La periodista Emma Zafón (Llucena, l’Alcalatén, 1987) ha treballat a diverses redaccions del País Valencià, Catalunya i l’Aragó i actualment es dedica a la comunicació a l’administració pública. Recentment, ha publicat la novel·la Casada i callada (Empúries, 2023), en què explora què suposava nàixer dona en un xicotet poble de la seua comarca a mitjan segle XX. Recorrent la trajectòria de la protagonista, se’ns traça un paisatge on els constrenyiments socials derivats del masclisme generaran uns horitzons de vida allunyats d’allò que en un principi prometien. El llibre fotografia un temps del qual, en algunes qüestions, encara no estem tan lluny.
El motiu principal que t’ha portat a escriure el llibre ha sigut retre comptes amb el poble que et va vore nàixer? S’hi palpa un cert esperit de venjança amb bona part del que l’envolta…
És un exercici de reflexió amb tints de venjança, sí, potser. I, més que amb el conjunt del poble o d’aquella zona de comarques d’interior, he carregat contra determinades persones i hegemonies culturals. Supose que, ara que estic psicològicament preparada i he fet un extens recorregut formatiu per a qüestionar allò, he decidit disparar. Contra l’Església, els bous, la propietat, el patriarcat… Allò no s’ha ventilat des de la dictadura i ja calia.
La història transcorre en un entorn eminentment rural, el qual s’ha intentat valorar durant els últims temps. Creus que, sobretot des de l’esquerra, s’ha idealitzat en excés eixe àmbit?
“Molta ‘España vaciada’ i molt de ‘Ministerio del Reto Demográfico’ i ací ningú està dient que el medi rural es va buidar perquè els feixistes van pelar i expulsar dels pobles tothom que no els llepava les botes”
Des de l’esquerra s’idealitza tot perquè som idiotes i necessitem pensar que existeix algun lloc resistent a la invasió del capital, una espècie de Gàl·lia contra la ferocitat del sistema. Llavors, fa temps, alguna ment pensant va dir: “Oh, en los pueblos sí que hay espíritu de comunidad porque se intercambian tomates de la huerta”. (Evidentment, és una veu que ho va dir en castellà perquè aquestes xorrades sobre el medi rural s’han dit en castellà). Doncs bé, tinc males notícies: als pobles, el que hi ha són guanyadors de la guerra que han fet fugir tots aquells que no tenien propietats, faena o que no encaixaven en el model de vida dictat per l’Església. Molta España vaciada i molt de Ministerio del Reto Demográfico i ací ningú està dient que el medi rural es va buidar perquè els feixistes fills de puta van pelar i expulsar dels pobles tothom que no els llepava les botes.
Es fa inevitable fer referència –per poc comú– al model lingüístic que has emprat a Casada i callada, farcit de localismes i castellanismes. Si buscaves dotar de veracitat el text, crec que ho has aconseguit amb escreix.
Moltes gràcies. Està guai perquè ells van guanyar la guerra i han sigut els amos de tot en les últimes dècades, però ací la que està explicant aquell univers i la que està posant les coses al seu lloc, és la filla d’un conductor d’autobús.
En la novel·la hi ha un personatge que se n’ha hagut d’anar a la ciutat per poder viure amb normalitat la seua homosexualitat. Qui som de poble sabem de casos pareguts en l’actualitat. Hi ha coses que el pas del temps no ha pogut curar?
La cultura rural encara és molt punitivista contra les dissidències. Els gais han de fugir o fer una vida paral·lela i les golfes hem d’aprendre a amagar-nos perquè no ens titllen de putes. La gent de missa diària encara té molta presència i s’encarrega de perpetuar els mantres retrògrads de l’Església catòlica.
Al llibre, valorant el maltractament que patia pel seu home, Aurora diu: “Ni tan sols ens passava pel cap que poguera ser un delicte. Simplement passava […] i ens ho callàvem com ens havíem callat totes les altres coses.” Però amb alguns aspectes sí que s’ha aconseguit que ara no es queden només en l’esfera privada.
Bé, depèn. Els casos que conec de violència de gènere en el medi rural, encara no s’afronten com a tals en una esfera més pública. Les dones que s’han decidit a separar-se per aquest motiu, no diuen públicament que han patit violència. Ja en tenen prou amb el tràngol de trencar el matrimoni, com per a sobre haver-se de descobrir com a víctimes. I, a més, saben que tothom en parlarà, que s’opinarà sobre la seua decisió i que encara hi haurà qui dirà que la culpa és d’elles per haver-se casat amb aquell o que ara estem totes histèriques i a la mínima tot és violència de gènere i ens separem. Les dones amb un mínim de criteri al món rural s’han hagut de mossegar molt la llengua per a sobreviure.
A la protagonista la sorprèn que els més progres de l’època (els “felipes”) no es feren càrrec de les tasques de la llar, per molt que en presumiren. Creus que, hui en dia, la corresponsabilitat continua sent un miratge, fins i tot en sectors més polititzats?
Sí. I qui et diga el contrari t’està mentint a tu i, molt probablement, alhora s’estiga autoenganyant. La corresponsabilitat és un miratge des del moment en què no hi ha cap generació d’homes adults que hagen estat educats per a portar una casa. Llavors, el que fem moltes dones, inconscientment, és triar opcions professionals compatibles amb la “conciliació”. La gran majoria renunciem a qualsevol ambició laboral en el moment en què caiem en el parany de voler tindre el conte de fades propi.
Fa poc, llegia en una entrevista que “tot està pensat per a la família nuclear o per a la parella, no per a la comunitat, que al final són les teues amigues.” L’abolició de la família tradicional seria el primer punt del teu programa electoral?
“Tots els homes adults que no saben ni posar una rentadora, o que es relacionen amb les dones des de la superioritat, han de ser apartats de la vida civil i sotmetre’s a una reeducació. Amb això ja ens carregaríem bona part de la família nuclear”
El primer punt del meu programa electoral seria la detenció massiva de centenars de milers de senyors inútils i violents que haurien de ser jutjats com a criminals del patriarcat. Tots els homes adults que no saben ni posar una rentadora, que necessiten la mare l’esposa per a menjar calent, que es relacionen amb les dones des de la superioritat… Tots aquests han de ser apartats de la vida civil i sotmetre’s a una reeducació per part del sistema. Jo crec que amb això ja ens carregaríem bona part de la família nuclear.
En relació amb això, un tuit que s’ha fet viral, afirmava que “la dificultat que es té per fer amics després dels trenta és conseqüència de la monogàmia i la família nuclear com a instruments sistèmics.” Hi estàs d’acord?
Totalment. Jo vaig arribar sola a Barcelona als 29 i vaig acabar fent grupet amb solteres i divorciades d’una generació més gran. Potser, el fet de relacionar-me amb gent que ja està de tornada del conte de fades m’ha distorsionat la perspectiva, refermant-me en el rebuig cap al model heteronormatiu. Però també és cert que el malestar de les dones que va retratar Betty Friedan continua vigent. I també que l’aclaparadora estadística de divorcis m’avala. A mi m’agrada estar del costat de l’estadística.
Darrerament, entre certs sectors del feminisme, s’està alçant un discurs al voltant del part i la maternitat, envoltant-los d’una certa aura empoderadora. Com valores aquesta nova corrent?
Em sembla genial que s’haja alçat la veu per a reivindicar millores en el benestar de les mares. El sistema sanitari i productiu encara ens infantilitza i menysprea els nostres malestars, i això és una vergonya. Ara bé, aquestes misticitats que està aplicant la meua generació… No sé què dir-te. L’altre dia em discutien que allargar la lactància durant un parell d’anys no et perjudica en l’àmbit laboral perquè, total, pots compatibilitzar-ho amb la faena. Llavors vaig vore que tenim un problema bastant gros al nostre bàndol, i és que som les mateixes dones les que no ens veiem a nosaltres mateixes fent treballs que impliquen passar setmanes o mesos fora de casa. Investigació, medicina, periodisme, art, comerç internacional… Hi ha moltes faenes que són incompatibles amb lactàncies llargues i no entenien que m’estava referint a això.
Fa un temps que presentes la novel·la al llarg del territori. Quines sensacions t’emportes de cada acte? Homes i dones estan reaccionant tal com t’esperaves?
Què va, estan reaccionant molt bé. Jo em pensava que en algun poble em punxarien les rodes del cotxe i, al contrari, de tant en tant em conviden al bar i tot. Potser estic sent poc agressiva, a la pròxima, faré la promo amb passamuntanyes.
