Des que els científics Meadows van publicar Els límits del creixement, als anys setanta, i sobretot d’ençà que Serge Latouche i Didier Harpagès van escriure L’hora del decreixement, ens queda clar que el canvi climàtic és un fet i que, més aviat que tard, el tindrem a sobre. No hi ha altre remei que tractar d’escoltar la natura i entendre el que ens està dient.
Cada dia és més evident que necessitem una societat activa –socialment parlant–, convençuda i reflexiva amb tot això que políticament succeeix a la natura. Al cap i a la fi, és el nostre cor que batega. La vella política d’aquestes preteses democràcies ja ha deixat de servir i cal un canvi d’hàbits a tots els nivells.
Cal girar full de la vida fàcil de l’actual capitalisme caníbal i retornar com més aviat millor a una economia col·lectivista, que s’afermi primer en la microeconomia per després caminar cap a la macroeconomia, amb els paràmetres de sostenibilitat que ens indiquin a cada moment els estudis científics. En definitiva, cal canviar d’hàbits i construir una societat molt més activa des de la base dels barris, en ciutats molt més petites que els monstres actuals.
És hora d’apostar per altres referències. No ens valen les mirades de l’Europa Occidental, sinó que més aviat cal aprendre d’altres indrets del planeta que sempre han tingut una altra visió del món i no han necessitat el mercantilisme asfixiant d’avui.
Sembla difícil sortir d’aquesta roda de destrucció que ens envolta i ens fa copartícips d’aquesta malifeta, però hem de ser capaços de sortir-ne i fer que les coses canviïn, perquè, probablement, no hi ha una altra solució racional.
Cal girar full de la vida fàcil de l’actual capitalisme caníbal i retornar a una economia col·lectivista, que s’afermi primer en la microeconomia per després caminar cap a la macroeconomia
Hem de desterrar de les nostres vides el mercantilisme que ens obliga a consumir sense necessitats reals. Tenir una mirada tan allunyada com sigui possible del consumisme salvatge, que sembla que dona les últimes urpades, o això esperem.
Haurem de passar de les COP i altres martingales i posar-hi fil a l’agulla, o conformar-nos amb una degradació accelerada del clima i unes amenaces cada cop més reals i tràgiques. La voràgine capitalista queda arraconada quan ens sorprèn un esdeveniment que desborda l’Estat, com en el cas de les inundacions a València. És en aquest moment quan “el poble salva el poble”.
Amb la lliçó apresa, ara, en un context de decreixement, hem de tenir la saviesa per construir un altre model de societat, i això, evidentment, implica desterrar tota forma d’organització política actual.
Hi ha un altre camí. Necessitem una societat conscient i implicada col·lectivament al cent per cent, autogestió en una dinàmica de microeconomia, i tenir la capacitat d’estructurar-nos amb un projecte federalista, amb la interrelació dels pobles. Tot repte sembla difícil, però cal caminar en aquesta direcció per apostar per la vida del nosaltres en un planeta que de vegades pot ser inhòspit, però en el qual val la pena que floreixi la vida. I cal que continuïn naixent les flors.
