Cadascun dels dinou quilòmetres que separen Nidal Dirane de casa seva recorren les seves galtes en forma de llàgrimes. Però, tot i els ulls envermellits, Dirane somriu. “Hi ha lloc per a l’esperança que aviat arribi la pau”, diu aquesta dona de 49 anys de Qasarnaba, un poble al districte de Baalbek, a l’est del Líban. Abans que es pugui entregar al plor, els voluntaris del Socors Popular Libanès la recullen amb petons a les galtes mullades. “Aquí estem fora de perill”, intenta autoconvèncer-se. Nidal Dirane, com un centenar més de persones vingudes de tots els racons del país dels cedres, fa dos mesos que viu refugiada en un centre de l’organització a Taanayel, a la mateixa vall de la Becà on hi ha casa seva i on els avions de guerra israelians llancen bombes sense aturador.
“A Qasarnaba tot està destrossat”, explica desolada. “No podem tornar a les nostres llars. Encara que la guerra acabés, no podríem tornar a la nostra terra”, reconeix aquesta mestressa de casa, mare d’un jove de 28 anys i d’una noia de 18. “És la casa que estimo, on vaig créixer i en la qual he treballat per fer-la tal com és. Com pot ser que el lloc on has viscut i que has anat construint al llarg de tota la vida sigui enderrocat en qüestió de segons per un míssil?”, es pregunta amb frustració. Ningú l’hi sap respondre. “Només demanem pau, és tot el que demanem”, repeteix, aferrada al record d’una llar que no sap –ni tampoc pot saber– si segueix dempeus després de dos mesos d’incessants bombardejos.
L’escalada bèl·lica de l’exèrcit israelià ja ha causat la mort de gairebé 3.000 persones des del 23 de setembre. Històries com la de Dirane no paren de repetir-se. Almenys 1,2 milions d’éssers humans han hagut d’abandonar les seves llars en un intent de salvar la vida. Tot i que els atacs israelians s’han concentrat al sud i a l’est del Líban, en zones densament poblades on Hezbol·là té presència, la violència israeliana cada cop arriba a més regions del país. Les tropes israelianes bombardegen edificis on es refugiava població desplaçada a territoris sense presència de la milícia xiïta. Hi ha qui creu que es tracta d’una estratègia per avivar les tensions sectàries entre les comunitats d’acollida, en bona part cristianes, i les persones nouvingudes, sovint musulmanes xiïtes.
Durant gairebé un any d’hostilitats latents, els enfrontaments han fet marxar de casa seva 60.000 persones de ciutadania israeliana i 100.000 a la part libanesa
El desplaçament massiu de la població civil al Líban va començar l’endemà que Hamàs ataqués el sud d’Israel. El mateix 7 d’octubre, l’exèrcit israelià va respondre amb una guerra ferotge contra la Franja de Gaza, que ha matat més de 44.000 persones. Al seu temps, Hezbol·là va començar a llançar projectils des del Líban cap a territori de domini israelià. Segons la milícia libanesa, els bombardejos eren una mostra de solidaritat amb el patiment de la població de l’enclavament palestí. L’exèrcit israelià va reaccionar atacant el Líban amb una violència multiplicada. Durant gairebé un any d’hostilitats latents, els enfrontaments transfronterers han provocat el desplaçament de 160.000 persones als pobles de la zona fronterera, 60.000 de ciutadania israeliana i 100.000 a la part libanesa.
Tant Israel com Hezbol·là conceben aquestes crisis al territori enemic com un intent d’incrementar la factura bèl·lica de l’actor rival per procurar que l’opinió pública se li giri en contra. Aquest plantejament va de bracet de la suposada estratègia tradicional de Tel-Aviv d’intentar vèncer Hezbol·là, igual que ho està fent amb Hamàs, a través de dues vies: la directa –limitant directament les capacitats militars de la milícia– i la indirecta –provocant el dolor en la població civil perquè la lluita armada contra Israel perdi popularitat. Tampoc és la primera vegada que ambdós actors utilitzen el desplaçament massiu com a arma de guerra. La guerra del 2006, que va durar tan sols 34 dies, va impulsar la mobilització d’un milió de libaneses i entre 300.000 i 500.000 israelianes lluny de les seves llars.
“Després del 2006, vam tornar a casa nostra per reconstruir-la i viure-hi una vida normal”, reconeix Hassan, un pare de família que demana no explicitar el seu nom complet. Originari del poble de Hula, a la frontera entre el Líban i Israel, ara també es refugia al centre de Taanayel. “Desafortunadament, la guerra ha arribat; no sé com, però la guerra és una realitat i és dolorosa per a nosaltres”, afirma, mentre de fons una colla dels infants més menuts del centre assagen, tot cantant i ballant, un espectacle per celebrar el Dia de la Independència del Líban. “Volem que la guerra acabi per poder tornar a casa, perquè a ningú no li agrada la guerra”, conclou, convencent-se que pobles com el seu no tenen per què veure’s immersos en un conflicte amb Israel.
L’estratègia de l’urbicidi
Des de finals de setembre, quan l’intercanvi d’hostilitats entre l’exèrcit d’Israel i Hezbol·là va derivar en guerra oberta, els avions de guerra israelians s’han centrat en els territoris on la milícia libanesa té més suport, castigant no només les capacitats militars de Hezbol·là, sinó també la població civil d’aquestes zones, bona part de la qual no té cap relació amb el grup armat.
Els suburbis de Beirut en són l’exemple. Els barris que conformen aquest cinturó, un veritable pulmó demogràfic de la capital, són la llar de 700.000 persones. En les vuit setmanes posteriors al fatídic 23 de setembre, els portaveus de les tropes israelianes van emetre 186 ordres d’evacuació contra edificis ubicats a la zona, que van anar seguides de bombardejos. Quan això passa, la població civil té pocs minuts per abandonar casa seva abans que caiguin els míssils. Israel també va firmar altres bombardejos contra la perifèria beirutina sense avís previ. En conjunt, els míssils israelians han destruït almenys 262 edificis de la zona en menys de dos mesos. El grup d’investigació Beirut Urban Lab calcula que el punt àlgid de l’ofensiva contra els suburbis va ser durant el mes de novembre, quan les tropes comandades pel general Herzi Halevi, cap de l’Estat Major de les Forces de Defensa d’Israel, van llançar una mitjana de deu bombardejos al dia.
Des de Beirut Urban Lab es considera que la pluja d’artilleria que cau des del setembre als suburbis de Beirut –i en altres punts del país– és conseqüència d’una estratègia militar israeliana coneguda com la doctrina Dahiya. Aquesta metodologia deu el seu nom als durs bombardejos que Israel va llançar contra aquests mateixos barris de Beirut (en àrab, Dahiya vol dir ‘suburbi’) l’any 2006, durant la darrera guerra oberta contra Hezbol·là. Segons aquest observatori, la doctrina Dahiya implica “aniquilar la possibilitat de vida al municipi i causar el desplaçament civil de manera forçada i duradora”.
L’ofensiva israeliana contra el Dahiya –tal com s’apunta des d’aquest grup d’investigació– està provocant un urbicidi, un procés que descriuen com “la destrucció deliberada d’edificis i d’infraestructures fins al punt de fracturar el teixit social, econòmic i cultural, desplaçant la població d’un territori i eliminant-ne la memòria col·lectiva”. La mateixa ofensiva desproporcionada que pateix el Dahiya també la pateixen múltiples regions a les muntanyes de la Becà i al sud del Líban. De fet, Israel ha emès “ordes d’evacuació” contra centenars de barris i municipis ubicats en el terç sud del país. La població local les considera “ordes d’expulsió”.
Les autoritats israelianes justifiquen l’ofensiva contra el Líban apuntant de manera general –i sovint sense proves– contra membres de Hezbol·là o recalcant que s’envien missatges d’advertència abans d’atacar. Així i tot, les operacions israelianes al país inclouen accions legalment discutibles. Ramzi Kaiss, investigador de Human Rights Watch al Líban, detalla per a la Directa que ni tan sols la presència d’un membre destacat de la milícia fa necessàriament legal un bombardeig contra un barri residencial: “Un atac contra un objectiu militar pot ser il·legal si s’espera que causi uns danys civils desproporcionats respecte al benefici militar de l’atac”, remarca Kaiss. A finals de setembre, un bombardeig va acabar amb l’aleshores líder de Hezbol·là, Hassan Nasral·là. El cap de l’organització es trobava en un búnquer sota edificis residencials al Dahiya. Israel hi va disparar míssils antibúnquer, que exploten un cop són sota terra. L’atac va fer volar pels aires diversos edificis residencials on hi havia centenars de civils.
Fer un avís, adverteix Ramzi Kaiss, tampoc converteix en legal un bombardeig: “Un avís d’evacuació publicat a les xarxes socials [de l’exèrcit israelià], de matinada i només quinze minuts abans de l’atac contra una zona densament poblada no és un avís efectiu, és una burla”. Des de Human Rights Watch es recorda que la població civil que en cas d’atac militar decideixi quedar-se a casa seva sense seguir les ordes d’evacuació ha de ser tractada sota els preceptes del dret humanitari internacional i no pas com a potencials combatents, una confusió interessada que les tropes israelianes han posat sovint en pràctica tant a la Franja de Gaza com al Líban.
Exili que mira cap a casa
Naim Qassem, nou secretari general de Hezbol·là, també reivindica obertament que la milícia s’esforça a mantenir desplaçades desenes de civils del nord d’Israel com a part d’una estratègia de guerra. Les autoritats de Tel-Aviv, en canvi, asseguren que es tracta d’un desplaçament per motius de seguretat mentre les seves tropes ataquen Hezbol·là.
Però hi ha analistes que ho posen en dubte. “Israel sempre diu que llança atacs per eliminar capacitats militars de Hezbol·là”, assenyala David Wood, investigador del Grup Internacional Crisi, “però això no explica com pot ser que moltes de les seves operacions acabin amb territoris sencers inhabitables”. Segons Wood, “això suggereix que Israel percep que hi ha un benefici en el fet d’empènyer la població cap a una situació de desplaçament” i fer que no hi hagi manera que puguin tornar a casa de manera segura aviat.
El bombardeig contra el mercat de la ciutat de Nabatieh, al sud del Líban, el 12 d’octubre, n’és un exemple. “Aquell mercat té un gran valor històric i és un punt de trobada per a tothom a la ciutat. Que Israel el destrueixi indica que les seves tropes tenen altres objectius més enllà de la mera eliminació de Hezbol·là i de la seva infraestructura”, afirma Wood.
Les ordres d’evacuació i els bombardejos poden interrompre el funcionament logístic d’un municipi o fins i tot la fàbrica social d’un barri, però són incapaços d’acabar amb el sentiment de pertinença d’un col·lectiu cap a un territori. Tant a Nabatieh com a tot el sud del Líban hi ha milers de llars buides a les quals civils desplaçats a altres punts del país esperen poder tornar aviat.
Hassan, ara refugiat al centre del Socors Popular Libanès a Taanayel, és un d’ells. Desconeix l’estat actual de la seva llar, a Houla, a tocar de la frontera amb Israel. Creu que la casa té poques opcions de seguir dempeus. “El nostre poble està enderrocat en un 90% –lamenta. Cases, botigues, espais culturals. Tot ha estat destruït”. Des de la regió muntanyosa de la Becà, Hassan afirma convençut que Israel “té la intenció” de destruir el sud del Líban “i no deixar-nos-hi tornar”, però anuncia que les persones residents de la zona tenen la voluntat de tornar-hi tan aviat com arribi l’alto el foc. “Hi tornarem i construirem el nostre país des de zero”, defensa amb tranquil·litat i orgull. “Arribarà un dia en què tornaré al meu poble, hi viuré com volia viure i hi veuré els meus fills créixer. Tot ésser humà vol viure a casa seva. I nosaltres, malgrat les dificultats, volem viure al nostre territori i demostrar que aquesta terra és nostra”, expressa.
