Segons l’informe “El comerç just a Catalunya: 2019”, el sector havia computat 3,99 milions d’euros en vendes. A territori de l’Estat espanyol l’any 2021 les vendes creixien respecte de l’any anterior, arribant als 137,4 milions d’euros, segons FairTrade. La presència creixent de cafè, sucre, cacau o te de comerç just en supermercats convencionals i grans cadenes també indica que els productes arriben a un cercle cada vegada més ampli de persones. Tot i això, encara hi ha alguns mites en contra en l’imaginari col·lectiu que persisteixen.
“El comerç just no és sostenible per al medi ambient”
Per exemple, especialment amb l’emergència climàtica, una crítica repetitiva contra el comerç just és la petjada ecològica del seu transport, ja que els productes fan camí des de països del Sud global (productors) a països del Nord global (consumidors). María Daniela Alpízar Hidalgo i Betzabé Hernández, de la Coordinadora Latinoamericana y del Caribe de Pequeños(as) Productores(as) y Trabajadores(as) de Comercio Justo (CLAC), argumenten que “la producció sostenible busca mitigar-ne els impactes i aplicar tècniques que capturin carboni a través de sòls saludables, cobertura vegetal i gestió adequada dels residus. És important reconèixer els esforços de les organitzacions per planificar una producció sostenible adaptada al clima” de cada territori.
“El comerç just promou i protegeix la producció diversificada, tant per preservar la seguretat i la sobirania alimentària com per garantir la sostenibilitat”, defensa Laura López (Manduvirá)
Per Laura López Vera, de la cooperativa paraguaiana Manduvirá, seria interessant comparar-ho amb els efectes climàtics del transport de tots els aliments que no són de comerç just i que també s’exporten al Nord global. A més, avui en dia, el transport és habitualment marítim i, per tant, en emprar vaixells, els productes viatgen en el sistema vigent menys contaminant.
“La traçabilitat no està garantida”
Un altre mite és aquell que al·lega que no es pot garantir la traçabilitat. La primera certificació de comerç just data de l’any 1988 i des d’aleshores el sector ha evolucionat molt. Com explica Maria Alpízar, només se certifiquen organitzacions conformades per petites productores, amb sistemes de control intern, com auditories i inspeccions d’aquestes cooperatives o associacions productores. Això blinda la traçabilitat i la transparència del sector.
Ana Correro Humanes, de la cooperativa catalana Arran de Terra, creu que tant al sud com al nord, “la petita i mitjana producció agroecològica fan un gran esforç per transmetre la importància de la seva feina i el model que defensen. No és només la defensa del seu ofici sinó del territori que custodien. Tendim a demanar-les més i més, sense adonar-nos que el que hem de fer és reclamar molta més transparència i justícia a l’agronegoci. S’ha de fer un exercici rigorós de fiscalització, exigència per rendir comptes i compensació econòmica a les empreses que s’enriqueixen a costa de la salut de les persones i el planeta”, defensa.
“El comerç just va en contra de la sobirania alimentària”
També s’argumenta que el comerç just va en contra del consum local i dels productes de temporada, o que atempta contra la sobirania alimentària. “És una fal·làcia pensar que replica directament o indirectament el colonialisme al Sud global. Al contrari, promou i protegeix la producció diversificada, tant per preservar la seguretat i la sobirania alimentària, com per garantir la sostenibilitat”, defensa López Vera, refutant que el sector causi dependència dels països productors respecte dels consumidors, o que contribueixi a perpetuar el model agroindustrial de monocultius.
Cal fer l’exercici d’imaginar quantes problemàtiques socials s’evitarien si s’apliqués la dinàmica del comerç just a escala global. En particular, un dels col·lectius especialment beneficiat és el de les dones, perquè “més enllà de promoure l’oportunitat de millorar la seva qualitat de vida, els hi proporciona llibertat, gràcies a una feina i lluita intenses”. Alhora, aquests projectes empresarials tendeixen a ser més viables i sostenibles econòmicament, per la qual cosa, aporten solidesa amb mirada llarga en la vida de les seves treballadores i impulsores.
Hi coincideix Carrero, perquè el comerç just s’esforça “a defensar l’agricultura familiar, que gestiona finques més reduïdes i fomenta la biodiversitat, la cura del territori, etc. També per millorar les relacions comercials d’aliments entre Nord i Sud global, com una eina d’internacionalisme solidari”, conclou.
“Els productors depenen només de les exportacions cap al Nord”
Des de la CLAC afirmen que, tot i que en molts casos les exportacions representen la part més important dels ingressos anuals de les productores, això no equival a una dependència, sinó a l’accés a un preu diferenciat per mitjà d’una certificació reconeguda. Per exemple, permet invertir en maquinària i millorar les iniciatives productives. Alpízar i Hernández assenyalen que les famílies productores diversifiquen o complementen els seus ingressos amb altres activitats, i també produeixen per l’autoconsum.
Per aquests projectes, és vertebrador fer accessible la producció al conjunt de les poblacions locals, les comunitats rurals i els pobles originaris. Posen com a exemple Mèxic, on hi ha iniciatives que estan intentant equilibrar els volums d’exportació i enfocar-se al mercat d’origen en la venda de cafè. Ara bé, creuen que és vital que les autoritats nacionals dels països productors promoguin més l’autoconsum. Al Paraguai, unida amb diversos fronts associatius, la cooperativa Manduvirá està treballant per polítiques públiques que donin suport a la producció orgànica i local.
D’altra banda, Correro convida a fer autocrítica des dels països del Nord consumidors d’aquests aliments. “Les dietes occidentals actuals són cada cop més dependents d’aliments forans o que són molt més barats a altres llocs del món, generalment al Sud global. La importació d’aliments per a les nostres boques esdevé una exportació de precarietat i empobriment social i cultural a l’altra banda del món”, argumenta. Creu que costa molt admetre que cal un canvi de dieta amb una menor dependència d’aliments quilomètrics, que promogui una producció local diversa i rica nutricionalment i justa amb el sector primari. “Els circuits han de ser tan curts com sigui possible, amb el mínim d’intermediàries. Segurament, ho imposarà l’emergència climàtica”, constata.
La sobirania alimentària implica la democratització del model alimentari, relacions justes en totes les baules de la cadena. I en aquells productes en què no sigui possible una producció i un consum de quilòmetre zero, el comerç just es presenta com l’alternativa necessària per assegurar condicions dignes per als projectes productors del Sud i permetre que puguin també garantir la sobirania alimentària als seus territoris.
