Serrallonga, Rocaguinarda, Panxampla, Toca-sons, nyerros i cadells, austriacistes i carlins derrotats… És ben sabut que Catalunya ha estat durant molts segles un territori favorable a l’existència del bandolerisme. Per la seva història, per la seva geografia i també per les característiques canviants dels diversos moments polítics i les guerres que ha viscut, així com per la simpatia del poble pla, que en bona part ha constituït la imprescindible base social del fenomen, i, en molts casos, reforçat pel suport de l’aristocràcia i la jerarquia eclesiàstica, que en fan treure profit a l’hora de fer valer els seus interessos, les bandositats van tenir un terreny adobat a les terres catalanes.
A les acaballes del segle XIX, però, amb l’extinció d’un fenomen que semblava endèmic, el corrent romàntic, que a casa nostra va prendre els trets de la Renaixença, va contribuir a atorgar als bandolers un caràcter no tan lligat a la violència gratuïta, i més a l’èpica i l’heroisme; per entendre’ns, se’ls van contemplar a l’estil d’un Robin Hood. I arribats al present, molts d’aquells personatges que en el seu moment van ser maleïts han sigut reivindicats i han entrat a formar part de la llegenda, donant nom a carrers i places, a balls i cançons, a festes i espectacles populars, a gegants i capgrossos.
L’autora ha preferit conferir més importància als nombres que als fets o als personatges, i per això ens diu que ha recollit més de 3.000 noms, entre els quals n’ha escollit 135 per ser els més destacables, originals o curiosos
De tot això ens parla Sylvia Largarda-Mata –que ja havia publicat en la mateixa editorial Catalunya, terra de pirates- en el seu llibre Catalunya, terra de bandolers, tot un compendi sobre l’evolució d’uns delinqüents –o uns justiciers, segons com es miri– que van atemorir els camins reials, els masos i les viles del Principat. L’autora ha donat prioritat a la quantitat per sobre de la qualitat. És a dir, ha preferit conferir més importància als nombres que als fets o als personatges, i per això ens diu que ha recollit més de 3.000 noms vinculats a aquesta història, entre els quals n’ha escollit 135 per ser els més destacables, originals o curiosos, tot i que, en molts casos, la veracitat i el mite es confonen, i fins i tot es contradiuen. Per tant, la llarga relació de protagonistes no permet aprofundir en les seves vides, de tal manera que estan tan resumides que sovint l’assaig s’aproxima a un llistí telefònic. Afortunadament, però, de tant en tant hi ha uns breus articles genèrics on se’ns expliquen detalls sobre la vida i els costums dels malfactors, els seus perseguidors i el seu entorn.
L’autora ha optat per presentar-nos tot aquest material atenent la procedència comarcal del bandolerisme, en lloc de fer-ho cronològicament, de tal forma que la narració salta contínuament en el temps entre els segles XIII i XX. D’aquesta manera es perd la noció d’alguns conceptes clau, com els períodes de pertinença a Catalunya dels territoris septentrionals que van passar a mans del Regne francès, o dels orientals que van ser traspassats a l’Aragó. I igualment, es troba a faltar una bibliografia que en un assaig com aquest hauria de ser un element indispensable.
