Miris per on miris, les notícies del que ha esdevingut la política mediàtica i de partits ens té totalment desconcertats. A les Illes, on governen partits del que s’havia considerat “esquerra”, tot i la mirada cap a l’escut social –imprescindible i necessària–, es continua en matèria econòmica impulsant les mateixes polítiques que han esdevengut la problemàtica d’arrel del mal entès progrés. Els discursos reconeixen les realitats i injustícies socials que s’han manifestat en forma de reivindicacions col·lectives: el feminisme, les pensions, l’ecologisme, l’accés a l’habitatge, el treball, la migració, etc. però la manera d’entendre i fer la política segueix jugant el joc dels mercats. I algú podria dir-me: i què vols en el marc d’una cultura i una economia capitalistes? Doncs voldria més, sí. Voldria el reconeixement que les regles del joc conegut, ens aboquen a una situació de no-retorn. Voldria el reconeixement de que la política institucional segueix intentant no molestar massa el capital, els poders econòmics i els grans tenedors i acumuladors de riquesa i béns. I voldria la convicció de que aquest no és el seu paper. No molestar els poders que atempten contra la vida, no és el seu paper. Voldria una mirada cap a com pensam i inventam el post capitalisme des de les institucions: la política postcapitalista enfocada en una economia plural i transformadora per a la vida (ja que venen suposats i escenificats temps de desitjos i bons propòsits).
Sabem que quan més allunyades del qüotidià estan les institucions, més s’obliden i desconnecten de les persones i els cicles i més s’escuden en les normes i els informes tècnics i jurídics per justificar accions polítiques contra el sentit comú
Sabem i detectem les perversions de les lògiques econòmiques i de mercat globals d’un món que ha trencat qualsevol equilibri que possibiliti la supervivència en condicions dignes per a tothom i en el futur que està per venir. I sabem que les desigualtats i devastacions provocades no són “danys colaterals”. Són la columna vertebral sobre la que es sosté aquesta manera d’entendre el “creixement econòmic”, el “progrés” i el “desenvolupament”. Sabem que quan més allunyades del qüotidià estan les institucions, més s’obliden i desconnecten de les persones i els cicles i més s’escuden en les normes i els informes tècnics i jurídics per justificar accions polítiques contra el sentit comú dels mortals i les bases que sostenen la vida, humana i no humana en aquesta biosfera que malhabitam.
Per això, ens calen maneres de fer i entendre la política que redirigeixin els seus focus cap als comuns en disputa, no per salvaguardar els interessos d’empreses i mercats, d’allò privat en detriment del que és públic i comú. Amb una mirada clara i un escut per garantir els drets mínims essencials per a tothom i l’accés i garantia del disfrut d’allò que és públic i comú, sense cap tipus de privilegis. És el far. És allò que s’hauria de tenir present, de fons, en qualsevol decisió política que es pren. Un far de l’objectiu al qual es pretén arribar per anar avançant en la direcció correcta i escurçar distàncies (cada cop més grosses en els partits d’esquerra) entre el que es pretén amb el discurs i el que es fa en l’acció política.
No pots apuntar a la diversificació econòmica i alhora seguir gastant diners públics en fixar el turisme com a principal motor de l’economia en unes Illes que han superat la capacitat de càrrega social i ecològica.
Una població i un entorn al que s’hauria de compensar i que, contràriament, s’ha hagut de tornar a posar en peu de guerra, per no tornar a reviure el malson de camions carregats de materials amunt i avall per reblir una pedrera
No es pot defensar un projecte de “restauració” d’una antiga pedrera, que justifica de nou la seva activitat camuflada de restauració, amb una operativitat que la fa incompatible amb els recursos disponibles per reblir-la i l’activitat qüotidiana d’una població que, durant anys, ja va patir les conseqüències de la seva explotació. Una població i un entorn al que s’hauria de compensar i que, contràriament, s’ha hagut de tornar a posar en peu de guerra, per no tornar a reviure el malson de camions carregats de materials amunt i avall per reblir una pedrera de dimensions majestuoses, quan podria plantejar-se una adaptació del terreny i canvi d’ús, que passés a ser públic i que pogués enriquir la vida de la barriada.
No es pot defensar el concepte “domini públic” marítim i terrestre, dir que ets conscient de l’amenaça climàtica en un territori insular com el nostre, i després defensar els interessos privats per l’exercici d’una activitat econòmica lucrativa durant anys, sense haver tengut mai la corresponent concessió per part de Costes. És a dir, per regularitzar una activitat il·legal damunt el domini públic. I no es poden reclamar les competències de Costes a l’Estat amb l’objectiu de poder respondre a tots els que, en els propers anys, veuran les seves concessions temporals damunt domini públic, caducades, exhaurides i amb l’obligatorietat de retornar els espais ocupats al domini públic. És a dir, que les competències no es poden reclamar per “arreglar” els casos particulars dels que sentiran com un greuge al seu negoci, la finalització d’una concessió que ja sabien temporal i que, en molts casos, han explotat de manera irregular.
El que ens cal és seguir desmuntant aquestes falses polítiques “de canvi”, seguir blindant i transformant les polítiques públiques aconseguides perquè com a mínim no reculin, ni es privatitzin, ni es perverteixin
I tot això a les Illes té nom: la presència de tot el Govern a la World Travel Market: la resposta política de Medi Ambient, Indústria i Ajuntament de Palma al projecte monstruós de la suposada rehabilitació de les històriques i polèmiques pedreres de Sa Garrigueta Rassa i Can Rosselló, que ja formen part de la visual paisatgística de la ciutat de Palma mirant a la Serra; o l’acord del ple de Cort per a declarar d’interès públic i patrimonial el restaurant Es Bungalow que ha funcionat més de 30 anys sense autorització de Costes, damunt en zona de domini públic.
El desconcert és majúscul, però no la confusió. Cada cop ho tenim més clar, és més evident. El que ens cal, doncs, és seguir desmuntant aquestes falses polítiques “de canvi”, seguir blindant i transformant les polítiques públiques aconseguides perquè com a mínim no reculin, ni es privatitzin, ni es perverteixin. No oblidar que la clau està, però, en seguir generant, des dels espais polítics col·lectius de poder popular i pels comuns, les respostes i escuts que no venen, o són insuficients, des de les administracions.
