Odette Fajardo és artista decolonial i activista migrant establerta a València des de fa tres anys. Originària de Mèxic, reflexiona sobre el colonialisme i el racisme al seu país i a València i explica la iniciativa #12octNadaQueCelebrar, que qüestiona la festa espanyola de la hispanitat “per ser un invent franquista que commemora el genocidi dels pobles indis i la instauració global de la colonialitat “.
En què consisteix el teu projecte artístic?
La meva trajectòria com a artista va començar des de molt petita. Vaig estudiar a la Ciutat de Mèxic fins que el 2010 vaig venir per primera vegada a València. Des de llavors he anat i he tornat, encara que porto tres anys aquí. Actualment estic acabant el doctorat amb una autoetnografia que aborda la mort i la migració. Ho faig perquè no es pensa en aquestes situacions que travessem les migrants quan una persona mor tan lluny. També m’interessa el feminisme decolonial, perquè com diu la meva amiga Patricia Cadavid, “la migració fa que ens replantegem la colonialitat”. Quan vaig creuar el mar em vaig adonar de les opressions que vivim en venir de Llatinoamèrica, en ser sudaca. De com es percep el teu cos a Mèxic i aquí. T’adones del racisme que hi ha en les persones del teu voltant. La performance és la meva eina política, que es va anar donant com una exigència de l’entorn, tant a Mèxic com a València. És molt difícil mantenir-se indiferent a certes problemàtiques i el pla d’allò simbòlic és molt important, perquè cala en el subconscient col·lectiu i genera transformacions reals.
Per què dieu que el 12 d’octubre a València no hi ha res a celebrar?
És una data molt simbòlica per a nosaltres les migrants. A Mèxic se celebra el dia de la raça, però no es fa gran cosa; es commemora el mestissatge que ja de per si és racista, en tant que exclou l’enorme població indígena. Però quan vaig arribar aquí vaig veure que la data era una gran festa -la festa nacional, a més- i em va semblar increïble que la festa nacional tingués a veure amb el genocidi de la meva pròpia gent, dels meus avantpassats; amb aquesta violència que implica la massacre de tot un poble. Crec que moltes persones ho vivim així.
Em sembla increïble que la festa nacional tingui a veure amb el genocidi de la meva pròpia gent, dels meus avantpassats
Evidentment és impossible quedar-se estàtic davant d’això. Per això diem que no hi ha res a celebrar. No només va ser el genocidi, també un epistemicidi a Abya Yala. És una data que inicia una colonialitat que perdura fins als nostres dies, que podem veure en els nostres països llatinoamericans. Ho veiem en el racisme interioritzat en nosaltres mateixes cap a la nostra pròpia gent, cap al que som. A Europa s’observa en la Llei d’estrangeria o en les expressions que serveixen per nombrar-nos. En aquest menyspreu i fins i tot en la subestimació que se’ns té, especialment a les dones migrants. Se’ns treu aquesta possibilitat de ser agents polítics i creatius, se’ns veu com a mà d’obra barata … Tot això ve de la colonialitat, és una base que funda i que s’insereix en diversos àmbits de la vida.
Per justificar la conquesta es van aplicar lògiques per animalitzar els indígenes, perquè poguessin ser considerats bèsties que s’havien d’aniquilar. Després se’ls va donar ànima i se’ls va anar a cristianitzar, tractant-los com nens. Sento que aquestes lògiques no han deixat d’existir, se segueixen aplicant i per això no és casualitat que els territoris en què més es roba i més es vulneren els drets humans són aquells en què viuen els pobles indis i la població negra. De fet, el terme indígena és un terme qüestionable perquè ve de la conquesta i homogeneïtza un munt de cultures d’un territori enorme com és Abya Yala.
La colonialitat està vigent no només a nivell simbòlic, sinó amb tota la tasca de les multinacionals que segueixen saquejant els recursos dels nostres territoris
L’espoli continua donant-se, la colonialitat està vigent. No només a nivell simbòlic, sinó amb tota la tasca de les multinacionals en els nostres territoris on encara se segueixen saquejant els recursos. Empreses europees o espanyoles segueixen fent-ho: via mineres, hidroelèctriques… Aquest necolonalisme continua espoliant els nostres territoris.
A qui us dirigiu amb la campanya #NadaQueCelebrar #EnValencia?
El 12 d’octubre és una data que hauria no només de moure a la comunitat migrant a rebel·lar-se, sinó també a les i els espanyols. Aquesta celebració sorgeix a l’època franquista, i penso que és una vergonya que se segueixin conservant els símbols franquistes i colonialistes. Em sembla molt important rescatar la memòria històrica i la memòria dels morts d’aquest país. Contra la Hispanitat hauríem de rebel·lar-nos totes. L’acte del 12 d’octubre 2018 és una iniciativa en què ens hem ajuntat persones d’origen migrant, racialitzades i també persones i organitzacions de solidaritat valencianes per reivindicar que no hi ha res a celebrar. Estem coordinades amb altres ciutats -en què també hi haurà actes- com Bilbao, Castelló, Madrid i Tenerife. A València llegirem un manifest col·lectiu molt potent a la plaça dels Pinazos a les 12h. També realitzarem la performance Alimentant Espanya, hi haurà tallers i més activitats …. La idea és que sigui l’inici d’un moviment molt gran.
Què preteneu amb la performance Alimentant Espanya?
Va sorgir fa un parell d’anys a partir d’aquest tipus de reflexions sobre colonialitat i dels meus sentiments com a mexicana en estar en aquest lloc. És una metàfora del que passa a la nostra terra i també a les dones. La colonització va partir de violacions cap al cos de milers de dones indígenes que són les nostres avantpassades. D’aquestes violacions venim nosaltres. És partir d’aquest dolor i d’aquesta ràbia per trobar la força i denunciar els fets. És una metàfora de com nosaltres mateixes seguim alimentant aquest model, aquest discurs, moltes vegades de manera inconscient. Però també és el missatge que nosaltres tenim el poder de canviar-lo.
Entrevista publicada originalment a El Salto País Valencià
