Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Passeig de Gràcia: una elit, abans i ara

L’interès a l’hora d’invertir en el passeig de Gràcia de Barcelona ha fet que s’arribin a pagar 30.000 euros pel metre quadrat d’un local comercial, i ha esdevingut el quilòmetre zero d’una cursa especulativa entre l’alta burgesia autòctona i els taurons financers globals

Passeig de Gràcia / Victor Serri
“Els meus fills vendran a pams el que jo compro a mojadas [mesura que corresponia a gairebé 0,5 hectàrees]”. Així de clar s’expressava a mitjan segle XIX un especulador barceloní en veure el potencial dels terrenys que envoltaven la ciutat de Barcelona i que es transformarien en l’actual Eixample. Aquesta visió elitista de la ciutat no ha variat gens amb el pas dels anys. De fet, el passeig de Gràcia ha esdevingut un dels carrers amb el preu més elevat dels lloguers comercials (superat només pel Portal de l’Àngel, que ostenta la posició capdavantera del rànquing de tot l’Estat espanyol) i on fer-se un lloc significa haver d’esperar anys fins a aconseguir-ho; repte que coneixen prou bé les grans firmes de luxe internacionals que hi aspiren exercici rere exercici.

Els primers que van aprofitar les enormes possibilitats de fer negoci no podien ser pas altres que els cognoms més il·lustres de la societat barcelonina d’ara fa dos segles. En un principi molts van dubtar a l’hora de traslladar-s’hi a viure, ja que els carrers encara no estaven asfaltats i la manca de serveis bàsics com l’aigua corrent no ajudava. D’aquí que els capdavanters fossin titllats de “protomàrtirs de l’Eixample”.

Quan algun propietari es veia obligat a vendre terrenys per problemes de liquiditat, allà es presentaven els industrials i empresaris més respectats, com ara Antonio López (marquès de Comillas), Josep Ferrer-Vidal o l’inversor madrileny José de Salamanca y Mayol (marquès de Salamanca). Aquest seria el cas de Jaume Safont, qui es va veure forçat a desfer-se d’unes quantes mojadas l’any 1852, molt abans d’aprovar-se el projecte urbanístic de l’enginyer Ildefons Cerdà. Allà hi eren tots els industrials catalans per treure’n benefici, però no només. A banda del marquès de Salamanca, també van veure oportunitats de negoci altres inversors madrilenys, com ara l’asseguradora La Peninsular Compañía Española de Seguros Mutuos sobre la Vida, la qual es va sumar a la febre especuladora amb una manera de fer que ens recorda que els procediments no han canviat tant malgrat el pas del temps. I és que el seu director no era pas un altre que Pascual Madoz, exministre d’Hisenda i un dels més actius a l’hora d’aconseguir l’enderrocament de les muralles barcelonines que permetrien la urbanització de tota la zona extramurs de la ciutat antiga. Un predecessor del que ara anomenaríem portes giratòries.

La burgesia s’estima el totxo

Els Goytisolo, Samà, Arnús o Fabra i Puig van donar pas a nous inversors que han vist en aquesta via una oportunitat d’or. Saben que és un dels carrers on els locals comercials (o els habitatges) difícilment perdran valor. A més, i des del posicionament de Barcelona com a ciutat turística de primer nivell després de la celebració dels Jocs Olímpics de 1992, els hotels de luxe
i les boutiques més prestigioses del món han aconseguit crear una mena de sinergies que es retroalimenten. Tot plegat, aprofitant un envejable patrimoni artístic format per obres dels arquitectes més prestigiosos: Josep Puig i Cadafalch, Lluís Domènech i Montaner o Antoni Gaudí. Aquest fet encara singularitza més l’avinguda, sobretot si la comparem amb altres eixos del luxe com la Cinquena Avinguda de Nova York o la Causeway Bay de Hong Kong.

Les seus bancàries han anat deixant pas a les firmes de luxe arran de l’arribada d’un turisme d’alt poder adquisitiu

 Entre els principals inversors catalans que tenen propietats al passeig de Gràcia trobem alguns dels cognoms amb més pedigrí (i, alhora, més discrets). Hi són, per exemple, la família Serra Ferré (Catalana Occidente); algun membre de la família Valls Taberner (enriquida amb el cotó i, posteriorment, al capdavant del Banco Popular) o dels Puig (perfumistes); els Rubiralta Giralt (propietaris del fabricant de material mèdic Werfen); Pere Carbó, Josep Botet i Silvio Elías (fundadors dels supermercats Caprabo que vehiculen les seves inversions immobiliàries a través de la societat Caboel); Josep Lluís Nuñez Navarro (fill de l’expresident del Barça); els germans Jorge i Antonio Gallardo (propietaris de la farmacèutica Almirall); Isak Andic (Mango); els Bernat (propietaris de la gaudiniana Casa Batlló) o els Juncadella (fills de l’escriptora Mercedes Salisachs).

El passeig d’Amancio

Si la discreció és una característica que sempre ha acompanyat la burgesia catalana, no és menys cert que l’empresari gallec Amancio Ortega ha intentat seguir la mateixa filosofia. No obstant això, el fet de comptar amb una de les fortunes més importants del món –amb l’imperi Inditex com a estendard– suposa que cadascuna de les seves incursions al passeig sigui objecte d’anàlisi per part d’importants economistes.

El seu braç immobiliari, que cada cop té menys a envejar al negoci del tèxtil, s’anomena Pontegadea Inversiones. Des d’aquesta societat ha dut a terme totes les seves adquisicions al passeig de Gràcia. Una de les més curioses (sobretot perquè és el símbol de tota una època: l’esclat de la bombolla immobiliària de 2008) correspon al número 1, l’antiga seu del Banesto. Primer compraria el local comercial, ocupat per la multinacional Apple, després d’abonar 86 milions d’euros l’any 2012. La resta de la finca arribaria mesos més tard (on ha acabat obrint un hotel la cadena Iberostar). Va pagar 44 milions. L’espera va ser conseqüència de l’esclat de la bombolla. Les titularitats se succeïen i anaven fent fallida fins que acabaria en mans del banc dolent o Sareb (societat de gestions d’actius procedents de la reestructuració bancària). És llavors quan apareix Amancio Ortega, que va aconseguir un 33% de descompte respecte al preu de la hipoteca signada pels darrers amos de l’immoble amb Bancaixa i el Banc de València, ambdós ja desapareguts.

L’empresari de casinos Artur Suqué va comprar l’edifici d’Andbank i Versace per 50 milions d’euros |Victor Serri

Amb el número 1 de l’artèria comercial a les seves mans es consolidava el procés d’adquisicions que venia covant-se des de feia anys, com si es tractés d’una partida del joc del Monopoly. El 2007 Ortega comprava la seu del Banc Santander a Catalunya, situada al número 5 del passeig. També el número 93, on es troba la botiga de luxe Santa Eulàlia, i el 56. Al gratacel del número 16 faria reformes per construir-hi apartaments de luxe,
i el local es va quedar en propietat de Zara.

Els fons estrangers també hi juguen

Tot i ser el fundador d’Inditex qui més propietats té al passeig de Gràcia, el capital internacional no és aliè al seu atractiu. Així, algunes famílies andorranes que han fet de Barcelona la seva ciutat de residència són conscients que d’una manera o altra hi han de ser. L’empresària Maria Reig, al capdavant de l’hotel de luxe Mandarin Oriental –un establiment que durant anys ha contractat els serveis de seguretat de l’empresa Check and In, societat creada per Francisco Álvarez i Jesús Alfredo Gutiérrez Argüelles, policies de Barcelona condemnats per l’intent de segrest del ciutadà basc José María Larratxea Goñi en el marc de les actuacions del terrorisme d’estat dels GAL–, n’és potser la cara més visible. Reig és accionista del banc Crèdit Andorrà. El sector compta amb altres destacats membres que també han posat en la diana inversora el passeig de Gràcia. Així, un dels propietaris d’Andbank, Jordi Cerqueda, hi viu, a banda de ser propietari de la planta noble del modernista Palau Malagrida (número 27) o de tota la Casa Bonaventura Ferrer, altrament anomenada El Palauet, situada als Jardinets de Gràcia. Tot plegat ho gestiona a través de la societat d’inversió familiar Andosins Capital. Curiosament, la seu d’Andbank es troba en aquesta artèria barcelonina. La seva venda (per part de l’altra família accionista del banc: els Ribas Reig) va ser una de les operacions immobiliàries més destacades de 2016. El Grup Peralada (encapçalat per l’empresari de casinos Artur Suqué, qui fou investigat per haver desviat diners que haurien servit per finançar CDC, el partit de l’expresident Jordi Pujol) es feia amb ella després d’abonar 50 milions d’euros.

Més enllà d’Andorra, l’entrada de capital estranger ha estat una constant, sobretot a partir de 2008, quan tot just esclatava la bombolla immobiliària. Els fons d’inversió (també coneguts com a fons voltors) van veure-hi una gran oportunitat. La idea inicial era adquirir edificis sencers per fer-hi hotels de luxe, però, arran de la moratòria hotelera aprovada per l’Ajuntament encapçalat per l’alcaldessa Ada Colau, s’acabarien adaptant sense cap mena problema. Transformaven les finques en pisos de luxe a uns preus que no tenen res a envejar als que es paguen en ciutats com Londres o Nova York.

Els apartaments de luxe es venen a uns preus que no tenen res a envejar als que es paguen a Londres o Nova York

L’antiga seu del Deutsche Bank, a la cruïlla amb l’avinguda Diagonal, es va vendre al fons KKH Property Investors –que té la seu a Luxemburg– en no poder-se dur a terme el projecte d’un hotel de la cadena Four Seasons. El fons pagava 90 milions el 2014 i ha destinat gairebé la mateixa quantitat a reformar-lo i ubicar-hi 34 pisos de luxe, que es comercialitzen a partir de quatre milions d’euros cadascun. Molt a prop, al número 105, té la seu el Departament d’Empresa i Ocupació de la Generalitat de Catalunya. L’exconseller d’Economia Andreu Mas-Colell va voler fer caixa el 2015 per mirar de quadrar els comptes. Un fons israelià, sota el nom de Nadlan Bcn SA, s’hi va interessar fins al punt que arribaria a fer un avançament de capital que ha acabat perdent en entrar en vigor la moratòria hotelera aprovada pel consistori. L’intermediari de l’operació, l’expresident del Barça Joan Laporta, està intentant recuperar els diners per via judicial. El govern català també és propietari de l’edifici on es troba la Borsa de Barcelona (situat al número 19), i provaria de tirar endavant una operació semblant que, novament, s’acabaria frustrant –en aquest cas per la vigència del contracte de lloguer amb el parquet barceloní, que no expira fins al 2030.

Val a dir, però, que els locals comercials són els actius més demandats. El preu del metre quadrat en propietat oscil·la entre els 25.000 i els 30.000 euros. Així, l’any 2016 el fons canadenc BMO Real Estate Partners pagava 45 milions d’euros per l’espai que fins llavors pertanyia a la firma gallega Adolfo Domínguez (al número 32). Un cop seu, va dividir-lo en dos per treure’n més rendibilitat. Un altre fons també amb capital canadenc, Tander Inversiones, adquiria el número 15. Hi té una botiga el Barça, gestionada per Nike, que ha d’abonar-li prop de 70.000 euros al mes pel lloguer.

Porcs i diamants

Un carrer que ha esdevingut sinònim de luxe té uns orígens, en canvi, poc glamurosos. A principis del segle XIX, el rei borbó Ferran VII concedia un permís al llavors capità general de Catalunya, Pedro de Villacampa, perquè embellís aquest senzill viarany que connectava la ciutat de Barcelona amb la Vila de Gràcia. La idea era posar bancs i plantar-hi arbres. El projecte de l’Eixample no arribaria fins dècades més tard. Per aconseguir el pressupost necessari es va taxar amb vint rals de velló cada porc que se sacrificava a la ciutat. El vincle porcí amb el passeig va tenir alguna curiosa rèplica moltes dècades després. Així, la botiga d’embotits Cárnicas González obria l’any 1994 un punt de venda al número 97 (on actualment es troba la firma de sabates de luxe Christian Louboutin); un tipus de comerç que, en l’actualitat, seria impensable.

L’hotel Mandarin Oriental és de Maria Reig. Durant anys fou vigilat per una empresa de seguretat d’exmembres dels GAL |Victor Serri

D’altra banda, una de les famílies més acabalades de Catalunya que també ha invertit al passeig està relacionada amb la indústria porcina i avícola. Són els Vall Pla, originaris de les comarques de Lleida. Així, i a través de la societat Auris 4 Investments, es van fer d’una tacada amb tots els locals de la finca situada al número 99 (a banda del situat al número 103, fins fa poc ocupat per Bankia). Entre el 2008 i el 2012 se n’anirien desfent. El primer, on es troba la firma Montblanc, el venien per 13 milions d’euros; el segon, ja al cantó del carrer del Rosselló, per 7 milions; i, el tercer, antiga seu de la joieria Rabat, per 12 milions (pagats, curiosament, pel matrimoni de joiers Tous, on van obrir una nova botiga de la firma). Es dona la circumstància que aquest darrer local va ser objecte d’un escorcoll l’any 2012 per part dels Mossos d’Esquadra, en el marc de l’operació anomenada Macedònia (un presumpte cas de connivència entre cossos policials i narcotraficants).

Els diners per adquirir un lot d’oficines del BBVA provenien de comissions per la venda d’armes a Angola

Entre la llista de clients de la joieria Rabat hi havia l’empresari portuari condemnat per narcotràfic José Mestre. Aquest personatge arribaria a invertir en la immobiliària Aisa quan al capdavant hi havia l’advocat Genís Marfà Pons, qui va acabar sent jutjat per estafa en relació amb l’impagament d’un deute (a banda d’haver compartit despatx, anys abans, amb l’advocat condemnat per suborn Josep Piqué Vidal). Una inversió, la d’Aisa, que acabaria sent ruïnosa. Entre les seves adquisicions estrella hi havia la finca del passeig de Gràcia corresponent al número 30. En l’actualitat s’hi està enllestint una promoció d’habitatges de luxe (a 15.000 euros el metre quadrat) en passar a ser propietat del fons d’inversió Twin Peaks Capital. El local ara és propietat d’Amancio Ortega, després d’abonar 52 milions d’euros l’any 2007 (o 26.000 euros per metre quadrat). Hi va obrir un Zara Home.

Bancs, espies i tràfic d’armes

Una altra característica del passeig és el canvi d’actors al llarg dels anys. Si bé a la dècada dels 50 i 60 del segle XX s’hi van establir entitats bancàries, aquestes anirien reculant arran de la pressió provocada per un turisme d’alt poder adquisitiu que començava a visitar la ciutat a partir dels Jocs Olímpics. La històrica seu del Banc Sabadell situada al número 36 passava a mans del propietari de Mango, Isak Andic, després d’abonar més de 50 milions l’any 2010. Un altre dels grans, el Banc Santander, venia la seva seu central a Catalunya i passava a ser-ne llogater. Es troba al número 5 i fou Amancio Ortega, tal com dèiem al començament, qui es feia amb ella després d’oferir 65 milions l’any 2007.

L’antiga seu de Banesto, ocupada durant la vaga general del 29 de setembre de 2010, ara és d’Amancio Ortega |Victor Serri

El BBVA, per la seva banda, seguí el mateix exemple en desprendre’s de la seva oficina ubicada al número 25. Passaria a mans de Tree Inversiones Inmobiliarias (una societat que acabaria absorbida per Merlin Properties el 2014). Es dóna la circumstància que el conseller delegat de Merlin, Ismael Clemente, fou investigat per la venda d’aquest lot d’oficines del BBVA, entre les quals hi havia la del passeig de Gràcia. El més sorprenent és que els diners invertits en la compra de totes elles podria tenir el seu origen en les comissions obtingudes per la venda d’armes a Angola en el conegut com a cas Defex (entre les involucrades en aquesta operació es troba Beatriz García Paesa, neboda de l’espia Francisco Paesa). Merlin Properties s’acabaria desfent d’aquest actiu barceloní un cop el fons d’inversió alemany GLL Real Estate Partners va pagar més de 31 milions d’euros el 2013.

L’antiga seu de Nova Caixa Galicia va passar a mans del farmacèutic Antoni Vila Casas per fer-hi apartaments de luxe

A la via modernista també trobem el cas d’actius que van anar a parar a la Sareb. Nova Caixa Galicia (que acabaria integrada a Abanca l’any 2014) es desfeia de la finca situada el número 69. Passava a mans del farmacèutic i col·leccionista d’art Antoni Vila Casas, qui arribaria a un acord amb la família Soldevila per transformar-lo en 28 apartaments de luxe sota el nom de Majestic Residence Barcelona. El 2013 va pagar 20 milions d’euros per ell, transacció que no incloïa els locals comercials.


 

AMANCIO ORTEGA: Especulant amb la roba

Aquest lleonès de naixement i gallec d’adopció és el creador d’una de les empreses més importants del sector de la moda: Inditex (Industria de Diseño Textil). En paral·lel, ha anat adquirint locals comercials i edificis sencers a les principals ciutats del món. Tots ells els gestiona a través d’una societat anomenada Pontegadea Inversiones. El passeig de Gràcia no ha escapat del seu bon olfacte immobiliari. Així, al llarg dels últims anys se n’ha fet amb un grapat, com ara els corresponents als números 1 (té com a llogater Apple i Iberostar), el 5 (Banc Santander), el 16 (va fer una promoció d’apartaments de luxe i hi manté un Zara als baixos), el 56 (seu de la firma Burberry), el 93 (va fer-hi una altra promoció de pisos i hi té de llogatera la prestigiosa botiga Santa Eulàlia) i el 30 (només el local, on va obrir un Zara Home).

El poder d’aquest imperi és tan gran que són pocs els mitjans de comunicació que s’atreveixen a ensenyar les costures de la multinacional. Un reportatge d’investigació emès per France 2 l’any 2012 deixava palès com Inditex coneixia l’existència de mà d’obra infantil en algunes de les seves proveïdores a l’Índia. Mai es va emetre a l’Estat espanyol. Pel que fa al pagament d’impostos, moltes de les filials del grup estan radicades a Suïssa, Irlanda o els Països Baixos. A més, entre els directius que han passat per Inditex trobem Carlos Espinosa de los Monteros, qui va ser-ne vicepresident i en l’actualitat està al capdavant de la mútua Fraternidad Muprespa (curiosament, la contractada per la tèxtil gallega). Un dels seus fills, Beltrán Espinosa, és el director financer de la firma de moda Stradivarius, pertanyent al grup; l’altre, Iván Espinosa, és un dels fundadors del partit ultradretà Vox.

NÚÑEZ I NAVARRO: A la presó per suborn i falsedat

El constructor Josep Lluís Núñez Clemente, mort a finals de 2018, va fer de les cantonades barcelonines un objectiu a batre, sovint sense tenir en compte l’interès artístic de molts dels edificis que enderrocava. Potser com a producte de la mala consciència va acabar comprant la Casa Lleó i Morera, de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, situada al cor del passeig de Gràcia. També són seves les finques corresponents als números 125, 127 i 129, quan se’n va desfer l’asseguradora Eagle Star l’any 1999. Tant ell com el seu fill, ara al capdavant del grup immobiliari, van ser condemnats pels delictes de suborn i falsedat documental l’any 2011. La família és propietària d’una sicav (societats que tributen només l’1%) anomenada NN 2003 Inversiones.

JORGE I ANTONIO GALLARDO: Imperi farmacèutic i elusió fiscal

Tots dos germans són els propietaris dels laboratoris Almirall i dels hospitals privats Vithas. Es van acollir a la regularització fiscal aprovada per l’exministre Cristóbal Montoro i van repatriar 113 milions d’euros. Són, alhora, propietaris del local comercial que ocupa la firma italiana Dolce & Gabbana al número 95 del passeig, i també de l’edifici modernista on té l’actual seu la joieria Rabat (número 94). Les inversions immobiliàries les vehiculen a través del hòlding Landon Investments. La filla d’Antonio Gallardo, Susana Gallardo, és consellera d’Abertis i de CaixaBank (a banda de l’actual parella de Manuel Valls, alcaldable a l’Ajuntament de Barcelona amb el suport de Ciutadans).

 

MERCEDES SALISACHS: Una herència disputada

L’herència d’aquesta escriptora va posar a prova les relacions entre fills i néts. I és que tothom volia controlar una de les finques que formaven part del lot: la Casa Mulleras, situada al passeig de Gràcia número 37, en plena illa de la Discòrdia. L’actiu està gestionat per la societat Esquilo SL, administrada pels néts de la difunta guanyadora del Premi Planeta. Entre ells, Lucas Zuleta de Reales Juncadella, germà de Sofía Teresa de Reales (qui es presentà de la mà del partit Familia y Vida a les eleccions generals de 2008 i, més tard, en coalició amb la formació ultradretana Vox). El fill de l’escriptora, Javier Juncadella Salisachs, és vicepresident de Catalana Occident i un dels seus màxims accionistes.

 

SILVIO ELÍAS MARIMÓN: Esport, alimentació i immobles de luxe

El seu nom està lligat als supermercats Caprabo, tot i que no va formar part dels socis fundadors: Pere Carbó, Jaume Prat i Josep Botet. S’hi afegiria més tard, quan va substituir Jaume Prat en l’accionariat de l’empresa. Finalment, es vendrien la cadena a la cooperativa basca Eroski, operació que els ha generat unes plusvàlues que els han permès diversificar el negoci. Van crear la societat patrimonial Caboel per invertir en el sector immobiliari. Al passeig de Gràcia, són propietaris dels edificis situats als números 28 i 81. Silvio Elías, a més, és accionista de la cadena de supermercats Veritas i dels gimnasos Duet Sports (a banda de vocal de l’actual junta directiva del Futbol Club Barcelona).

Article publicat al número 473 publicación número 473 de la Directa

Articles relacionats