“Del que vull que parlem és de la nostra xenofòbia”

Dins el món del cinema, la cadira reservada a la direcció potser és la que concentra més reconeixement. Creus que el paper del guionista és tant o més important?

La tasca del guionista és escriure el guió, i això vol dir no només escriure els diàlegs, com la gent es pensa, sinó també pensar la història i absolutament totes les accions. És significatiu perquè, d’alguna forma, el guionista és qui clava la tesi sobre la taula, qui decideix què és el que la pel·li dirà al món. Clar que també hi intervenen els productors, el director i, des de la seva parcel·la, la resta de l’equip.

En general, no solem conèixer el nom dels guionistes de les nostres pel·lícules preferides. És un ofici que sovint queda a l’ombra, però tu has assolit un reconeixement rellevant. Què ha passat?

D’una banda, hi ha una qüestió internacional. Des de fa uns anys està venint una onada de reconeixement a la tasca del guionista, heretada del reconeixement als guionistes de les sèries dels Estats Units. I, d’altra banda, pel que fa a mi, crec que es donen una sèrie de casualitats que fan que hagin sortit moltes coses meves l’any 2024. Si hagués estrenat Querer un any i Casa en Flames un altre, potser hauria estat diferent. Per una banda, ho celebro, però per l’altra, segurament, m’hauria agradat esponjar-ho més per tenir pics de felicitat a la vida. Però queixar-me d’això és absolutament absurd.

Casa en Flames és només una pel·lícula que parla de la classe acomodada catalana? Es pot fer cinema amb perspectiva de classe sense radiografiar la classe?

“Les xarxes ens han abocat a una forma de diàleg que no escolta. No crec que un tuit sigui un debat, ni és activisme. L‘activisme és al carrer“

Crec que a Casa en flames destaquen els personatges més que el seu context. El context ens ajuda a explicar la història. Però el que sobresurt més de la pel·li són els personatges, que són infinitament miserables. Ni són herois, ni són malvats. Són igual de penosos que tots nosaltres, i per això la gent s’hi ha identificat, independentment del context socioeconòmic. A mi, per exemple, tot i que no comparteixo aquest univers, igualment hi sento identificada la meva mare. Tots, o molta gent, tenim la sensació que no estem tractant prou bé les nostres mares o tenim la sensació que els nostres fills no les cuiden prou.

Aleshores, la pel·lícula va de no saber estimar?

Va de gent que s’estima molt la gent, però l’estima fatal. I al final, tots ho fem, com més a prop tenim la gent, com més família som, més malament els tractem. És a dir, jo faig coses als meus pares o a la meva família que no se m’acudiria fer a un amic. El personatge interpretat per Emma Vilarasau és capaç de fer el xou absolut per tenir els seus fills a prop. És veritat que és un personatge hiperbòlic: fa el que pocs arribaríem a fer, però una mica ho voldríem fer tots. Per exemple, si la meva filla té una mica de febre, però jo tinc una reunió molt important aquell matí, doncs li dono un Apiretal i cap a l’escola. És exactament el que fa el personatge de la Montse quan deixa la seva mare morta al pis. Són aquestes petites misèries portades a l’extrem, òbviament, però és fàcil empatitzar-hi perquè aquestes misèries són quotidianes.

Fa anys que col·labores amb l’Acadèmia del Cinema Català i amb la gala dels Gaudí, així que tens la teva perspectiva: creus que la indústria cinematogràfica catalana està en un bon moment, pel que fa a qualitat i quantitat?

Sí, jo crec que hi ha una diversitat abundant i això és el que volem. I és gràcies a l’acadèmia, però també a les institucions i als autors d’aquestes pel·lis. Hem aconseguit que el cinema, i no només el cinema català sinó el cinema en català, sigui divers. Veníem d’uns anys en què era una cosa minoritària pel que fa a espectadors i amb poca ambició popular. És a dir, històries molt autorals, molt petites… Això sí, excel·lents pel·lícules, com Estiu 1993. Són molt bones, però no tenen aquesta vocació mainstream. I de cop i volta aquest any tant El 47 com Casa en flames, són pel·lis que van dirigides directament a un públic més gran. És una cosa que passava a Espanya, ja tenia els dos tipus de cinema, però a Catalunya no estava passant.

La teva classe social i els teus orígens familiars defineixen necessàriament el que fas?

És impossible que el meu ésser, el meu jo, no impregni tot el que escric, perquè l’alternativa és ser un robot. No imagino com es fa per escriure sense estar implicat emocionalment i políticament amb el que estàs escrivint. Si a mi avui em diuen: “Mira, fes una biografia de Hitler”, aquesta biografia serà antifeixista. No sé com es fa una biografia feixista, no podria fer-la. Doncs això s’aplica a les interrelacions personals, a la classe, a l’origen, a tot. O sigui, encara que Casa en flames sigui un retrat d’una família que no és la meva, m’atreviria a dir que està impregnat de la meva família.

El teu discurs a la gala dels premis Gaudí va generar polèmica, principalment, per proclamar-te “orgullosament xarnego”. Com vas seguir el debat que en va sorgir?

Em sembla superlegítim debatre sobre qualsevol qüestió. El problema va ser que les xarxes socials i els mitjans de comunicació ho van amplificar amb la meva persona allà al mig, i jo no hi pinto res. Hi ha gent molt llesta que ha estudiat i ha fet doctorats sobre el xarneguisme, que són sociòlegs, que són antropòlegs. Per mi, el problema és en quins termes ho debatem. No em sembla que un tuit sigui un debat. Tampoc podem confondre fer un tuit amb fer activisme. L’activisme és al carrer, és estar a les manis, a la Casa Orsola, als casals de barri, fer els deures amb la gent migrada… Insultar per xarxes no em sembla que hagi de canviar el món. I no només això. Em sembla que les xarxes ens han abocat d’alguna forma a una espècie de diàleg que, en primera instància, no escolta. Com hem de dialogar si no escoltem?

Creus que el debat que s’ha generat guarda més relació amb el que no vas dir que amb el que vas dir?

Jo faig un discurs d’un minut i mig que en cap cas pretén fer una tesi sobre Catalunya ni tampoc dir coses com que els catalans eren tots rics. Òbviament que hi havia pobres a l’Ebre o al Pirineu i tenien vuit cognoms catalans. És que em sembla retorçadíssim pensar que estic negant això. I també em sembla retorçadíssim que algú cregui que estic pensant que els catalans van tractar sistemàticament malament els que venien de fora. Que alguns ho van fer, per descomptat, però de la mateixa manera que estem tractant ara nosaltres les persones pakistaneses que estan als basars o les xineses que estan als restaurants. Seguim sentint superioritat. De fet, el meu discurs acabava amb el que hagués volgut que es comentés més: em posicionava contra la nostra xenofòbia. I vull que parlem d’això. Perquè d’aquí a vint anys, sortirà el net del pakistanès del basar, recollirà un Gaudí i dirà legítimament: “Ei, hòstia, tinc motius per estar enfadat, però, així i tot, m’ha anat prou bé.” Perquè, al final, el meu discurs, era un cant, una celebració.

Vas fer servir el concepte progrés. Què significa per a tu?

Per mi el discurs era una celebració del progrés. Del progrés en col·lectiu. Perquè en dues dècades hem passat de [conviure amb] algú que ve amb quatre maletes en un tren ple de gent, sense casa, sense res, a [conviure amb] un net seu, és a dir, jo, que estic a Sants, em guanyo bé la vida escrivint i tinc una casa. Doncs sembla que entre aquell senyor i el seu net, durant aquests anys, entre tots hem fet algunes coses molt bé, en col·lectivitat. No ha sigut obra de Déu, ni de l’economia, sinó de gent ajudant a gent. Des de la meva experiència, sí que veig que els meus avis van haver de patir unes coses que jo no he hagut de patir.

Justament enguany celebrem el centenari del naixement de Paco Candel, qui va descriure la realitat als anys seixanta i va fer cèlebre l’expressió “els altres catalans”. Aleshores el vocable xarnego tenia un ús despectiu cap a les persones migrades de parla castellana. Consideres que hi ha hagut una instrumentalització política del terme?

Fa uns anys, Brigitte Vasallo ja va fer un festival xarnego, al qual vaig assistir. Ella ho va definir molt bé, però no parlaré en nom seu. El que vaig veure al festival va ser una celebració d’un col·lectiu que no és minoritari a Catalunya. La paraula xarnego es va utilitzar com a insult. Va passar i està bé reconèixer-ho. Els meus avis, en primera instància, però també els meus pares, el van rebre. Potser no tant l’insult com les condicions de vida desfavorables, han creat una ferida en la meva família i en milers de famílies catalanes. O sigui, quan el meu pare no va poder estudiar, tot i ser-ne capaç, perquè havia de portar la pasta a casa, indubtablement, ell ho relaciona: “Això m’està passant per xarnego”. I la ferida hi és. M’atreviria a dir que en la generació següent aquesta ferida ja està tancada. A mi no em fa mal aquesta ferida, però hi és.

I la reivindiques. Creus que és una cicatriu de la qual ningú s’ha d’avergonyir?

Hi ha una cicatriu i el que no podem fer és amagar-la. El que no pot ser és que jo tingui una cicatriu d’una cesària o d’una operació de cor i que la societat em digui que calli, que no puc dir que m’han fet una cesària. En quin món no puc reivindicar que tinc una cicatriu? Està tancada, jo ja no ho visc, però aquesta cicatriu em parla i n’estic orgullós, m’atreviria a dir. En quin món jo hauria d’amagar que el meu pare no va poder estudiar i que, a conseqüència d’això, jo vaig haver de prémer gas a fons perquè em donessin la beca per estudiar a l’ESCAC, quan altres companys meus no ho han hagut de fer ni anaven a classe? Jo si no anava a classe, no tenia la beca. Tot això que he hagut de fer extra per “xarnego”, per ser membre d’una determinada família, està a la meva ferida. I que algú pugui dir-me que no puc esmentar la meva cicatriu, a mi em sembla, com a mínim, poc empàtic. No em poden dir “ara no podem parlar d’això perquè és un tema superat”.

Creus que aquesta cicatriu s’expressa d’una forma massa relacionada amb una identitat d’origen i no tant des de la classe?

Per mi podem dir que és una cicatriu de classe obrera. Per descomptat. No passa res. I aquest ha sigut el debat. En el centre metropolità de Barcelona, la classe obrera majoritària, durant els anys setanta, eren xarnegos. L’urbs necessita sempre aquests migrants de fora, per explotar-los. Vindran de llocs diferents i se’ls posaran noms diferents, però tots estan englobats en un lloc comú que és la classe obrera. Podria i puc parlar, en veu alta, d’orgull de classe obrera. Però aquesta classe obrera de què parlo té un nom més concret, que és xarnego.

Parlem del tema que has dit que és on volies posar l’èmfasi: la xenofòbia i les persones migrades, que avui no són “xarnegues” sinó “sudaques” o “moros”. Què ha de passar perquè la filla o la neta del pakistanès del basar reculli el Gaudí d’aquí a uns anys!

Enfrontar-nos a l’extrema dreta de cara i alhora amb mesures institucionals. S’han d’invertir molts més diners en l’educació pública, però també molts més diners als casals de barri, als esplais… Tota la penya que està fent coses per la comunitat i amb el col·lectiu migrat hauria de tenir moltes més facilitats de les que tenen. Estic parlant també d’engalanar els carrers, de les festes populars… Tant de bo hi hagués més suport perquè la família pakistanesa del tercer segona o la família d’origen magrebí de la cantonada també tinguin el temps i les condicions per poder estar guarnint el carrer. Però clar, tot això no passa sense fotre molta canya a la millora de les condicions laborals, a les polítiques antiracistes, i a l’educació. Per una altra banda, hi ha tot el que té a veure amb la col·lectivitat i la comunitat per actuar des de fora de les institucions de l’estat. Això és vital. O sigui, els xarnegos especialment, hem de fer-nos un replantejament: com podem pensar que algú que ve de fora és pitjor que nosaltres? Nosaltres venim de fora. Què ens ha passat perquè una persona que fa dues generacions va arribar amb una maleta, ara digui que els que venen amb una maleta no poden venir? Què ens està passant?

Aquí hauríem de matisar també entre la xenofòbia, que tu vas mencionar, i el racisme.

Quan van arribar les migrades dels anys cinquanta o seixanta, operaven els paràmetres culturals, i ara, amb les noves migrades, també n’hi ha, de paràmetres culturals, però s’hi afegeix l’idioma i el color de pell. Tot això ho posa més fàcil a la dreta per assenyalar-los. Però després ens adonem que l’empatia guanya. La humanitat guanya sempre. Però com que sembla que li posem traves a aquesta empatia, que preferim assenyalar abans que apropar, ens hem de donar els espais d’oportunitat de ser més empàtics amb la resta de gent. M’atreviria a dir que el camí més fàcil és a les escoles.

Un dels fronts que cal combatre és la segregació als centres escolars?

Sí, a més, justament tinc la sensació que els infants tenen una altra mirada, no sé què els passa, però és guapíssim: no veuen els colors de pell. Això demostra que la nostra mirada està deformada. La meva filla m’ha arribat a dir: “Sí, papa, aquella nena amb els cabells arrissats, que corre molt, que canta molt bé”… i jo hauria dit “la negra”. La deformació de la nostra mirada és la mateixa que ens fa més difícil veure les diferències entre dues persones senegaleses que entre dues persones blanques.

Se’n diu colonialitat i és un sistema de pensament.

Doncs canviem-lo. I és veritat, les estructures mentals són les més difícils de canviar. Però no és impossible. L’empatia i la humanitat són capaces de transformar-les.