Contemporàniament a l’anunci del Premi Nobel de Literatura 2024 a Han Kang, La Magrana recuperà els títols publicats anys abans per la sempre precisa Rata Books i ens acosta el títol pel qual l’escriptora coreana va desembarcar en el nostre territori: La vegetariana.
Es tracta d’una novel·la indescriptible, preciosa i duríssima al mateix temps, on altres persones ens presenten una protagonista privada de veu pel seu entorn; una novel·la d’espais oberts i al mateix temps, asfixiants, on fa un fred insuportable. La batalla contra la violència masclista la lliura la protagonista, Yeong-hye, en el seu propi cos. És l’únic territori sobre el qual pot exercir el seu domini a pesar que és constantment agredit pel seu marit, el seu cunyat, el seu pare i el personal sanitari que intenta salvar-la de si mateixa.
La veu narradora d’Escrit al cos, de Jeanette Winterson, traduït per Bel Olid per a Edicions del Periscopi (2024), desconeixem a qui pertany. També desconeixem el seu gènere. Només sabem que el marit de Louise es disputa amb el seu amant el domini sobre el cos de la seua muller, malalta de càncer. Aquesta és una novel·la bellíssima sobre l’amor, el consum de persones, l’excitació sexual de les primeres hores de l’enamorament i la romantització del final tràgic al qual, inevitablement, desemboquen els amants prohibits en la història de la literatura universal i potser de la humanitat. Estem davant d’un text de rabiosa actualitat malgrat haver vist la llum a la fi dels anys noranta.
No importa quina relació ens unisca als hòmens del nostre al voltant, si és que hi ha alguna connexió, sempre ens trobem jutjades sota la mirada patriarcal. No hi ha res més violent que això: no poder escapar d’esta manera d’ordenar el món encara que no pertanyem a ell. En La vegetariana, Yeong-hye rep la violència física, sexual, institucional i el menyspreu dels hòmens que l’envolten i se suposa que l’aprecien. Al final, el seu cos no és més que un ninot de drap, al qual han usurpat la identitat
i la voluntat. El mateix succeïx en el cas de la Louise d’Escrit al cos, prenent la idea de l’amor romàntic i la resta de convencionalismes que regulen les relacions de parella tradicionals. La seua opinió no importa i els amors de la seua vida (passat i present) decidien sobre el seu futur.
Esta mirada que jutja i prejutja és la que relata Mathilde Forget en Por voluntad propia, publicada per Tránsito Editorial aquest 2025, una peça autobiogràfica que narra la violència que s’amaga després de les paraules i que, subtilment, exercixen les autoritats que suposadament han de protegir-nos com són els cossos de seguretat dels estats o el sistema judicial. Un sistema judicial que, a vegades, és obertament misogin, com denúncia Beatriz Gimeno en Misogínia judicial (Libros de la catarata, 2022), que conta com les dones que hi acudixen a la recerca de justícia, troben encara més violència.
Esta violència és també la que troba Tessa, la protagonista de Prima Facie, de Suzie Miller (Seix Barral, 2025), una vegada que passa a l’altra banda del jutjat. Tessa és una advocada especialitzada en la defensa d’agressors sexuals que ha d’enfrontar-se a la misogínia del sistema judicial i a la seua pròpia quan és ella l’agredida.
Les agressions se succeïxen des de tots els àmbits, des de totes posicions, des de totes les edats, des de tots els llocs i des de tots els temps, com arrepleguen les denúncies de No publiques mi nombre. Testimonios contra la violencia sexual, de Cristina Fallarás (Akal, 2024), testimonis anònims, perquè les agredides tenen por de no ser preses seriosament o de no ser cregudes.
La qüestió de la credibilitat de les violències l’aborden també Sarah Banet-Weiser i Kathryn C. Higgins en l’assaig titulat justament així, Credibilidad, por qué no se cree a las mujeres, publicat per Barlin Libros (2023). L’ombra de la sospita que sempre cau sobre les dones és també una manera d’exercir la violència sobre nosaltres, sobre els nostres cossos, els nostres comportaments, les nostres paraules i les nostres intencions. I n’estem fartes.
LA ROSSA
La Rossa és una llibreria feminista de València i aquest febrer ha complit deu anys. Ens definim com una llibreria “combativa i disfrutona”, feta per la gent del barri de Benimaclet i per a moltes amigues d’arreu que venen a visitar-nos i a parlar del que els fa mal.
