Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Del moviment migratori a l'edificació de barris gueto

Les polítiques d’habitatge i reallotjament durant la Transició al País Valencià van suposar la creació de nous barris obrers per ubicar-hi la migració rural, amb segregació i alts índexs de pobresa

Construcció del polígon Babel al barri dels Palmerals d'Elx / Arxiu

En els anys 50, l’Estat espanyol era bàsicament agrícola, tancat en una precària economia de subsistència on els índexs de desenvolupament queien per sota, fins i tot, de les cotes dels anys 30. Al llarg d’aquesta dècada, es van iniciar una sèrie de reformes del sistema econòmic per acoblar les estructures i la legislació al model de producció i de mercat capitalista. D’aquesta manera, va començar una gradual obertura internacional, amb la liberalització del comerç exterior i interior. També es va donar pas a un lent creixement industrial, que es limitava a les grans ciutats i àrees on ja existien algunes de les infraestructures necessàries. En aquest sentit, el País Valencià es va veure beneficiat en l’àmbit de la producció agrícola, ja que va comercialitzar la seua producció a altres països.

Aquest conjunt de canvis va provocar un dels moviments migratoris més importants dins del territori de l’Estat espanyol. En la dècada dels anys 60, uns 3,5 milions de persones van abandonar el seu lloc de residència. Aquest procés migratori, que es produïa del camp a les ciutats, va desembocar en un greu problema: la falta d’habitatges on allotjar els milers de persones que arribaven als nuclis urbans. En conseqüència, les perifèries de les ciutats es van omplir de barraques i de tota mena d’infrahabitatges, que sovint s’unien als assentaments xabolistes arrelats des de la postguerra. El barri 613 Vivendes de Burjassot, municipi de l’Horta Nord, és un dels nuclis que es va crear en aquesta època. Mercedes Fernández, qui encara hi viu, va arribar-hi “molt jove i amb els xiquets menuts”, recorda. “Jo soc d’Extremadura, però com que al camp no hi havia feina, vaig vindre a la ciutat a treballar”. Després de la creació del barri, van arribar-hi 199 famílies. En un principi, totes provenien d’altres nuclis urbans de València, on els assentaments en coves, excavades en roca calcària i ocupades per la població més desfavorida, no eren infreqüents. Segons dades del Ministeri d’Obres Públiques i Urbanisme espanyol (MOPU), 104 famílies van arribar-hi de les coves de Benimàmet, 33 de les coves de Paterna, 21 d’albergs de Xirivella, 16 del Clot-Cabanyal, 10 de Manises, 8 de l’alberg de Natzaret, 3 de Torrent, 2 del barri de Sant Jordi de Castelló de la Plana i 2 més d’Alboraia.

Al País Valencià les xaboles es van assentar a les zones industrials, les vies fèrries i l’entorn dels cementiris 

El barraquisme a les ciutats del País Valencià no va créixer, com en altres llocs dels Països Catalans, amb la típica estructura anular, sinó que –a causa dels terrenys agrícoles que s’estenien de nord
a sud del país– l’assentament de les xaboles es va produir a les zones intersticials de la ciutat, com els terrenys pròxims als cementiris, vies fèrries i zones industrials. És el cas, per exemple, dels barris de Sant Agustí i Sant Marc, a Castelló de la Plana, municipi de la comarca de la Plana Alta. Ambdós es van crear en els anys 50 del segle XX a partir del procés d’autoconstrucció que va protagonitzar la població que venia d’altres comunitats, com Extremadura, Castella la Manxa o Andalusia, o de les comarques de l’interior de Castelló. També és el cas del Barri del Crist, situat entre els termes municipals d’Aldaia i de Quart de Poblet, a pocs quilòmetres de València. “Les primeres cases s’anaven fent els dissabtes i diumenges, de forma il·legal, aprofitant la nit per a alçar dues parets i una teulada elemental, ja que, si s’aconseguia aquest mínim, la Guàrdia Civil solia respectar la construcció”, recorda Pilar Moreno, treballadora social de l’associació Teuladí i veïna del barri. Així, cada matí apareixien noves construccions, que es convertirien a poc a poc en habitatges.

A partir dels anys 60, al País Valencià es procedeix a la construcció d’habitatges socials per part del MOPU “amb la finalitat d’eliminar els assentaments i les condicions d’infrahabitatge que havien sorgit en les grans ciutats”, explica Glòria Maria Caravantes, llicenciada en Treball Social per la Universitat de València i, en l’actualitat, treballadora social a la Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives de la Generalitat Valenciana. En 1979, la gestió d’aquests habitatges va ser transferida al govern de cada comunitat autònoma. Al País Valencià va ser l’Institut Valencià de l’Habitatge SA (IVV-SA), és a dir, l’actual Entitat Valenciana d’Habitatge i Sòl de la Generalitat, qui va gestionar la seua edificació i es van anar confeccionant els barris perifèrics que encara existeixen en l’actualitat.


De barris per a població migrant paia a barris per al poble gitano

A escassos dos quilòmetres de les 613 Vivendes es troba el barri de la Coma – Mas del Rosari, ubicat en el terme municipal de Paterna (Horta Nord). Entre 1981 i 1983, s’hi van construir els primers 832 habitatges i es van iniciar les obres de quatre blocs de pisos. En l’actualitat, segons la informació urbanística de Paterna, hi ha 1.200 habitatges. Aquests es van dissenyar per a fer front a l’emigració rural durant les dècades dels 50 i els 60, així com per a reallotjar les famílies que es van quedar sense casa després de la riuada del riu Túria l’any 1957. Tanmateix, els objectius inicials disten molt de la realitat, ja que al final els immobles es van destinar a famílies en risc d’exclusió social, sobretot a aquelles que pertanyien a l’ètnia gitana. Aquesta falta de previsió, segons Ángel Quesada, qui va viure catorze anys al barri, va comportar que “no es planificara la cobertura de les necessitats bàsiques”. “Durant molt de temps, a la Coma no vivia ningú, fins que l’administració es va adonar que era necessari donar ús a l’habitatge públic que hi havia”, afegeix Quesada, qui es defineix com un dels primers “pobladors” del barri.

En les dècades dels 70 i 80, a les perifèries de les grans ciutats es construeixen barris d’habitatge social

Aquesta segregació va estar present també a Alacant, al barri de la Mare de Déu del Carme, conegut per les veïnes com “Milvi”, l’abreviació de Mil Vivendes, l’antic nom del barri. Aquest va nàixer en la dècada dels 60 al nord del centre urbà, com altres barriades populars d’Alacant, també amb l’objectiu d’acollir la forta immigració de l’època. Amb uns habitatges que es trobaven en un estat arquitectònic deplorable, va passar a ser un dels focus de marginalitat i delinqüència més importants de la ciutat. “Al principi va ser un barri pensat per a funcionaris de l’Estat i per a guàrdies civils. De fet, jo vaig nàixer ací perquè el meu iaio era funcionari i el meu pare era guàrdia civil”, comenta David Gutiérrez, més conegut com a Picolo ZNP i exponent del hip-hop alacantí des de 1988. Però, a finals dels anys 70, moltes famílies gitanes que vivien en infrahabitatges començaren a ser traslladades allí, convertint-lo, ipso facto, en un barri de classes baixes.

Segons un estudi sobre habitatge i població gitana elaborat pel Ministeri de Sanitat, Consum i Benestar Social espanyol i la Fundació Secretariat Gitano (FSG), l’any 2015 el 84% de les famílies gitanes de l’Estat espanyol es troben localitzades a la perifèria de les ciutats o en zones disperses als municipis. Així mateix, l’any 1991, el percentatge d’habitatges de població gitana que no reunien els requisits mínims d’habitabilitat a l’Estat espanyol, és a dir, caracteritzats per un accés limitat als serveis d’aigua potable, calefacció, llum elèctrica o clavegueram; o per l’accés complicat a les cases, ja que no hi havia camins consolidats, era del 31,4%. Setze anys més tard, en 2007, se situava en 11,45% i, en 2015, en un 8,63%. En concret, a Catalunya, segons la mateixa font, en 2015 hi havia 32 infrahabitatges en l’àmbit de la població gitana, al País Valencià 592 i a les Balears 297.

El fenomen del reallotjament precari de la població gitana que vivia en assentaments irregulars va continuar fins ben entrada la dècada dels 90 i “encara continua en l’actualitat, ja que hi ha algunes zones del País Valencià que, per exemple, manquen d’aigua potable”, subratlla Caravantes.

Així doncs, tot i que en un primer moment aquests barris van ser pensats per a famílies de classe mitjana, arran de la construcció d’habitatges de protecció oficial es van convertir en zones de reallotjament de classes baixes. De fet, segons Lluís Fernández, sociòleg de la cooperativa El Rogle, que treballa en la defensa del dret a l’habitatge al País Valencià, aquest tipus de plans urbanístics “es feien sense tindre en compte factors de segregació urbana, amb la sola finalitat d’allotjar gent sense recursos en les cases”.


Nou barris declarats com a marginals

L’any 1988, els barris que presentaven alts nivells de vulnerabilitat en tots els àmbits –social i cultural, educatiu, sanitari, urbanístic i econòmic– van ser declarats barris d’acció preferent (BAP) per la Generalitat Valenciana. En concret, van adquirir aquesta categoria nou barris del País Valencià: les Mil Vivendes, a Alacant; la Tafalera, a Elda; els Palmerals, a Elx; les 613 Vivendes, a Burjassot; Sant Josep, a Xirivella; Baladre, a Sagunt; Zorrilla, a Torrent; la Coma, a Paterna; i Sant Agustí i Sant Marc, a Castelló de la Plana. Cinc anys més tard, Sant Josep i Zorrilla van ser enderrocats i es va incorporar a la categoria de BAP el Barri del Crist, situat entre Aldaia i Quart de Poblet. “El pensament del legislador va ser integrar les classes més marginals, però fins a un cert punt. Que estiguen allí, que no molesten, que tinguen els seus equipaments, però que estiguen apartades”, denuncia Maria Eugenia González Sanjuan, professora del Departament de Sociologia i Antropologia de la Universitat de València.

Els barris de Sant Agustí i Sant Marc de Castelló de la Plana o el Barri del Crist d’Aldaia i Quart de Poblet van portar la seua pròpia dinàmica en ser creats a través de processos d’autoconstrucció. Tot i això, Raül Beltrán, nascut i criat a Sant Agustí i especialitzat en desenvolupament social, reconeix que també es van convertir en guetos “molt prompte”. “No hi ha hagut una acció planificada perquè no es convertiren en guetos. Han sigut sempre barris degradats, amb poca intervenció política per millorar la vida de la gent i per combatre determinades situacions d’exclusió, i aquesta inèrcia ha seguit al llarg dels anys”, conclou.

Article publicat al número 482 publicación número 482 de la Directa

Articles relacionats