Impressions

Del costat dels que s’organitzen

23/02/2016

"Solidaritat i suport mutu amb totes les companyes i companys que / lluny de veure passivament com la seva vida és destruïda per la dictadura dels mercats / es comprometen a fons per crear, amb la lluita comuna / una nova col·lectivitat lliure digna i solidària". Nosaltres. Abril de 2012

Com deu ser viure només per escriure? Després d’un mes absorbida per la feina que em paga les factures, tenia mono de columna i un parell de temes per explicar. Però una trucada d’aquelles que saps que és per donar males notícies abans no sentis dir el terme males notícies em va fer canviar els plans. Tocada, primer (com mitja Barcelona), per l’onada expansiva del dolor i el desconcert col·lectius que ha provocat la mort de Pablo Culebra Molano i flipant, després, amb l'espectacular lliçó de vida i coherència que ha donat la seva gent organitzant el comiat.

"Davant l'evidència de la catàstrofe, hi ha els que s'indignen, els que denuncien i els que s'organitzen. Nosaltres estem del costat dels que s'organitzen". Pablo era Pablo perquè era, com a twitter, en primera persona del plural i perquè, senzillament, hi era. Perquè hi va ser. A les lluites per l’habitatge i per uns mitjans lliures, a les protestes universitàries, a les vagues generals, a La Rimaia. I a l'Acampada del 15-M, of course. I a Rereguarda en Moviment i a l’Ateneu La Base. I amb els titellaires i el seu titella zapatista #llibertatdexpressió. Si recapitules, no hi ha dubte: darrere la contagiosa commoció, darrere el #PoderPopular, tota una generació plorant. O el millor d’ella. La generació Directa. La que va aprendre a organitzar-se per pura autodefensa. La que fa una dècada que reinventa la seva vida. La que, ara, fins i tot s’atreveix amb la mort. Després de tanta guerra idiota, la capacitat de la comunitat –aquests dies– de reconèixer-se i acaronar-se a la xarxa és magistral.

"Primer, van anar a buscar els indepes; després, els anarcos; després, la gent dels pobles, i, al final, la gent autònoma". Bestial, l’entrevista inèdita. El testimoni. Massa gent –com ell– a l’espera de judici per no acceptar que la precarietat vital és l’únic futur permès. Massa gent que va perdre la innocència a cop de porra i amb el pla Bolonya. Massa gent injustament i exageradament criminalitzada i perseguida. Darrere la commoció, darrere del Pablo, la generació del Nosaltres. La generació capaç de convertir un manifest antirepressiu en un himne positiu i inclusiu. La generació a la qual no hem donat prou les gràcies per no emigrar. I per arriscar sempre el cos i l’ànima.

A la ciutat d’Espanya més cara per morir-se, allà on sembla que les asseguradores i les funeràries ho controlin tot, es va organitzar una celebració alternativa curradíssima

"Com en els vells temps", va dir algú dissabte, però va ser des de dimecres que vam gaudir d’una autèntica masterclass de creació de poder popular, d’afecte radical i efectiu, de reapropiació de la mort (l’última frontera) i d’empoderament des del dol. A la ciutat d’Espanya més cara per morir-se, allà on sembla que les asseguradores i les funeràries ho controlin tot, es va organitzar una celebració alternativa curradíssima, amb totes les llàgrimes i totes les abraçades autogestionades i alliberades del mercat de la mort. Tot un ritual comunitari i terapèutic per un Nosaltres malferit que necessitava retrobar-se, tornar a ser i tornar a sentir-se.

Si la vetlla d’ateneu i el fèretre en processó amb música de cúmbia i vallenato fins al crematori havia estat impressionant, també ho va ser la mani i la reokupació per celebrar i recordar la vida compartida. Molt gran, la pancarta tan roja i tan zapatista; i molt gran, el regal d’última hora de Pablito per omplir del tot el Nosaltres que s’havia autoconvocat per recordar-lo: els seus quinquis del Clot. Estona ben màgica, aquella en què els primers amics rebels del Culebra –tant de barri i tan poc “del rotllo”– i els últims amics rebels del Culebra –tan universitaris i anticapitalistes– s'escoltaven mútuament.

“Una mica d’impossible o m’ofego” deien a l’Espai en Blanc. I La Base ha fet possible l’impossible. Ha tornat la derrota en victòria i ens ha ajudat a respirar. Però ara, davant l'evidència de la catàstrofe, organització, que els dols són llargs i punyeterus. Cap casualitat que Mariana, la mare del 4F, acompanyés la mare de Mujeres P’alante. Cap casualitat que el respecte envers aquestes dones fortes i combatives sigui tan gran i tan profund. Com va dir la Clara, la mare enorme del Pablo: "P'alante compañeros". P’alante. Cuidem La Base, cuidem-nos amb elles, deixem-nos cuidar. Que cal sostenir-se mútuament per poder sostenir totes les torxes a cada obscuritat. Que cal continuar creant poder popular.
 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: