Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Després del perdó, reparació: el poble gitano encara espera justícia

La pandèmia s’ha acarnissat amb especial virulència amb els de baix de sempre, per qui el sentit de la vida està marcat per la precarietat existencial, la incertesa i la despossessió, més enllà de qualsevol pandèmia. Entre els de baix hi són, per raons històriques, els gitanos i les gitanes, no com a individus, sinó com a poble

/ Manuel Clavero

Diuen que els moments de crisi global com l’actual comporten una major presa de consciència política dels problemes del temps que ens ha tocat viure. És probable que es produeixin desplaçaments i nous gestos, que es comencin a popularitzar determinats discursos i que certs debats que ahir eren minoritaris avui arribin al conjunt de la població. Però tot això pot conduir-nos a equívocs, el preu dels quals acabarem pagant. El debat sobre el racisme a l’Estat espanyol n’és un exemple paradigmàtic.

Tot i que la qüestió és antiga i hi ha qui ho assenyala –i, més important, qui es deixa la pell per combatre-ho– des de fa dècades, sembla que a partir de l’assassinat de George Floyd als Estats Units en el context de la pandèmia mundial ocasionada per la COVID-19 molts actors de l’espai públic (escriptors, polítics, articulistes) han descobert que el racisme en el nostre territori no només existeix, sinó que és un tema sobre el qual discutir.

La pandèmia s’ha acarnissat amb especial virulència amb els de baix de sempre, per qui el sentit de la vida està marcat per la precarietat existencial, la incertesa i la despossessió, més enllà de qualsevol pandèmia. Entre els de baix hi són, per raons històriques, els gitanos i les gitanes, no com a individus, sinó com a poble. És evident que una situació de desemparament i de vulnerabilitat com la que viu el nostre poble no és casual ni obeeix –tal com s’ha après en aquesta Espanya rància i desfasada que ens segueix acompanyant– a causes culturals. Un exemple: aquest any representa un abans i un després fonamental al voltant del reconeixement del paper que la Gran Batuda dels gitanos ha tingut en la nostra història. No obstant això, quan fa més d’una dècada en parlàvem, se’ns rebia amb recel i desconfiança. La Gran Batuda no forma part d’un fenomen esporàdic, sinó que forma part d’un continu històric que ha de ser recordat, reparat i guarit: la persecució institucional del poble gitano a l’Estat espanyol durant gairebé 500 anys.

El racisme social consolida al carrer, dia a dia, el que les institucions incentiven

Tal com dèiem, ens trobem en un moment de desplaçaments, de nous gestos que poden fer sorgir l’espurna de l’esperança. I vet aquí que, de manera completament inusual, un vicepresident de govern molt ben assessorat com Pablo Iglesias demana perdó –com ho han fet altres governs d’Europa– al poble gitano pel racisme institucional cap a la nostra comunitat; racisme que es tradueix en segles d’opressió i intents de genocidi. I cal reconèixer-ho: aquest és un gest d’una importància cabdal, però cal extremar les precaucions i diferenciar els gestos personals de les polítiques reals. Més enllà d’enjudiciar un gest polític just com el del vicepresident, el lema ha de ser: després del perdó, reparació. I seguim esperant.

Recordar què és primordial

El racisme és, sempre, institucional. Cal un estat, unes administracions, un govern; cal poder per imposar jerarquies estructurals que determinen la vida i la mort de comunitats senceres sota el paradigma de qualsevol forma d’opressió. Això no obstant, això no vol dir que el racisme no tingui la seva dimensió social i interpersonal. El racisme social consolida al carrer, dia a dia, el que les institucions incentiven. Per això, abans que la nostra societat se n’oblidi del tot, hauríem de preguntar-nos: què va passar amb Daniel Jiménez, que va ser trobat mort a la comissaria de policia d’Algesires l’1 de juny? Què ha passat amb Eleazar García, que va patir una aturada cardíaca mentre era reduït violentament a l’estadi del Molinón? Què va passar amb Manuel Fernández, el cos sense vida del qual va ser lliurat a la seva família el 2018 quan estava en règim d’aïllament a la presó d’Albocàsser? Què passa amb totes aquestes famílies gitanes que exigeixen justícia? On queden després, potser, d’unes setmanes d’enrenou? Tan fàcilment oblidem?

Situem els insults racistes quotidians on els correspon. El que és insultant és viure en una societat que dóna l’esquena al maltractament descarnat cap al nostre poble. Per això fan mal els insults. No pas perquè tinguin poder ni perquè qui els pronuncia sigui important o digne d’atenció, sinó perquè posen el dit a la nafra, apunten l’existència d’una ferida a través de la qual tots, vulguem o no, seguim sagnant, i per la qual ens seguim debilitant. Així que no perdem més temps del que és que estrictament necessari en indignar-nos i passem d’una vegada per totes a organitzar-nos contra l’oprobi, perquè les generacions que venen segueixin heretant el sentit de la dignitat que va fer sobreviure i resistir els nostres avantpassats.

Article publicat al número 508 publicación número 508 de la Directa