Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Desmarcatge de ruptura

Davant de la imatge dels estadis de futbol com a espais violents, racistes, masclistes i homòfobs, trobem grups que viuen aquest esport d’una manera molt més inclusiva i impulsen la crítica interna

La Penya Valencianista LGBTI lluita per la seva màxima integració als estadis / Arxiu

Son Gotleu és un barri de Palma i, segons les dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), és un dels barris més pobres de l’Estat espanyol. Allí, la penya Fanàtiks ATB fa repartiment d’aliments a les persones més necessitades. “Quan va començar el confinament, molta gent del barri es va quedar a l’atur o sense feina; per això amb l’associació SOS Mamás vam començar el repartiment d’aliments”, explica el membre del grup Pau Reis, nom fictici perquè no vol revelar la seua identitat.

Fanàtiks ATB anima i dona suport a l’Atlètic Balears, un equip de futbol palmesà, tant a la secció femenina com a la masculina. La del repartiment no és una iniciativa extemporània. En els últims anys, Fanàtiks ATB organitza la recollida de joguets per Nadal, amb la col·laboració del club i la federació de penyes; una recollida que en cada edició supera l’èxit de l’anterior. També se sumen a altres causes socials, com la recollida de material escolar. Han aconseguit un grup cohesionat de gent que viu d’una manera diferent el futbol i que anima l’Atlètic Balears sempre, al marge del resultat. Aposten per unes graderies on no tinga cabuda cap mena d’actitud, càntic o comentari de caràcter racista, homòfob o sexista. D’aquesta manera, es posicionen en contra de qualsevol mena de discriminació, trencant amb l’estereotip i fent honor al que en llenguatge futboler es coneix com a desmarcatge de ruptura, una acció que fa un davanter quan es desplaça en direcció a la porteria contrària per superar el marcatge de la defensa i fer gol amb un moviment inesperat. “Som una afició d’esquerres, popular, molt arrelada al barri, i donem suport a les lluites socials adequades al tarannà del club: arrels obreres i republicanes”, remarca Reis.

La paraula ‘maricón’ com a insult a l’àrbitre o als adversaris és encara utilitzada per molta gent que assisteix als partits

No és un cas aïllat. La solidaritat per part dels grups organitzats ha sigut una constant en els últims mesos. “Tothom esperava que els fans pensaven només a tornar a l’estadi per veure el futbol. En canvi, no només han dit clarament que la salut va abans que qualsevol altra cosa, sinó que s’han multiplicat les iniciatives per a les persones més necessitades”. Qui parla és Sébastien Louis, especialista en el moviment dels grups organitzats del futbol a Europa i el nord d’Àfrica i autor del llibre Els fans, els altres protagonistes del futbol. Als anys setanta i huitanta del segle passat, a Europa hi va haver un racisme i una violència sense precedents dins i fora dels camps de futbol. Era un problema real, però es va instrumentalitzar per convertir els estadis en un laboratori de la repressió, i a l’escalada punitiva en l’àmbit jurídic s’hi van associar múltiples mesures de control: càmeres a l’interior dels estadis, control dels documents d’identitat a totes les persones que entraven a l’estadi, prohibició de pancartes amb alguns continguts polítics… El mateix Fanàtiks ATB naix de la unió de membres de diverses penyes que havien patit multes i repressió.

Política i esport són una simbiosi difícil de separar, i el futbol gaudeix de molta visibilitat. “Els estadis són espais d’oci on es difonen missatges, i les graderies poden ser un bon altaveu”, diu Joana Oronich, membre dels Rudes Lleida, col·lectiu d’aficionats de la UE Lleida que sempre s’ha posicionat com a catalanista i antifeixista. Per elles, s’ha d’entendre el futbol com un espai amb rerefons polític i de socialització amb connotacions ideològiques. Des de les grades es poden visibilitzar problemes com el masclisme i el feixisme. En les Rudes Lleida, les dones prenen part activa en el grup, s’organitzen i es fan sentir. “El futbol pot ser un espai on et pots empoderar. Hem de perdre la por d’aquests espais per a homes i d’homes i els hem d’ocupar per desmasculinitzar-los”, subratlla Oronich.


Futbol femení, més proximitat entre equips i penyes

Un fenomen relativament nou a l’Estat espanyol és l’aparició de penyes d’aficionades dels equips de futbol femení. La Peña Levante Femenino va nàixer en 2014 durant un viatge a Bilbao per un partit de l’equip. “Érem en un autobús de seixanta persones i allí vam començar a parlar de formar una penya per donar visibilitat al Llevant femení”, conta Judit Lavara, membre del grup. En el futbol femení les futbolistes són molt més properes a l’afició respecte als homes, i no és rar veure les jugadores, quan acaba el partit, saludar la penya del grup i quedar-se amb elles una estona. Tot un altre món respecte al futbol masculí, on els jugadors no tenen pràcticament contacte amb el públic.

Desmarcatge de ruptura
Fanàtiks ATB després d’una jornada de repartiment d’aliments |Arxiu

 

Tampoc són comparables els sous. Segons la revista italiana de futbol femení L Football, les tres jugadores més ben pagades del 2019-2020 van ser Alex Morgan (408.000 euros), Megan Rapinoe (402.000 euros) i Ada Hegerberg (400.000 euros). En contrast, el passat mes de febrer el diari francés L’Équipe va publicar una llista dels jugadors masculins més ben pagats, i en primera posició es trobava Leo Messi. En un mes, el jugador argentí ingressa 8,3 milions d’euros bruts. Això significa que les tres jugadores top de l’actualitat cobren en un any quasi set vegades menys que Messi en un mes.

Les tres jugadores top de l’actualitat a escala mundial cobren en un any quasi set vegades menys que Leo Messi en un mes

Pel que fa als drets televisius, no existeix una sobreprogramació de partits com la que trobem al futbol masculí. Els encontres són propietat de la Reial Federació Espanyola de Futbol, que emet dos partits a la setmana dels nou que es juguen cada diumenge. “És una pena, perquè ara que no podem viatjar amb l’equip tampoc podem veure els partits. Abans del confinament eren molts els desplaçaments que féiem amb les xiques”, lamenta Lavara. I aquesta lògica no respon a un criteri d’audiència. Des de fa tres anys, el futbol femení ha augmentat les espectadores a la televisió. La final del Mundial del 2019 va ser vista per 82 milions de persones, un 56% més que en l’edició de 2015.


Aficionades LGTBI impulsen la crítica

A les grades de futbol segueix existint l’homofòbia. La paraula maricón com a insult a l’àrbitre o als adversaris és encara utilitzada per molta gent que assisteix als partits. És l’exemple més cridaner, però no l’únic. La Peña Valencianista LGBTI va nàixer amb la intenció de donar visibilitat al col·lectiu LGTBI i tindre la màxima integració als estadis. “Lluitem per a la igualtat de les dones, del col·lectiu; per a evitar insults masclistes i LGBTI-fòbics i per a animar el València, tant masculí com femení, perquè som valencianistes”, afirma el president de la penya, Joan Campillo.

Desmarcatge de ruptura
Membres de la Peña Levante Femenino a l’aeroport de València |Arxiu

A diferència de les lligues anglesa i alemanya, on els grups LGBTI estan més estesos entre grans equips com el Manchester City (Canal Street Blues), el Borussia Dortmund (Rainbow Borussen), el Liverpool (Kop Outs) o el Schalke 04 (Andersrum auf Schalke), fins fa pocs anys no hi havia penyes organitzades LGBTI en el futbol espanyol. Hui en dia n’hi ha dues: la del València FC i Las Nenas del Cadis CF. “Al col·lectiu LGBTI també li agrada el futbol. És molt masclista pensar que és una exclusivitat dels homes heteronormatius”, remarca Campillo. No tenen cap relació amb la Reial Federació Espanyola de Futbol ni la Lliga. Fa un any van escriure un comunicat per a fer pública la seua disconformitat amb el fet que la Supercopa es disputara a l’Aràbia Saudita. Remarcaven que s’anava a celebrar un esdeveniment en un país on humilien i maltracten les dones i maten les persones no heteronormatives. L’escrit va tindre prou repercussió mediàtica, però no en va rebre cap en l’àmbit de les institucions de futbol ni de l’associació dels jugadors.

Encara que els reglaments preveuen que s’aturen els partits davant de càntics racistes, no és així amb el masclisme o l’homofòbia

Els fets demostren que és molt difícil que els futbolistes “isquen de l’armari” i declaren la seua no heteronormativitat. Pot ser per una qüestió de por, perquè els jugadors quedarien exposats a una possible repressió per part dels seus clubs i dels aficionats, cosa que explica molt l’homofòbia que encara impera als clubs. El cas més tràgic va ser el del futbolista britànic Justin Fashanu. En 1990 va declarar la seua homosexualitat públicament quan encara estava en actiu. La seua revelació no va ser acollida bé per molta gent, ni tan sols pel seu germà John, que va arribar a dir que no tornaria a dutxar-se mai més amb Justin. Tot el contrari del que passa en el futbol femení, on declarar-se transsexual, bisexual o lesbiana està acceptat. Tot i que ara mateix els reglaments internacionals preveuen que es puguen aturar els partits, i fins i tot suspendre’ls, si un jugador escolta càntics racistes, encara no s’ha vist una resposta semblant quan les consignes són masclistes o homòfobes.

Amb tot, cada vegada és més difícil ser aficionada en grups organitzats, perquè el futbol professional s’està convertint cada dia més en una indústria de l’entreteniment. És un sector amb una facturació enorme, on els diners es generen més pels drets televisius que per la gent que va a veure els partits. Malgrat això, arreu del territori, hi ha exemples de grups organitzats que demostren que l’esport amb més seguidores al món pot ser un espai de lluita social i de sentit de comunitat.

Article publicat al número 514 publicación número 514 de la Directa