Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Deu anys després

Les revolucions i revoltes al món àrab deixen un bagatge de derrotes, però també la memòria d’un desastre ‘diferent’ a partir del qual aixecar-se de nou

La plaça Tahrir del Caire, el 2011 i en l'actualitat / Arxiu

El 17 de desembre de 2011, el jove venedor de fruites Mohamed Bouazizi, humiliat per la policia, es va calar foc davant del palau del governador de Sidi Bouzid, una ciutat de 90.000 habitants al sud-oest de Tunísia, al costat de la frontera algeriana. La seva mort va produir una sacsejada sísmica regional, la mal anomenada “primavera àrab”, que es va estendre des del nord d’Àfrica fins al golf Pèrsic i va enderrocar diversos dictadors locals: Ben Ali a Tunísia, Mubarak a Egipte, Ali Saleh al Iemen, Gaddafi a Líbia.

Els tunisians van popularitzar el lema que després repetirien milions de persones (“pa, llibertat, dignitat”), mentre la paraula karama (‘dignitat’) va creuar el Mediterrani i va resumir també les protestes dels indignats europeus. Durant algunes setmanes, aquest tsunami democràtic va semblar capaç d’eliminar, o almenys erosionar seriosament, el poder de les sinistres forces trigèmines que havien mantingut aquesta zona del món en el cep obsolet de la Guerra Freda: la dictadura, el gihadisme, la intervenció estrangera.

Deu anys després, la ciutat de Sidi Bouzid, bressol de la revolta, segueix afectada pels mateixos problemes que la van causar: sense infraestructures públiques, amb un 23% de pobresa, més d’un 20% d’atur –molt superior entre els joves– i un augment de fins al 90% en les demandes de feina durant la primera meitat de 2020. Sidi Bouzid ocupa el tercer lloc del país en el rànquing de protestes socials: 885 entre l’1 de gener i el 30 de novembre d’enguany. Els que són avui joves a Tunísia troben els mateixos motius per rebel·lar-se que els de fa deu anys, com si d’alguna manera durant tot aquest temps no hagués ocorregut res.

Tunísia és, en qualsevol cas, l’únic país que manté almenys una precària transició democràtica, en la qual alguns dels assoliments civils de la revolució de 2011 continuen vius. Molt precària: la crisi econòmica i social ha generat també una crisi política en què les derives més perilloses han vist reforçades les seves posicions, entre elles el retorn de l’antic règim, representat pel Partit Desturià Lliure, que encapçala totes les enquestes. D’altra banda, aquestes mateixes causes alimenten la desesperació dels més joves, abocats, com abans de 2011, a l’emigració clandestina o a la radicalització islamista.

Tunísia és l’únic país que manté una precària transició democràtica, amb alguns dels assoliments civils de la revolució de 2011

A la resta dels països de la zona, la situació és pitjor. En alguns d’ells les dictadures es mantenen intactes (pensem en el Golf) o han tornat amb ímpetu redoblat: n’hi ha prou amb evocar els almenys 60.000 presos polítics d’Egipte, mentre el seu dictador, el general Al-Sisi, va ser rebut fa unes setmanes amb tots els honors a París i condecorat per Macron amb la Legió d’Honor, en una declaració simbòlica molt depriment de “retorn a la normalitat”. En altres casos, no sols no s’ha aconseguit pa i llibertat, sinó que la guerra segueix devastant els seus territoris, desplaça les seves gents i assassina els seus pobles: és el cas del Iemen, el conflicte més oblidat del món en una de les nacions més pobres de la terra; o el de Síria, ja també en el silenci després de nou anys de barbàrie armada entre el règim d’Al-Assad i el gihadisme; o el de Líbia, on l’alliberament d’un dictador va conduir el 2014 a l’enfrontament bèl·lic fratricida entre diferents aspirants a la dictadura.

L’onada democratitzadora incoada amb la immolació de Bouazizi s’ha revertit avui en un cicle invers de desdemocratització global. El mal anomenat “món àrab” –perquè és berber i kurd, també– va sortir tardanament de la Guerra Freda per endinsar-se en una “geopolítica del desastre”, en la qual els EUA i la UE, sempre a l’aguait, han deixat pas a noves ambicions
i noves guerres fredes.

Rússia, l’Aràbia Saudita, els Emirats, l’Iran, Qatar i Turquia, amb aliances volàtils en totes direccions, són avui els veritables artífexs d’aquest desordre regional, com ho van ser de les contrarevolucions que van avortar els somnis de pa i llibertat de la regió. La Guerra Freda entre l’Iran i l’Aràbia Saudita no sols explica el caos de la guerra al Iemen, sinó també la supervivència del règim sirià i la derrota de les forces democràtiques que el van combatre inicialment. En aquest context de “geopolítica del desastre”, cal afegir el paper sigil·lós d’Israel, que no sols ha aconseguit reforçar la seva posició geoestratègica enfront de Palestina sinó que ha aprofitat per establir relacions diplomàtiques amb Bahrain, els Emirats, el Sudan i el Marroc: un triomf paradoxal que converteix l’estat sionista en allò que sempre ha estat: una altra “dictadura àrab”.

Deu anys després, gairebé tot són derrotes. El millor que pot dir-se, i no és poc, és que, en qualsevol cas, les revolucions i revoltes de 2011 van tenir lloc. Van ocórrer contra tota lògica i a contrapèl de les relacions de forces (i de les forces mateixes) realment existents. Van ser revoltes pacífiques, juvenils, democràtiques, que van integrar les dones i les minories, que van impugnar tant les dictadures teocràtiques com les nacionalistes i que deixen, per als futurs revolucionaris de la zona, la memòria d’un desastre diferent de tots els anteriors; és a dir, la possibilitat material de trencar finalment l’encanteri negre de la regió. Tots els pobles s’aixequen sempre a partir de la memòria; per primera vegada, el “món àrab” guarda a la memòria una cosa realment bona.

Article publicat al número 514 publicación número 514 de la Directa