Sempre s’ha dit que els textos clàssics ho són per la seva capacitat d’interpel·lar-nos, encara, després de centenars i milers d’anys de ser escrits i representats. Però els seus valors, ideals i personatges no són exactament eterns. El que expressen i en què es fixen, els conflictes que mostren, varien en cada etapa històrica, per cada conjuntura política i social. Així que ens podem preguntar: què ens diuen, avui, els personatges tràgics i les seves vicissituds? Què ens ensenyen i quines lliçons ens donen, a nosaltres, en concret? I com ens els podem fer nostres, encara i de nou? És fent-nos aquestes preguntes, potser, que podrem entendre millor les nostres tragèdies, les nostres ràbies, tristors i nostàlgies. Angoixes que es perfilen i se’ns fan més presents, en el contrallum de les heroïnes gregues, com ecos somorts i reverberacions dèbils. Històries i gestos prosaics, que probablement semblen minúsculs. Però que ens semblen tant o més reals que aquells, són igualment profunds i tenen causes i conseqüències terribles. Aquestes tragèdies nostres, tímides i amb sordina, s’expressen encara amb els gestos i les paraules provinents d’aquells terrabastalls gegantins, formidables i èpics.
Antígona
La força del personatge d’Antígona rau en la seva decisió i posició radical davant del que considera una ofensa i una injustícia. Aquest nom de la mitologia grega i de la tragèdia clàssica (de Sòfocles), es posiciona per l’honor d’un mort, fins i tot si això li comporta la mort a ella mateixa. Amb el seu acte, Antígona s’alça com un gegant davant dels humans porucs i conformistes, ens cobreix d’ombra des de la seva altura ètica i heroica, estranya i excèntrica, i és per això que apareix, desapareix i reapareix al llarg de la història: de la literatura, de les arts, del teatre. També simbolitza un seguit de valors i conflictes, i així, des de la política a l’antropologia, Antígona ha esdevingut un referent exemplaritzant, o un exemple d’on brollen idees i referents, que alimenten discursos de cada disciplina, o noves versions de l’obra (com és el cas de la de Salvador Espriu).
Ara, l’autor i editor Raúl Olivencia s’afegeix a la corrua, amb el seu assaig Antígona y la comunidad. Por una política siniestra, de propera aparició en la seva editorial, Tercero Incluído. Heus aquí una reflexió que abraça dos mil anys d’idees, per dur el mite fins als nostres dies, ja que, com diu l’autor, “Antígona és una figura que encarna molt bé gran part de les qüestions feministes que en l’actualitat dominen el pensament crític”. La força i el posicionament del qual parlàvem ha estat i és motiu i inspiració, i sobretot un tema al qual els pensadors s’han acostat de manera recurrent. En l’assaig, es glossen i s’aproximen les relacions del mite i personatge grec, amb certes idees de Judith Butler i de Jacques Lacan, i també de Hegel i Lévi-Strauss. Diu l’autor: “Efectivament, l’acció política d’Antígona —consistent en desobeir la prohibició d’enterrar el seu germà Polinices— desemboca en el suïcidi, després d’haver estat enterrada viva per ordre de Creont, però, segons la meva lectura, a diferència de la de Butler i Lacan, morir no és l’objectiu d’Antígona, sinó el risc implícit en tota acció ètic-política”.
Raúl Olivencia, autor i editor d’un assaig sobre Antígona de pròxima aparició, considera que “és una figura que encarna molt bé gran part de les qüestions feministes que en l’actualitat dominen el pensament crític”
L’acte de la filla d’Èdip és essencialment autodestructiu, però probablement constructiu, aparentment suïcida, però en el fons generós, potser excèntric però d’un llarg abast. Així doncs, una reflexió política que el consideri i el valori, ha de ser per força complexa i polèmica, atrevida: “En un context d’esgotament de les esquerres i de deriva feixista, com l’actual, potser convé canviar l’eix de coordenades polítiques esquerra/dreta, com una forma progressista i una altra conservadora de gestionar el mateix desastre. L’ambivalència del concepte de sinistre em serveix per fer aquest viratge de la mà d’Antígona, com a figura exemplar d’aquesta política sinistra”, apunta Raúl Olivencia.
En l’origen del títol i el tema del llibre, hi ha un joc de paraules, i una qüestió plantejada de bell antuvi per l’autor: “Per què hi ha una ‘esquerra lacaniana’ i no una ‘sinistra lacaniana’, sent sinistre [unheimlich], i no esquerra, un concepte psicoanalític?” El joc es dona entre els mots sinistra i esquerra, que entren en conflicte quan a la fórmula s’hi afegeix el component freudià del que és sinistre: el sinistre apareix “quan el familiar es fa estrany, o el que és estrany, familiar”. I és a partir d’aquí, que Olivencia aixeca i proposa una crítica política que abasta la dreta desfermada i l’esquerra fallida, i fa referència, invocant l’acte d’Antígona, a una “política sinistra”. Una política per a la qual, “aquestes agressions innovadores o destruccions fallides, mogudes per la pulsió de mort, són les que generen l’esfera pública”.
Electra
Una altra dona tràgica de la mitologia grega és Electra. I amb ella passem de la pàgina de paper a l’escenari teatral: fins al 23 de març, a l’Espai Lliure del Teatre Lliure de Montjuïc (a Barcelona), es posa en escena una versió original i didàctica d’Electra. La dirigeix Alícia Gorina (qui ja dirigí una genial Ifigènia), amb dramatúrgia d’Albert Arribas, que ha fet una síntesi en tres parts, amb les visions successives i diferenciades d’Èsquil, Sòfocles i Eurípides. L’espectacle forma part del projecte pedagògic-professional anomenat Reverberacions IT Teatre Lliure, que posa en joc les forces del Lliure, l’Institut del Teatre i la Diputació de Barcelona, per omplir l’escenari de sang nova teatral (joves i noves intèrprets i creadores escèniques), i proposar activitats i programes que transcendeixin la cartellera i arribin al món educatiu. És previst que l’espectacle surti de gira, i a cadascuna de les poblacions per on passi (com ara Vilanova i la Geltrú, Sallent, Vic, l’Hospitalet de Llobregat i Premià de Mar), s’hi podran seguir diversos laboratoris artístics, coordinats per sengles creadores, a partir dels temes generats pels textos i l’obra.
L’espectacle es compon de tres versions mínimes i íntimes de l’assassinat de Clitemnestra a mans dels seus fills, Electra i Orestes. La directora ha escrit que l’adaptació trifàsica d’aquestes Electres proposa “Tres peces independents que corresponen també a tres estils diferents de posada en escena”. I certament, hi ha la voluntat explícita de proposar tres capítols diferenciats, en una obra que ens explica el mateix sota tres punts de vista diferents, mostrant-nos un encadenat de tres tipus de teatre diferents, que representen en conjunt una evolució de les arts escèniques. L’escenografia, feta a base de tarimes-capses, obra de Xevi Oró, serà molt útil i versàtil a l’hora de muntar una mena de plaça elevada, o una tomba, o tot de caus o pedestals des d’on parlen els personatges. Aquest minimalisme de fusta es veurà envoltat per un ambient místic i atàvic, quan les màquines de fum i les llums comencen a fer la seva feina, a la manera dels temples i els oracles.
Hi veurem una primera Electra (la d’Èsquil) on el cor és el protagonista total, la gestualitat és col·lectiva i les veus neixen d’una manera gairebé monstruosa, i els designis i parlaments semblen vinguts del més enllà. Després, una altra Electra (la de Sòfocles) ens proposa uns personatges que, parlant com estàtues dins les seves caixes d’un vell magatzem, combinaran de manera estranya un fluir verbal més àgil i individual, amb un estatisme anguniós dels cossos, ja separats i autònoms l’un de l’altre. I, finalment, la d’Eurípides serà una Electra que aplegarà uns personatges ja molt més identificables, amb la seva psicologia i les seves reaccions i afectacions, i amb solucions escèniques fins i tot iròniques, paròdiques i metateatrals: una Electra que està molt més a prop nostre, malgrat que la història sigui encara la mateixa, però ara amb una gravetat posada en qüestió o matisada pels ulls dels seus personatges més humans, i per tant contradictoris i dubitatius.
Expulsió
Ja fa més de vint anys, el dramaturg Pau Miró va estrenar a la Sala Beckett (l’original, a l’edifici de Gràcia) l’obra Plou a Barcelona. Amb direcció de Toni Casares, l’obra donava una visió gens complaent de la ciutat, posant el focus en alguns dels seus habitants més desfavorits. Ara Miró hi torna (fins al 6 d’abril, a la Sala de baix de la Beckett del Poblenou), amb Expulsió, una mena de seqüela o capítol posterior d’aquella obra, també amb Casares com a director. I és ja molt significatiu que aquesta obra sobre Barcelona tingui lloc en un espai allunyat de la ciutat: una antiga casa familiar, a on tres germans es reuneixen per decidir i xerrar, pocs mesos després de la mort del pare. Barcelona apareix llunyana, com a repel·lent, gentrificadora, centrifugadora de les seves veïnes, obligades a viure sobre un terra estrany i inestable, i sota la volta d’un sistema que les estressa, les precaritza, les enerva i abandona. Aquest és el fons i el primer pla d’una obra, amb ressonàncies llunyanes a Txékhov (les tres germanes, parlant melancòlicament de la capital i els bons temps) i certs temes o recursos que ens poden recordar els d’alguna obra de Josep Maria Benet i Jornet, Carles Batlle o Pere Riera (amb un híbrid dels grans valors tractats des d’una sentimentalitat melodramàtica, que arriba, a peu de carrer).
El tema de l’espai vital i segur, de la llar i de la comunitat (la familiar, l’escollida, la desemparada), va entrellaçant-se, en una sèrie de diàlegs que a voltes són concrets i familiars, i s’inflen i construeixen sengles discursos ideològics. Les vides i feines i posicionaments de cadascuna de les germanes és molt diferent, i la trobada esdevé també una confrontació sobre com actuar i reaccionar davant la injustícia, la fragilitat (pròpia i aliena), les dificultats. Heus aquí un teatre que no s’amaga i s’atreveix a mostrar ben explícites les idees confrontades, i que ho fa amb una sentimentalitat evident, que ens pot semblar fulletonesca, culebronesca o televisiva, però que serveix per donar llebre per gat, ja que és la forma amb què enviar al públic un veritable teatre d’idees. Per a fer tal cosa, calen unes actrius de primera, que passin la prova del canvi constant de to i mode (sempre fràgil, però en un puja-i-baixa d’emocions), i en la proximitat total que l’espai escènic demana, en una plataforma amb públic a banda i banda. Anna Alarcón, Montse Germán i Xavi Sáez ho fan de primera, però el gran descobriment és la jove Mia Sala-Patau. L’altre gran encert de la peça és l’espai escènic, l’escenografia de Pol Roig i la il·luminació de Mireia Sintes Garcia, que proposen una ruralitat sideral i onírica, fosca i tel·lúrica, que dona una darrera pàtina universal a la concreció de les paraules.
Weltschmerz (títol provisional)
L’obra escrita per Ferran Dordal Weltschmerz (títol provisional), finalment, puja a l’escenari a la Fundació Joan Brossa, on es pot veure fins al 30 de març. Va néixer fa pocs anys, en rebre un ajut Carlota Soldevila a la creació d’escriptura. El text ha passat un temps al calaix, ha anat creixent i evolucionant, i es presenta ara amb un títol misteriós (en alemany, més o menys, seria “tristesa o mal del o pel món)”). I el “provisional”? Això té a veure amb el tema i el rerefons de què es parla, tal com ens explica l’autor, qui incideix en com l’obra tracta sobre la incertesa, i va de com aprendre a viure amb certa incertesa, amb la “provisionalitat en què sembla que visquem en el món, on hi ha un afany per a una certa solidesa, i per buscar coses que ens donin seguretat… Tot i que al final ens adonem que vivim en una societat on tot és molt provisional i intercanviable”.
Tot això tindrà lloc en un espai escènic que és una pista de petanca, i on els “actuants” (no són exactament actors o intèrprets), van llegint els textos, farcits de cites i d’idees, mentre juguen tranquil·lament a les botxes, una acció “molt hipnòtica, a la que et pots enganxar, o de la qual et pots desenganxar, també”, diu Dordal. Aquest grup d’amics reunits, que formen part de l’equip artístic de l’obra, inclou Clara Aguilar (música i espai sonor), Marc Salicrú (espai escènic) i Albert Pérez Hidalgo (interpretació), amb Dordal mateix, que és l’autor i director. L’obra evita el drama convencional –el teatre de text amb personatges i històries, etcètera– i s’acosta a una mena d’autoficció que deambula entre l’assaig escènic i la performance, si és que calgués definir-lo d’alguna manera.
En obres anteriors de l’autor, com va ser el cas de Reiseführer (2019-2022), ja vam veure i gaudir d’aquesta obertura de mires, que permet al teatre explorar el present i els seus rerefons, amb la complexitat i la riquesa del tema tractat. L’obra es desplega en una successió de parts i converses que van passant de la tercera a la primera persona, per acabar en un “nosaltres” que deixa entreveure la possibilitat d’una comunitat, o almenys d’un diàleg en primera persona del plural, en present. Dordal explica que es tracta d’“un text que, partint de la tristesa (el dolor del món, del títol) és estranyament optimista, i malgrat que el món no s’assembla a allò que ens agradaria, es prova de buscar o trobar quelcom: una comunitat, encara que sigui volàtil i petita. Una comunitat en un sentit laxe, i no com a societat paral·lela: més aviat, com a grups d’individus que intenten trobar una certa entesa”.
