La recent aparició de la pesta porcina africana (PPA) en senglars de Collserola no és una crisi sanitària; és el símptoma d’un país que ha estat convertit en Porcalunya, una Catalunya subjugada a una macroindústria que opera sistemàticament per sobre de l’interès públic. Un virus que només afecta porcs i senglars, totalment innocu per a les persones, ha estat suficient per fer trontollar tot un negoci exportador.
Aquesta és la clau de la crisi: la reacció institucional fulminant –amb tancaments de zones, dispositius excepcionals i discursos tranquil·litzadors– no respon a una alarma sanitària, sinó a l’absoluta por de perdre els mercats internacionals. Aquest país ha demostrat que tot gira al voltant del negoci porcí, sense tenir en compte la vida animal, la salut pública o la integritat dels ecosistemes.
Catalunya s’ha transformat en una immensa planta d’engreix: vuit milions de porcs tancats en naus, malvivint en condicions que ningú acceptaria per a cap altre ésser viu. Aquests animals són sacrificats en massa dia rere dia per alimentar una cadena productiva que només sobreviu si es produeix un volum ingent de carn barata.
Mentrestant, el territori paga el preu de manera insostenible: aqüífers eixugats i saturats de nitrats, resistència als antibiòtics i pobles sencers obligats a respirar aire contaminat. Aquesta degradació s’ha mantingut per la submissió política. La macroindústria porcina ha aconseguit situar –amb noms i cognoms que ningú no gosa esmentar en públic– persones afins en càrrecs a les conselleries, direccions generals i organismes reguladors. El resultat és un model blindat des de dins: res no es pot tocar sense que el lobby ho autoritzi. Això és la porcinocràcia.
El vector principal de contagi és humà. La narrativa que assenyala el senglar com a únic responsable és un mirall que permet al sistema no mirar cap a dins
La plaga no són els 200.000 senglars que diuen que hi ha a Catalunya, sovint comptats pels mateixos caçadors que volen més quotes de caça. La xifra, tot i ser utilitzada per generar alarma, resulta irrisòria comparada amb els vuit milions de porcs que es malcrien, engreixen i sacrifiquen cada any.
La paradoxa és tan grotesca com reveladora. Els senglars són presentats com una amenaça desbocada i una “plaga” a controlar mentre els porcs industrials són invisibles: milions d’animals confinats, destinats al sacrifici immediat, que mai no apareixen en el debat públic.
La veritable “sobrepoblació” no és la del senglar; és la d’un model que necessita milions de cossos morts per continuar funcionant. La PPA, de fet, ha ofert l’excusa ideal per a plantejar matances massives de senglars. Una mesura que es ven com a tècnica, però que és principalment política: eliminar senglars per protegir el negoci porcí, mantenint així els caçadors contents i els ramaders silenciats. És especialment revelador que els mateixos sectors que van contribuir al desequilibri –l’aliança històrica entre caça i ramaderia– siguin ara els encarregats de resoldre’l a cop d’escopeta.
Si les granges són tan segures com asseguren, com és que hi entren els virus? Un senglar no pot travessar murs de formigó, ni accedir a camions de pinso, ni manipular residus.
La veritat és que el vector principal de contagi és humà: moviments d’animals sense control adequat, vehicles i materials no desinfectats o personal que es desplaça entre instal·lacions sense protocols estrictes. La narrativa que assenyala el senglar com a únic responsable és un mirall que permet al sistema evitar mirar cap a dins.
És especialment revelador que els mateixos sectors que van contribuir al desequilibri –l’aliança històrica entre caça i ramaderia– siguin ara els encarregats de resoldre’l a cop d’escopeta
A més, hi ha una coincidència que grinyola i no pot ser ignorada: el primer focus de PPA apareix exactament al voltant de l’IRTA-CReSA, el centre públic que manipula el virus amb finalitats de recerca. Oficialment, és “impossible” que un virus escapi d’un laboratori de bioseguretat. Però la història internacional està plena d’episodis que han resultat ser errors humans. Davant d’aquesta anomalia, la resposta institucional ha estat una –sorprenentment suau– “autoauditoria”. Ni investigació independent, ni comissió parlamentària, ni supervisió externa. S’ha preferit protegir el relat oficial i continuar assenyalant el senglar. En qualsevol democràcia madura, la reacció hauria desencadenat una revisió a fons transparent i rigorosa.
La PPA és el símptoma d’un model profundament trencat. Un sistema que prioritza el benefici immediat sobre la salut pública, la vida animal i la integritat del territori. Però pot ser el punt d’inflexió que fins ara no hem volgut afrontar. La solució real requereix una transició econòmica que redueixi progressivament el nombre de porcs, que promogui una regulació natural del senglar via la reintroducció del llop (l’altre gran enemic), que reconverteixi el sector porcí amb un suport públic actiu o que fomenti els cultius de llegums i altres proteïnes vegetals. En definitiva, que generi una nova indústria alimentària que torni valor al territori en lloc de continuar destruint-lo.
Estem davant d’una oportunitat per construir un model divers, resilient i saludable. Un model que no depengui de mantenir milions d’animals confinats per sostenir una economia fictícia. La PPA ha actuat com una revelació incòmoda, deixant al descobert un sistema polític i econòmic segrestat per la porcinocràcia. La pregunta ja no és com salvarem el sector porcí tal com el coneixem. La pregunta real és si volem continuar essent Porcalunya. Podem perpetuar un model insostenible, i políticament capturat, o podem decidir, per primer cop en dècades, posar la vida –tota forma de vida– al centre de la decisió pública. El canvi no serà fàcil, però ara la realitat ens ha deixat sense excuses.
