La setmana passada, el secretari de Transformació Educativa del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya, Ignasi Garcia Plata, va responsabilitzar l’alumnat migrant dels mals resultats obtinguts a Catalunya a les proves PISA. Qüestionava la mostra escollida en considerar que existia sobrerepresentació d’estudiants migrants, cosa que distorsionava els resultats. Després de les crítiques rebudes, sobretot perquè la mostra era correcta, des del Govern van haver de rectificar, però no van existir disculpes públiques cap a la comunitat migrant.
Aquesta situació posa en evidència el profund problema que tenen les administracions de l’estat amb la població migrant i racialitzada. Vivim en una societat que normalitza tant la violència cap a la infància i la joventut migrant, que no sorprèn que alts càrrecs del govern puguin responsabilitzar joves de 15 i 16 anys del mal funcionament del sistema educatiu.
Això passa en un territori on la joventut migrant ja enfronta diferents formes de discriminació en l’àmbit escolar. No només per qüestions vinculades a l’assetjament i fustigació per motius racials, d’origen o religiosos; sinó també davant les diferents manifestacions de racisme estructural com la segregació escolar, la manca de diversitat en els equips docents, racisme per part del professorat, contingut educatiu que normalitza la supremacia racial blanca, etc. Això sense considerar els obstacles afegits que enfronta la infància i la joventut que es troba en situació administrativa irregular, que varien entre la impossibilitat de continuar amb els estudis més enllà de l’educació obligatòria, rebre beques, realitzar pràctiques laborals, poder treballar, etc.
La joventut migrant ja enfronta diferents formes de discriminació en l’àmbit escolar. No només per qüestions vinculades a l’assetjament per motius racials, d’origen o religiosos, sinó també per manifestacions de racisme estructural
Així, a la vida de joves migrants i racialitzats impacten polítiques públiques que oscil·len entre l’abandó, la sospita i la criminalització. Per exemple, l’existència i aplicació del Protocol de prevenció, detecció i intervenció de processos d’Extremisme Violent (PRODERAEV) als Instituts d’Educació Secundària catalans posa en evidència com la joventut musulmana està vigilada contínuament perquè hi ha la constant sospita de la seva radicalització. Tot i que el nom del protocol va canviar, abans anomenat Protocol de prevenció, detecció i intervenció de processos de racialització islamista a Catalunya (PRODERAI), es continua aplicant principalment contra la joventut musulmana i se n’ha ampliat l’àmbit d’aplicació.
En aquest sentit, explicacions com les d’Ignasi Garcia Plata s’emmarquen en polítiques més àmplies de desprotecció, sospita i criminalització cap a la infància i la joventut migrant i racialitzada. Contra aquestes polítiques, com assenyala bell hooks, els qui estem involucrades en la pràctica docent hem de pensar i repensar maneres d’ensenyar que activin transgressions, que generin moviments contra i més enllà de les fronteres. Com ensenya l’autora, moviments que vagin més enllà d’entendre l’educació com un exercici dominació per entendre-la com una pràctica de llibertat.
