Va ser durant la penúltima jornada de la cimera de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic celebrada a Glasgow a finals de l’any passat quan el Caire va tenir la certesa d’haver-se apuntat una victòria diplomàtica que feia temps que perseguia: ser seleccionat per acollir la següent conferència, que tindrà lloc la primera meitat d’aquest novembre, en representació del continent africà. La ministra de Medi Ambient del país, Yasmine Fouad, va celebrar de seguida la nominació, i va aprofitar-la per reivindicar el lideratge d’Egipte en l’acció climàtica regional i global.
Però l’elecció del país no va tardar en despertat enuig i en generar fortes crítiques. I és que la naturalesa autoritària del règim egipci, el seu brutal historial de vulneracions de drets humans i el seu recel i persecució de la societat civil, sumats a una política vacil·lant i un compromís qüestionable en matèria mediambiental, fan d’Egipte un país poc idoni per organitzar un fòrum de la talla de la COP27.
Organitzacions de drets humans i centres d’investigació han recalcat durant el darrer any que la participació efectiva de la societat civil és fonamental a l’hora d’elaborar i executar polítiques públiques mediambientals de forma efectiva i que s’adhereixin als criteris de justícia climàtica. Però a Egipte, les autoritats perceben l’organització i la mobilització socials amb profunda desconfiança, la societat civil està fortament controlada i en el pla mediambiental gairebé no s’ha pogut ni desenvolupar, i les veus crítiques amb l’acció del govern són sistemàticament reprimides i silenciades.
L’acció mediambiental del Caire es caracteritza per ser inconsistent i injusta en la distribució de recursos
En aquest sentit, a més, la COP27 se celebrarà a Sharm al-Sheikh, una ciutat balneari al sud de la península del Sinaí, tradicionalment enfocada al turisme de masses, fortificada i molt allunyada dels grans centres urbans del país, inclosa la capital. Per tots aquests motius, les autoritats l’han convertit des de fa anys en un dels seus llocs predilectes per organitzar pomposos esdeveniments internacionals com el que tindrà lloc al novembre, ja que la seva situació els assegura que se celebraran sense mobilitzacions socials –més enllà de possibles teatralitzacions– i que els permetrà projectar una imatge d’estabilitat.
Paral·lelament, l’historial d’Egipte en polítiques mediambientals és poc modèlic malgrat la preocupació lògica que les autoritats solen expressar pels efectes del canvi climàtic. Així, l’acció del Caire en aquesta matèria es caracteritza per ser inconsistent i injusta en la distribució de recursos, en gran manera fruit d’uns processos de presa de decisions molt centralitzats i autoritaris. També per tenir un fort biaix de classe i seguir una lògica capitalista orientada al benefici, en una combinació que acaba sent marcadament contraproduent.
Aquests factors són especialment preocupants tenint en compte que Egipte és sens dubte un dels països més vulnerables del món a alteracions mediambientals. En concret, la crisi que pateix en aquest sentit està vinculada a dos processos simultanis: d’una banda, als efectes negatius que comporta el canvi climàtic en l’àmbit local, i de l’altra als que comporta la intervenció humana directa, com són el turisme massiu, els macroprojectes urbanístics de l’Estat o la presència de fàbriques molt contaminants. I un dels problemes és que el Caire centra la seva atenció gairebé només en el primer d’aquests efectes, conscient que la càrrega que ha d’assumir per fer-hi front com a país del sud global no pot equiparar-se a la dels països industrialitzats i que, alhora, això li permet rebre ajudes econòmiques mentre evita haver de revisar algunes de les seves polítiques més polèmiques en aquesta matèria.
En un intent de treure alguna cosa de profit de la celebració de la cimera, però, diversos grups de drets humans egipcis han format recentment una coalició anomenada COP Civic Space. Aquesta pretén aprofitar el fòrum
i la mobilització del moviment climàtic global per influir-hi i defensar demandes que girin també entorn de la defensa de l’espai cívic al país, del respecte als drets humans i de les llibertats d’associació, reunió i expressió, sense les quals entenen que no hi pot haver en última instància justícia climàtica.
