Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Trenta anys d'oblit

L’abandonament del sistema educatiu, la falta de formació, el deteriorament dels habitatges, la manca de recursos comunitaris o els prejudicis socials són els causants, des de la dècada dels anys 80 del segle XX, de la vulnerabilitat i l’exclusió social als barris d’acció preferent

Barris Sant Agustí i Sant Marcos de Castelló / Paula Lorenzino

Són les set de la vesprada d’un dia estiuenc al barri 613 Vivendes, ubicat a Burjassot. Vicente Vargas, refugiat en una planta baixa que és la seu de l’Associació Gitana del barri, combat la calor de l’estiu acompanyat de Bernabé Maya, un altre veí. Rodejats de caixes amb llet, arròs i cigrons, revisen amb atenció uns papers. Són llistes on apareixen els noms de les veïnes del terme municipal de Burjassot a qui se’ls repartirà menjar en els pròxims dies.

Fa cinc anys que Vargas va crear el Banc d’Aliments. És la seua forma de combatre la pobresa a les 613 Vivendes, declarat com a barri d’acció preferent (BAP) l’any 1988 mitjançant el Decret 157/1988 de la Generalitat Valenciana, en aquell moment presidida pel socialista Joan Lerma. “En aquests barris el més important és el teixit social. Des de l’Ajuntament es fan molts plans, però mai tenen l’efecte desitjat”, lamenta.

Des dels seus orígens, als barris d’acció preferent s’han detectat altes taxes d’atur, absentisme escolar, i tràfic i consum de drogues

La necessitat d’actuar en aquests barris, que des dels seus orígens han presentat altes taxes d’atur, absentisme escolar, joves amb falta de formació, tràfic i consum de drogues, deteriorament dels habitatges i escassos recursos comunitaris, va comportar la creació d’un marc d’actuació bàsic dirigit a posar fi a la vulnerabilitat del veïnat que hi viu. D’aquesta manera s’establia el Pla conjunt d’actuació en barris d’acció preferent, que l’any 1992 es va complementar amb la creació de comissions de seguiment i coordinació per a garantir i avaluar l’efectivitat del pla, així com, “si escau, proposar la finalització de la seua condició de BAP”, tal com explica Glòria Maria Caravantes, treballadora social a la Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives de la Generalitat.

 

Al decret es recollien les mesures d’actuació a implementar per part de les diferents conselleries: Cultura i Educació, Treball i Seguretat Social, Sanitat i Consum, així com Urbanisme. Per exemple, en l’àmbit educatiu, es preveia la creació de centres d’acció educativa singular, escoles infantils, menjadors escolars, programes d’educació per a adults o de temps lliure, i el foment de l’esport, l’oci i la cultura. També destacava la promoció d’ocupació orientada a dones o col·lectius amb dificultats específiques, el desenvolupament de plans temporals d’ocupació, l’increment dels recursos sanitaris, la rehabilitació i el manteniment dels habitatges o la millora dels accessos als barris i del transport públic.

Trenta-un anys després de l’aprovació normativa, la situació no ha canviat gaire i alguns d’aquests barris han acabat convertint-se en un gueto on el veïnat lluita cada dia per fer front a la precarietat i l’exclusió social. “És un decret de fa trenta anys, temps en què les necessitats de la població han canviat”, considera Raül Beltrán, expert en desenvolupament social i fill del barri de Sant Agustí de Castelló de la Plana. Beltrán té molt clar que el que necessiten aquestes zones vulnerables són “plans concrets per a cada una d’elles, ja que, tot i que tenen unes característiques comunes, cada barri té la seua realitat i han evolucionat de diferent forma i intensitat”.


L’escola, l’eina de canvi

Al llarg dels anys 80 i 90, al territori valencià es van construir nombrosos centres d’acció educativa singular (CAES). En l’actualitat, segons la Guia de centres docents de la Generalitat, existeixen un total de 90 centres d’aquest tipus ubicats en barris d’acció preferent o zones en què el veïnat es troba en una situació de vulnerabilitat. “Amb aquestes escoles, on es desenvolupa una formació molt més individualitzada, volem donar resposta a les característiques peculiars d’aquests barris, on s’ha de lluitar contra l’absentisme escolar i les mancances que tenen les famílies amb els seus fills”, explica José Antonio Llamas, secretari del CEIP La Coma, ubicat al barri homònim de Paterna.

Existeixen 90 centres d’acció educativa singular en barris d’acció preferent o en zones en què el veïnat està en situació de vulnerabilitat

L’absentisme escolar és un dels principals problemes, “si entenem que l’escola és la ferramenta que permetrà un canvi vertader”, considera Llamas. L’últim estudi disponible sobre l’índex de joventut gitana d’entre 15 i 19 anys que no estudia ni treballa, publicat en 2016 pel Ministeri d’Educació espanyol, el situa en el 43,3%. Sara Giménez, membre de l’associació La Dinamo de Burjassot, que treballa amb joves en risc d’exclusió social, assegura que, a través de programes, “s’ha aconseguit disminuir l’absentisme en aquests barris. Però mai es va a l’arrel del problema: les escoles han estat confeccionades per paios, no es té en compte la cultura gitana, i aleshores els costa molt més connectar i motivar-se”.

L’any 2012 el percentatge de població gitana amb una llicenciatura era d’un 1,1%, mentre que en el conjunt de la població era d’un 22% 80,55%

En l’àmbit estatal, les dades indiquen un increment de l’escolarització. Segons l’informe de seguiment de l’Estratègia per a la Inclusió Social de la Població Gitana, publicat en 2016 pel Ministeri d’Educació espanyol, l’escolarització de la població gitana d’entre 13 i 15 anys va augmentar, en el cas dels homes, del 84,2% en l’any 2007 al 92,3% en 2012, i del 71,7% al 89,2% en el cas de les dones. Tanmateix, l’educació superior encara no es veu com un horitzó de futur. Tal com xifra la Fundació Secretariat Gitano (FSG), l’any 2012 el percentatge de població gitana amb una llicenciatura era d’un 1,1%, mentre que en el conjunt de la població era d’un 22%.

 

Deixar de ser una escola guetificada i “veure les diferents famílies que hi ha en el barri”, explica Tatiana Valls, cap d’estudis del CEIP Illes Columbretes, al barri de Sant Agustí de Castelló de la Plana, és un repte principal per a aquest CAES. “Arrosseguem l’estigma que l’alumnat acaba primària amb menys nivell i que només es poden matricular xiquets de famílies gitanes i migrants. Però la realitat és que als barris viuen tot tipus de famílies”, afegeix Jorge Arnau, mestre de música. A Sant Agustí i Sant Marc hi ha dos centres singulars i, tot i que l’absentisme és una lluita diària per al professorat dels col·legis, el vincle que s’ha creat amb les famílies, apostant pel treball comunitari i fent-les partícips de l’activitat educativa, “ha possibilitat que la gran majoria de l’alumnat vinga cada dia”, remarca Arnau.


Realitats urbanístiques diferents

Al llarg d’aquests anys, s’han anat implantant alguns dels recursos que marcava el decret, “alguns d’ells de manera més consistent i que continuen vigents en l’actualitat”, incideix Caravantes. Seria el cas dels recursos sanitaris d’assistència primària, la creació dels CAES, les beques de menjador o el seguiment de l’escolarització. A l’estudi Los Servicios Sociales para la exclusión social: Barrios de Acción Preferente, elaborat l’any 2017 per Glòria Maria Caravantes i Ana Isabel Serrano, membre del Departament de Treball Social a la Universitat de València, es detalla que la resta d’actuacions –com els plans de formació d’ocupació, de participació social o la rehabilitació dels habitatges– només “s’han desenvolupat de manera temporal o puntual”.

Vicente Vargas gestiona el Banc d’Aliments a les 613 Vivendes de Burjassot |Lucas Guerra

 

En l’àmbit urbanístic, la realitat actual és molt diferent en cada barri. Tot i que la majoria dels habitatges que es van construir eren de protecció oficial o en règim de lloguer social, amb el pas del temps alguns van ser adquirits pel veïnat, ja que el govern de la Generalitat, fins ben entrada la dècada dels 2000, oferia l’opció de compravenda. A les 613 Vivendes, per exemple, algunes de les veïnes, com Rosa Alonso i Elena Antón, van comprar el pis on encara viuen. “Jo el vaig comprar perquè volia quedar-me ací”, conta Alonso. “Però molta gent que vivia al barri va fer negoci amb l’habitatge, ja que la Generalitat els venia a preus molt baixos i, després, els van revendre a preus més alts”, lamenta. En aquest sentit, les persones entrevistades a la Coma (Paterna) i a les 613 Vivendes (Burjassot) defensen que els pisos han de continuar en règim de lloguer social, perquè “les veïnes, econòmicament, no es podrien fer càrrec del manteniment dels blocs, i això suposaria més deterioració”, tal com recalca Rosario Faet, presidenta de l’associació Crecer en La Coma, creada per aglutinar les lluites veïnals.

Al barri de les Mil Vivendes (Alacant), es va desallotjar les famílies que vivien en règim d’okupació i es va enderrocar les cases del nucli antic

A les Mil Vivendes (Alacant), dues de les primeres polítiques que es van dur a terme van ser el desallotjament de les famílies que vivien en règim d’okupació i la destrucció dels edificis del nucli antic del barri i l’edificació de nous. D’aquesta manera, el traçat irregular i els carrerons estrets característics van ser substituïts per un plantejament hipodàmic i un disseny urbanístic en angle recte. “Així era més fàcil controlar el barri”, reprova David Gutiérrez, veí del barri, qui recrimina a l’administració les poques millores que s’han implementat al llarg de les últimes tres dècades. “Tenim cases noves, un parc i una comissaria de la Policia Nacional, però el barri està igual que abans. És com si et regalen unes sabates noves i en obrir el paquet, que és molt bonic per fora, trobes les teues antigues sabates velles i trencades”, s’apesara.

En la majoria dels barris, així mateix, després de l’esclat de la crisi immobiliària, moltes famílies van decidir okupar pisos públics buits per a fer front a la falta d’alternatives habitacionals i als retards en les llistes d’espera de les sol·licituds d’habitatge social. Davant de l’okupació del parc públic abandonat, en abril de 2017, el govern del Botànic –PSPV i Compromís– va emetre una resolució per regularitzar la situació de totes les famílies que havien okupat abans de l’any 2015. “Atés que molts dels ocupants compleixen amb les condicions per a ser adjudicataris d’habitatges de promoció pública i, a més, en alguns casos es troben en situació de vulnerabilitat social, es considera prioritari regularitzar la seua situació”, indica la resolució. No obstant això, les famílies es troben amb moltes dificultats a l’hora de presentar la documentació necessària per a complir els requisits, a banda que moltes altres van okupar després de 2015.

Davant de l’okupació del parc públic en desús, el govern del Botànic va decidir regularitzar les okupacions anteriors a l’any 2015

Per a acollir-se a la resolució, el veïnat ha de demostrar que l’okupació es va produir abans de l’any 2015, per exemple, amb factures de llum o de gas o contractes amb companyies telefòniques, però algunes no poden fer-ho. Segons relata Faet, a la Coma, el veïnat s’ha “enganxat al subministrament d’aigua i llum del bari, per tant no tenen cap factura”. “Amb el procediment de regularització aprovat, encara continuen insistint a desallotjar la gent. Només s’està criminalitzant la pobresa dient que les okupes són il·legals i, per tant, se n’han d’anar”, afegeix. La presidenta de l’associació Crecer en La Coma, juntament amb altres veïnes, es va reunir fa unes setmanes amb Rubén Martínez Dalmau (Unides Podem), actual vicepresident segon de la Generalitat i conseller d’Habitatge, amb qui es va acordar que no es produirà cap desallotjament més sense alternativa habitacional. “És un primer pas, però nosaltres també demanem que no s’excloga de les llistes d’espera les famílies que van okupar i que s’inicien urgentment els procediments d’adjudicació d’habitatges”, exigeix Faet, qui es pregunta quin és el “sentit d’aquests barris”, que caminen en la direcció “de ser zones de lloguer social estigmatitzades i sense serveis”.

La vida al carrer no és estranya al barri de Sant Agustí i Sant Marc de Castelló |Paula Lorenzino

 

El veïnat que viu als barris d’acció preferent que van ser autoconstruïts, com Sant Agustí, Sant Marc o una part del Barri del Crist d’Aldaia i Quart de Poblet, no s’enfronta a aquesta problemàtica. Però, a conseqüència d’aquest procés d’autoconstrucció, presenten una manca de manteniment i rehabilitació d’infraestructures tan bàsiques com el clavegueram o les calçades. “El drenatge és tan antic que, cada vegada que hi ha pluges fortes, les cases s’inunden”, denuncia Francisco Cabañero, president de l’associació veïnal.

Les altes taxes d’absentisme i la baixa qualificació “van acompanyades d’altes taxes d’atur, principalment entre la població més jove”, assegura Caravantes, qui matisa que alguns dels estudis que s’han fet sobre aquests barris mostren una disminució de la desocupació. Per exemple, l’any 2000, segons dades publicades a l’Estudi comunitari del barri de la Coma-Paterna, realitzat per la Fundació Secretariat Gitano, la taxa d’atur era d’un 25,4%, i en 2008 va disminuir fins al 15,14%. Tanmateix, “la majoria de treballs que s’aconsegueixen són eventuals i de baixa qualificació. A més, existeix una economia submergida dedicada a la recollida de ferralla o la venda ambulant”, destaca l’informe. Giménez, a banda de la baixa qualificació que presenta la població d’aquests barris, també posa l’accent en l’aporofòbia i el racisme antigitanista, “unes de les barreres més grans amb què es topa el poble gitano a l’hora de poder tenir un treball”.


Donar veu al veïnat

Caravantes defensa la creació d’un nou decret, però “amb el qual les polítiques s’adeqüen a les necessitats reals de la gent”. “Cada barri té unes característiques diferents i les actuacions, per tant, han de ser diferents”, remarca. A més a més, des de l’any 1988 fins a l’actualitat, han aparegut molts altres barris vulnerables que no els recull el decret. En concret, l’informe Validació i millora de la informació continguda en el Visor d’Espais Urbans Sensibles de la Comunitat Valenciana recull un total de 830 seccions censals, és a dir, unitats territorials inferiors als municipis que poden estar formades per diversos barris, catalogades com a espais urbans sensibles (EUS).

Gloria Maria Caravantes, treballadora social, considera que “és imprescindible posar sobre la taula les reivindicacions del veïnat”

“Hi ha qüestions en aquests barris que són insalvables, com, per exemple, que estiguen ubicats a les perifèries i que siguen barris sobreintervinguts, per la qual cosa el veïnat ja desconfia de qualsevol mesura institucional”, reconeix Caravantes. Per a ella, és imprescindible posar damunt la taula les reivindicacions del veïnat, que es duguen a terme processos de participació ciutadana i es redacte un marc d’actuació integral específic i durador per a cada barri, més enllà de les mesures que preveuen les lleis, com la de Serveis Socials Inclusius. “Avui en dia no hem aconseguit els resultats esperats, perquè les polítiques s’han fet de manera sectorial. Podem invertir molt en infraestructures, habitatge… però no es treballa amb la ciutadania”, sentencia.

Article publicat al número 482 publicación número 482 de la Directa

Articles relacionats