Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Una altra nit

Des de la foscor de la nit, intento identificar els objectes que hi ha a la meva habitació: llit de ferro, matalàs de palla, coixí de llana, cadira negra, escriptori, got d’aigua, sabates, llapis, bufanda, gorra de llana, espelma... Sembla una tonteria, no sé per què ho faig, però ho he fet les darreres nits, em tranquil·litza

/ Tania Vicedo

Au! Au! Au! L’udol d’un gos trenca el silenci de la nit. Aquest primer udol que es contagia entre la resta de gossos del barri és, com sempre, el pitjor.

Estic esgotada. Ja són quatre nits seguides sense dormir. No podré resistir a una cinquena. Estic inquieta, sé que m’hauria d’aixecar però les cames no em responen. La sensació de cansament és tan gran que no em puc ni moure del llit. No tinc forces. Des de la foscor de la nit, intento identificar els objectes que hi ha a la meva habitació: llit de ferro, matalàs de palla, coixí de llana, cadira negra, escriptori, got d’aigua, sabates, llapis, bufanda, gorra de llana, espelma… Sembla una tonteria, no sé per què ho faig, però ho he fet les darreres nits, em tranquil·litza.

Silenci.

Crec que estic sola, tot i que no ho puc afirmar amb precisió. Casa meva està molt lluny. La casa on visc la compartim diverses persones que, com jo, han fugit de la seva terra. Les meves companyes de pis entren i surten, van i venen. Estem sempre en silenci, no hi ha somriures. Moltes de les nostres persones estimades han estat assassinades, represaliades o empresonades. Totes hem aconseguit escapar de la barbàrie dels militars colpistes i pensàvem que estaríem segures en aquesta ciutat allunyada de la línia del front.

Estem a finals de febrer i fa fred. Estic tremolant. Fa dies, potser setmanes, que no tenim carbó per poder encendre l’estufa. Noto com el fred es filtra per la finestra de la meva habitació. Tot i que estic sepultada sota tres grans mantes, el meu peu esquerre s’ha obert camí fora de la protecció de la borrassa. El tinc penjant del llit, el mitjó està foradat i la sensació de fred fa hores que s’ha apoderat del meu cos.

Crec que han passat dos minuts, que s’han fet eterns, des del primer udol, i ara ja sonen les sirenes. El seu so m’aterreix,
i darrerament ens trenca la nit. Un altre cop silenci. Les sirenes deixen de sonar i ara als udols dels gossos s’afegeix un nou so que sembla una xiulada. No és nou per mi. Una xiulada que cada cop és més greu i estrident.

Boom! Boom! Boom!

Silenci.

Soc a terra. Estirada sota el meu llit, crec. El terra està fred, gelat, humit. Pràcticament no em puc moure. Estic atordida. Noto l’olor de la terra, de la pols i de la sang. Casquets de pedra pressionen les meves cames. Gairebé no em puc moure. L’explosió es deu haver produït ben a prop.

Els gossos ja no udolen.

Sento una nena plorar, un plor desconsolat que t’esguerra l’ànima. Veus desesperades. Cops contra la paret. Els crits d’una dona fereixen el meu cor

Sento una nena plorar, un plor desconsolat que t’esguerra l’ànima. Veus desesperades. Cops contra la paret. Els crits d’una dona fereixen el meu cor, plora per la mort d’algun ésser estimat.

Aconsegueixo sortir amb gran esforç de sota el llit. No hi veig. Amb el tacte de les mans no soc capaç d’identificar l’espai. Només casquets de pedra i olor de sang. Estic desorientada. Tot i que sé que soc a la meva habitació, no la reconec. No trobo la porta de sortida al passadís.

Estic ferida, la meva orella sagna abundantment. Noto com aquests fluids van xopant la meva samarreta. El meu peu! Em fa un mal terrible. No sé què deu ser, però no tinc sensibilitat al peu esquerre.

Un forat a la paret. No ho sé. No n’estic segura. No sé on soc. Runa i pedres per terra, obstacles insalvables per a mi. No puc identificar on soc. M’assec a terra. Intentaré pensar una mica. No soc capaç de reconstruir què ha passat ni estructurar els meus pensaments. No puc, tinc mal de cap. M’esclatarà. No ho puc suportar. Estic tremolant. Estic molt cansada, tinc molta son, tancaré els ulls.

De manera brusca i sobtada, em desperten cops i sorolls estridents que no soc capaç d’identificar. Novament sento un altre tipus de sirenes. Deu ser una ambulància. Sento passos, crits. Sento el meu nom. M’estan cridant pel meu nom! No sé qui són però les seves veus em resulten familiars. No reacciono. No sé què em passa. Estic veient l’escena des de fora. És tot molt estrany. Tinc la sensació que estic somiant, però hi ha alguna cosa que em diu que és ben real. No sé què pensar. No tinc força, no puc contestar. Tancaré els ulls, dormiré, que tinc son…

Article publicat al número 514 publicación número 514 de la Directa

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU