Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Del lliure comerç al mandarinat corporatiu

Les grans multinacionals pretenen fer-se amb el control polític de la Unió Europea a través dels grans tractats comercials però també de les directives internes

Ara fa cinc anys, una nova legislatura del Parlament Europeu començava, sense saber-ho, amb l’Acord Transatlàntic de Comerç i Inversió (TTIP en les sigles en anglès) sota el braç. És a dir, amb un mandat secret del Consell de la Unió Europea a la Comissió Europea per negociar un acord de comerç i inversió amb els Estats Units. Era tan secret que ni el Parlament hi tenia accés. Aquest mes de març, l’Eurocambra tancava la legislatura votant en contra d’una proposta per reobrir negociacions comercials amb els EUA –ja coneguda com a TTIP 2.0 o TTIP zombi. El resultat d’aquesta votació té tant valor com el poder del Parlament dins de la Unió Europea, és a dir, simbòlic. Tan sols un missatge al Consell de la UE, que és qui pren realment les decisions.

Entre un moment i l’altre, l’estratègia de captura de la política europea per part de les grans multinacionals ha tingut avenços i entrebancs. L’operació més ambiciosa, la del TTIP, va quedar molt tocada per la forta oposició d’una part important de l’opinió pública i del món local, que es va traduir en la recollida de més de dos milions de signatures i en més de 2.000 administracions locals o regionals manifestant-s’hi en contra. La va acabar de tombar la “nova política comercial” impulsada per l’inesperat Donald Trump.

L’estratègia real de la nova administració dels EUA en aquest tema s’ha anat veient millor amb el pas del temps. Després d’unes dures declaracions inicials adreçades a satisfer el seu electorat, hem anat veient com han tancat l’actualització del Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord (TLCAN) amb Mèxic i el Canadà en condicions més favorables, malgrat tot el foc d’encenalls. I també estem veient com el poc feeling amb els líders europeus no és cap obstacle perquè tota la lampisteria de buròcrates i lobbistes d’ambdues bandes estigui treballant subterràniament en un nou acord. L’obstacle clau amb què s’han trobat ara, poques setmanes abans de les eleccions, són les reticències del grup Socialista Europeu a “fer-se la foto” en una operació cuinada entre forces conservadores –entre les quals hem d’incloure la socialdemòcrata sueca Malström, la comissària de comerç.

Els grans lobbys empresarials provaran de tancar el pany de la gàbia que han construït per al municipalisme

Però durant el temps de la hibernació del TTIP, la Comissió Europea no s’ha estat amb els braços plegats. S’ha aconseguit l’acceptació per part del Parlament Europeu del tractat amb el Canadà (CETA). Tot i que la seva aprovació definitiva requereix la ratificació de tots els estats membres –i en alguns casos encara no està gens clara–, el CETA ja està en vigor provisionalment, amb l’excepció de la clàusula que inclou el tribunal en la qual les empreses poden demandar els estats, que és el motiu pel qual cal la ratificació.

Al mateix temps també s’ha arribat a acords per a la renovació del tractat amb Mèxic, i per establir-ne de nous amb Singapur i, sobretot, amb el Japó. Aquest darrer ha estat presentat com l’acord que inclou una àrea econòmica més gran dels existents fins ara. En canvi, han fracassat les negociacions amb Mercosur.

Però la captura corporativa de la Unió Europea no es limita als acords internacionals. A finals de 2018, després de molta pressió de la societat civil, la Comissió Europea va publicar 55 documents (incloent-hi correus electrònics, cartes, informes de posició i actes de trobades entre funcionariat de la Comissió i grups de pressió, sobretot BusinessEurope, EuroCommerce i Eurochambres) en relació amb una reforma de la Directiva de Serveis –coneguda com a Directiva Bolkestein– en vigor des de 2006. L’objectiu d’aquesta directiva era impedir limitacions o clàusules a l’hora de contractar serveis per part dels estats membres. La reforma que es proposa ara és una extensió a l’administració local d’aquesta directiva, per la qual ajuntaments i comunitats autònomes es veurien obligades a realitzar, amb tres mesos d’antelació, un procediment de notificació per informar i sol·licitar l’aprovació de la Comissió Europea per qualsevol nova mesura reglamentària que afectés 79 sectors de serveis com l’aigua, l’energia, la gestió de residus, l’habitatge, la planificació, el turisme, el transport i un llarg etcètera.

Malgrat l’enorme calat polític d’aquesta iniciativa, és significativa l’absència de debat en l’agenda política i mediàtica. Amb ella la narrativa neoliberal d’aquests cinc anys tanca el bucle: començava defensant la necessitat d’un “comerç lliure d’entrebancs legislatius i burocràtics”
i acaba constituint un mandarinat –sistema de governança xinès amb alt grau de burocràcia– en el qual milers d’administracions locals hauran de fer cua a les finestretes per aconseguir el segell d’autorització corresponent a les seves decisions. Aquesta reforma no va poder ser aprovada el desembre passat, però la presidència actual de la Comissió Europea, Romania, està cercant accelerar el procés per tractar d’aprovar-la sota el seu mandat, abans d’acabar la legislatura.

 

 

Article publicat al número 473 publicación número 473 de la Directa