La relació entre el treball dit “de cures” i el salari sempre ha estat complicada, tant des de l’àmbit teòric del feminisme com dins el mateix camp jurídic. Aterrant-ho a la realitat palpable, ens trobem amb un treball fet de manera majoritària per dones migrants, moltes sense una situació regularitzada. Dones que són l’últim esglaó d’un conflicte que té moltes dimensions i on s’evidencia que l’estat del benestar no funciona. I és que, quan parlem de treball domèstic, parlem sobretot de dones que cuiden persones de famílies de classe treballadora, en condicions socials i laborals desavantatjoses: sous precaris i unes conseqüències per a la salut física i mental no prou quantificades. Per millorar aquestes condicions de treball –tant amb relació a la insuficient legislació vigent com a les causades per l’economia submergida– el cooperativisme podria arribar a ser una eina de dignificació.
L’Economia Social i Solidària (ESS) i el cooperativisme permeten, per exemple, combatre l’aïllament que genera el fet de treballar sola a casa d’altri, amb una o diverses persones dependents i sovint amb problemes de salut mental o malalties degeneratives. En aquest sentit, el cooperativisme podria generar la xarxa necessària per prevenir i erradicar els riscos psicosocials derivats d’aquesta feina, com l’assetjament sexual o discriminacions per raó de gènere o raça. A més, en un pla estrictament burocràtic, permet a les treballadores sortir de la regulació especial en què es troben i, pel fet de ser sòcies d’una cooperativa, poder assimilar el sistema prestacional al qual té dret qualsevol altra treballadora.
La meva experiència professional m’ha fet conèixer alguns projectes cooperatius que es dediquen al treball de cures, alguns dels quals emanats d’un associacionisme fort i autònom –grups de dones migrants forjats per la necessitat de supervivència en aquest capitalisme salvatge i racista–, i d’altres, fruit de projectes de l’administració pública.
De moltes individualitats precàries sorgeix una xarxa per fer front al monstre que és el mercat de treball de la mà del capitalisme, el patriarcat i la llei d’estrangeria. I l’essència d’això és molt alliberadora. La realitat, però, pot ser una altra, i ens planteja un dels majors reptes de l’ESS: al final, estem muntant una empresa. Cal ser-ne conscients, tant des del punt de vista de les cooperativistes com de les usuàries.
En una empresa, han de “sortir els números” i s’han de complir una sèrie de legalitats, amb els costos econòmics i de treball no productiu corresponents dins la cooperativa: impostos, gestió de proveïdors, contractacions de les treballadores, xarxes socials, gestió de problemes interns. Aquest fet deixa sovint les persones sòcies de la cooperativa en situació, altre cop, de precarietat, amb relació al preu que el mercat està disposat a pagar pel “producte”. És cert que aquesta descripció pot ser comuna a qualsevol altre sector, però en aquest cas, estem parlant de persones que cuiden el que més estimem. Volem deixar aquestes cures a l’arbitri del mercat privat?
Si parlem de cures, també podem parlar de residències, d’hospitals, dels serveis d’atenció domiciliària (SAD), de treballadores familiars… No pot ser que l’ESS, de forma indirecta, estigui obrint un camí a la privatització d’aquest sector? Potser són paraules una mica fortes i el que és evident és que l’estat del benestar no soluciona ni la problemàtica de les treballadores ni la de les usuàries. La pregunta és com trobem un equilibri entre la dignificació de la feina de les treballadores, l’empoderament i la capacitat d’autogestió de la nostra feina i la responsabilitat institucional amb la cura de les persones dependents.
