“Políticament, la feblesa de l’argument del mal menor sempre ha estat
que aquells que escullen el mal menor obliden de seguida que han escollit el mal”
Hannah Arendt
Quan tot és més complex és quan més cal implicar-se, quan venen més mal dades és quan més toca activar-se, i quan no hi ha massa motius per l’optimisme és quan l’urgent és no defallir. A vegades, sovint, el que més cal desobeir és a nosaltres mateixes en temps de desconcert, frustració o impotències. O del sempre: que els principis estan pels moments difícils, que ja sabem que en les estones fàcils és massa fàcil pregonar-los. Lliçons i aprenentatges de qui ens ha precedit en la lluita en condicions molt pitjors i estones impossibles: que quan ens fan perdre el temps, l’únic que podem fer és no perdre’l massa, sinó esprémer-lo i no deixar de guanyar-lo. I que sí, carai, que res no canvia mai si res no canvia mai. Que tensa és l’espera i el passadís encara és llarg. I sí i també: “a palos de ciego, palos de vidente”, escrivia Benedetti.
Setembre ha arrencat, l’estiu s’ha esvaït i la cinquena onada infinita de cinisme polític infinit ha entrat amb forces renovades i superant-se a si mateix. Per un altre dia, deixarem el relat vergonyant d’Estat que continua venent la moto del 6 i 7 de setembre al Parlament de Catalunya com a estrany cop d’estat ordit per una majoria democràtica –des de la covardia de fer-ho, senzillament, perquè ni poden ni gosen ni saben qüestionar l’u d’octubre i trobar-se en el mirall roí de la repressió autoritària. Per un altre dia que sí que és avui, constatar, això sí i entre altres detalls paradoxals, que el cisma aeroportuari d’aquesta setmana ha demostrat també què ha canviat –i que no– en les darreres dècades. De cop ha tornat a primera fila, perquè mai no havia marxat de les bambolines de poder, la vella cantarella contra el no a tot. Oposar-se, alertar o criticar qualsevol designi de mercat és estar instal·lat numantinament en el no a tot. En aquest cas, l’ampliació de l’aeroport que, d’entrada i per acabar, és legalment incongruent, atès que el dilema és irresoluble: o compleixes la llei catalana d’emergència climàtica o amplies l’aeroport. Les dues coses alhora és materialment impossible. No sobra dir que treuen sempre això del ‘no a tot’ com a recurs argumental de la cortineta més habitual dels que estan instal·lats, fa dècades i impunement, en el caduc manual del sí a tot que defineix els darrers vint-i-cinc anys –i així ens ha anat i així ens va encara. Batent rècords d’exclusió social amb les dades del juliol a la mà: el 26,3% de la societat catalana, en risc de pobresa. 1993.000 ciutadans i ciutadanes que no ho són tant.
Casualment, els pregoners del sí a tot són també els que fa només divuit mesos deien que d’aquesta crisi en sortiríem millor, que lloaven la sanitat pública després d’anys de trinxar-la, de la mateixa manera que el 2008 lloaven la intervenció pública de l’estat per salvar fallides privades
Per què? Perquè els del sí a tot, van dir sí a tot. Sí a rescatar l’orgia immobiliària, sí al rescat impune de la banca, sí a quatre amnisties fiscals contra els que més acumulen, sí al festival especulatiu de l’electritzant mercat elèctric, que des de 2017 ha guanyat 20.000 milions d’euros en beneficis nets. I ara, vinga, sí als fons voltors, sí a l’ampliació de l’aeroport, sí a uns jocs olímpics d’hivern en un país mediterrani, si a l’uberització de l’existència i la glovolització del treball. Què podia sortir malament? Casualment, els pregoners del sí a tot són també els que fa només divuit mesos deien que d’aquesta crisi en sortiríem millor, que lloaven la sanitat pública després d’anys de trinxar-la, de la mateixa manera que el 2008 lloaven la intervenció pública de l’estat per salvar fallides privades. Ara pretenen, tafurerament, vendre una cosa i la contrària, a la mateixa Europa on cada any moren 400.000 persones per contaminació de l’aire. De la txistera, Puigneró s’ha tret el metafísic lema “l’aeroport més verd del món”, que és alhora oxímoron, fantasia i, a sobre, sinestèsia. Com dir el militant més antiracista del Ku Klux Klan.
La batalla del relat és també, en temps de fakes, la batalla de la perversió del llenguatge. Doble moral, doble economia, doble discurs. En el cas concret d’El Prat – Marquès de Tarradellas, passa que l’única forma racional de declinar el compromís contra l’emergència climàtica serien fórmules verbals antònimes a les quals estem escoltant. No es pot dir “mitigar” i a renglera seguida pronunciar el verb “ampliar”. Si hi ha compromís enfront del canvi climàtic provocat per l’antropocè, les úniques declinacions verbals són antònimes i contradictores: reduir, frenar, decréixer. Però enmig del guirigall del taulell de la mediocritat política, va ser la Lola Garcia de La Vanguardia qui l’altre dia al 324 del Grasset va treure l’entrellat d’interessos molt més espuris: sostenia que, al capdavall, el PSOE no es volia quedar sol, i despullat, evidenciant un fals compromís ecologista. Rebent en solitari els previsibles revessos ambientals que Europa dispensaria al miratge del govern més progressista de la història –parole, parole, parole. Contra tant miratge, el miracle seria la sorpresa inaudita que fets i paraules concordessin, lliguessin, quadressin. Alguna vegada. El fràgil art de la coherència, diria l’Arcadi, com ens ha recordat brillantment la Santolino en la seva columna de setembre a la Directa.
Els del sí, al capdavall, són els d’un no ininterromput, permanent i nihilista: neguen tothora cada plec de realitat, cada escletxa sota terra i cada tona d’emergència
Els del sí, al capdavall, són els d’un no ininterromput, permanent i nihilista: neguen tothora cada plec de realitat, cada escletxa sota terra i cada tona d’emergència. No volen creure’s el que ja sabem. Pèssima reentrada política i reduccionisme a l’absurd, quan més que val cal debatre el present per afrontar el futur. Preguntetes al vent com a reflexió compartida: Quan el Constitucional alemany anul·la per insuficient, i per falta de compromís amb les generacions futures, el pla contra el canvi climàtic del govern de Merkel, també és perquè està instal·lat en el no a tot? Quan el papa Francesc declara a la COPE que l’estat espanyol ha de revisar la seva relació amb els pobles de la pell de brau, també s’ha fet del tot o res? Quan el president, ni més ni menys, del Fòrum de Davos sosté que “Després de la COVID no podem continua amb un sistema econòmic impulsat per valors egoistes, maximització de guanys a curt termini, elusió d’impostos i regulació o externalització ambiental», s’haurà apuntat a l’ara o mai?
Welcome to the jungle, si avui és deu, demà serà onze. Com cada dia, tocarà carrer, probablement –fonamentalment– perquè on ens volen és a casa, desmobilitzats i muts i a la gàbia –sonata caduca del 78: torneu-vos-en a casa. De l’onze anirem cap al dinou per alçar la veu pel clima, per la salut i per la vida. Perquè allà, tallant els carrers, podem obrir camí. Anomenem impossible, escriu Erri de Luca, a les coses que encara no han passat fins tot just el moment que passen. Però si volen un sol detall fèrtil a peu de pàgina, tirin d’hemeroteca, que n’és plena. El govern de Rajoy el 2012: “el rescate bancario no costará ni un euro”. Ah. Soraya, 2017: “no habrá urnas”. Vaja. Pedro Sánchez, 2016: “No voy a permitir que la gobernabilidad descanse en partidos independentistas”. Carai. Un pensament de sal i un pessic de pebre, només queda un triple consell ètic, pràctic i difícil alhora, per al curs que tot justa arrenca: ni enganyar, ni autoenganyar-se ni deixar-se enganyar.
PS. Dissabte passat es va celebrar la #RevetllaRoig. Hores liles i temps de cireres encara. Retrovisor, l’any 1991, en uns barracots de l’ensenyament públic, en els marges de les aules, vam conèixer supervivents catalans de la deportació sota el nazisme. Dallà vam anar a parar directament a Els catalans als camps nazis de la Montserrat Roig, que ens va canviar la vida. El llibre ens va deixar bocabadats i aquell astorament ens dura des d’aleshores. Aquell institut es deia aleshores Extensió número 1 de la Sedeta. Avui, per decisió democràtica col·lectiva, es diu IES Montserrat Roig. L’institut, fins al 2017, estava al carrer d’inquisitorial renom, Secretari Coloma. Des de la tardor de 2017, per aclaparador referèndum veïnal, està rebatejat com Pau Alsina, obrer metal·lúrgic i federalista del XIX. Rebateig perquè es torna a dir així per alguna cosa: era el nom que tenia el carrer fins a l’abril de 1939. El que som. El que no som. I tot el que podem fer encara.
