Jon E. Illescas (Oriola, 1982) va sorprendre fa uns anys amb el contundent La dictadura del videoclip (El Viejo Topo, 2015). I ara torna a la càrrega amb el no menys combatiu Educación tóxica. El imperio de las pantallas y la música dominante en niños y adolescentes.
El nou volum és com una continuació del primer, més centrat en el perill que representa per al sector més jove de la població l’accés sense control a mòbils, ordinadors, videojocs, influencers i, sobretot, videoclips; tot un conjunt de mitjans i continguts creats per una indústria cultural i, més concretament, musical que respon als interessos de les companyies multinacionals que conformen una mena de dictadura hegemònica que difon l’afany de lucre i la riquesa, el masclisme, la visió discriminatòria de les relacions sexuals i l’apologia de la droga, entre altres virtuts del capitalisme.
Illescas, que es confessa seguidor del mètode –que no la doctrina– marxista, predica la creació d’una indústria cultural pública en un llibre que sobreïx d’informació, dens i alhora molt irònic, al qual potser sobren unes quantes desenes de les seves prop de 450 pàgines.
