El moviment feminista i anticapitalista dels Països Catalans va experimentar, com a altres llocs de l’Estat espanyol i del món, un impuls de la mobilització i unitat d’acció no vist amb anterioritat arran de les vagues feministes del 2018 i 2019. Després de la pandèmia, hi havia moltes expectatives en veure com seria la tornada als carrers, amb debats candents al voltant de la regulació o l’abolició de la prostitució i els posicionaments en vers el transfeminisme o l’esborrat de les dones. “Les mobilitzacions han sigut multitudinàries igualment, com ho han sigut en els últims anys, però s’han focalitzat, especialment, en les diferències. S’ha escenificat clarament eixa distància entre posicions —especialment en algunes ciutats, amb diferents itineraris per a les manifestacions del 8 de març—, perquè la virulència del debat bloqueja les possibilitats d’encontre”, afirma Anna Gimeno, membre de Les Beatrius, xarxa de periodisme feminista. Amb tot, són moltes les plataformes i assemblees feministes les que, malgrat la diversitat de posicionaments, defensen construir espais de debat on poder arribar a acords per continuar enfortint el moviment feminista.
Després de la pandèmia, hi havia moltes expectatives en veure com seria la tornada als carrers, amb debats candents al voltant de la regulació o l’abolició de la prostitució i els posicionaments en vers el transfeminisme o l’esborrat de les dones
A la capital del Túria, per exemple, es van deixar notar les diferents postures amb la creació de dos blocs en la marxa del passat 8 de març. Miel Guernica, treballadora sexual i activista feminista de València assegura que, per primera vegada, no va participar en mobilitzacions prodrets. “Però, he estat tranquil·la —reconeix— perquè altres companyes i col·lectius de la ciutat organitzaren i encapçalaren l’escissió a la manifestació oficial, on hi havia TERF[feministes radicals transexcloents, per les seues sigles en anglès] i abolicionistes”. Aquests dissens va ser convocat per l’Assemblea Feminista de València, que també va optar per compartir espai públic amb les dones migrants i racialitzades. Des de Subversives Castelló entenen que enguany, després de la “màxima esplendor” del moviment feminista, “aquest ha començat a contaminar-se de discursos neoliberals i es dissipa el sentit i l’objectiu revolucionari”. I afegeixen: “L’entrada institucional al moviment i la celebració festiva dels 8 de març han fet perdre el component de classe i revolucionari de molts col·lectius, així com l’objectiu de la lluita”. A Tarragona, tots els col·lectius impulsors de la manifestació i la Plataforma 8M del Camp de Tarragona van partir d’una posició transincloent, però “per xarxes socials es va convidar a formar blocs transexclusius per part de col·lectius amb postures poc definides o directament transexcloents, els quals ens van fer publicar un comunicat deixant clara la postura de l’organització”, exposen des de l’assemblea de Cau de Llunes. “Aquests col·lectius —segons matisen— no tenen una implantació real al territori ni estan presents en els espais polítics o en l’activitat al carrer. Per tant, no tenim espais de trobada ni debat, i tenen molt poc seguiment a la ciutat”.
La mancança d’aquests espais de trobada i reflexió es pot entendre, en part, pel fet que no tots els debats que es tenen en el si del moviment feminista s’han traslladat al carrer. Especialment, en el cas del debat entorn del transfeminisme. Per entendre les coordenades dins de la complexitat de la situació i dels debats, alguns arguments estructurals seria que mentre que les transfeministes afirmen que estan lluitant contra el patriarcat perquè estan qüestionant la cisheteronormativitat —imprescindible perquè el patriarcat es reproduīsca i perpetue—, les TERF consideren que les persones trans reivindiquen el gènere de forma essencial, i per tant, no són revolucionàries per acabar amb el patriarcat. A més, consideren que són un perill per al feminisme, perquè debiliten els arguments del feminisme materialista; i intrusistes respecte a qui és el subjecte polític del feminisme, així com que el transfeminisme vol esborrar les dones. En canvi, un altre aspecte que es reivindica des del transfeminisme, i que és la raó per la qual també s’oposen frontalment a les tesis abolicionistes, és que les dones trans pateixen una expulsió del mercat laboral i restriccions en l’accés als recursos materials, i moltes acaben exercint la prostitució, on també són negades de qualsevol tipus de drets.
Divisions amplificades pel sistema
Tal com recorda Laia Rispau, sindicalista i membre de l’assemblea feminista de Girona, hi ha grups feministes organitzats des de fa molts anys, “però l’organització de la vaga del 2018 i de la resta de mobilitzacions ha fet possible una xarxa de grups que participen de formes variades a les assemblees territorials amb molta diversitat ideològica”. “El moviment feminista, abans del 2018 fins al 2020, es plantejava com a una estratègia i espai alternatiu on, per primera vegada, les dones podíem reunir-nos d’una manera no mixta i comentar les mancances que, com a dones, trobàvem als moviments revolucionaris on solíem militar”, manifesten des de Subversives de Castelló. Així, es va treballar per feminitzar moviments com l’antifeixista o l’independentista, on es van començar a “crear protocols i grups de seguretat per conscienciar i lluitar col·lectivament contra les agressions i actituds masclistes”, subratllen. Des de l’Assemblea Feminista de València, consideren que, anteriorment, es visibilitzava un feminisme hegemònic blanc, “que se centrava en les reivindicacions de les dones, però no en una lluita anticapitalista i antiracista”. Després de les vagues del 2018 i 2019, tots els col·lectius feministes comparteixen la mateixa conclusió, la qual Beatriu Cardona, sindicalista feminista valenciana, resumeix així: “Era un moment històric. Ja n’hi havia diferents postures, però no la divisió que tenim ara”.
En aquesta diversitat de posicionaments, cobren una especial rellevància els testimonis afectats en primera persona. Guernica se sent esgotada dels enfrontaments i també exclosa del feminisme hegemònic de manera explícita: “Les pancartes de capçalera de les principals manifestacions feministes són trànsfobes i abolicionistes. En les universitats hem patit boicots, insults, i les professores que van barallar per donar-nos un espai també ho van passar molt malament. He rebut atacs directes per haver estat prostituta visible durant 5 anys”. Cardona reflexiona en torn del que ha passat i considera que “el sistema ha reaccionat en sentir-se amenaçat i ha colpejat el moviment on més ens podia fer mal: dividint-nos, fent que ens considerem enemigues les unes a les altres, en lloc del patriarcat, a qui li va molt bé tindre un feminisme dividit”. I continua: “Però, ben sabem que és una divisió enganyosa, ha estat propiciada i amplificada pel sistema en què vivim. La diversitat d’opinió i posicionament és una dinàmica enriquidora i no haurien de ser declaracions de guerra”. Comparteix aquesta mirada crítica Pauline Ezkerra, assessora de drets laborals i treballadora sexual que es defineix com a “abolicionista del capitalisme, el matrimoni i, en últim terme, de la prostitució”: “Falta fer una anàlisi profunda de com trencar amb el capitalisme i així no barrejar què són lluites socials i què és modernisme. El capitalisme capta el feminisme, abans era un horror i ara està de moda”. També defensa que “cal definir quin valor donem i llevem als treballs”. “El treball sexual entra dins dels treballs menyspreats i victimitzats, per qüestions de puritanisme, culpa, ideologia catòlica… La moralina religiosa sobre el cos de les dones és clau en aquests debats”, rebla.
Debats, hui i sempre
Si hi ha una realitat acceptada en la diversitat de posicionaments feministes, és que debats hi ha hagut sempre. El transfeminisme i la prostitució són les dues qüestions que, en l’actualitat, encapçalen els debats, però hi ha molts altres, com el referit al concepte de la interseccionalitat, els perills de caure en l’essencialisme a l’hora de defensar les cures i determinades opcions de maternitat o els prejudicis sobre les feministes que espenten des dels partits polítics o sindicats i “es veuen etiquetades, despectivament, com a institucionals o part del sistema d’opressió”, manifesta Gimeno. A les diferents postures se suma el canvi generacional, que ha portat nous temes a l’agenda feminista i ha creat aliances amb altres col·lectius, replantejant així conceptes teòrics i renovant pràctiques polítiques. Des de Cau de Llunes ho exemplifiquen així: “Fa anys que parlem de col·lectiu de Gèneres i Sexualitats Dissidents (GSD) per a fugir de la política identitària i posar l’èmfasi en la dissidència social i política que representen les persones d’aquest col·lectiu”.
Silenciats o no, es defensa que els debats es puguen desenvolupar amb les protagonistes, les trans i les treballadores sexuals, sinó, “no són debats reals”, postil·len des de l’Assemblea Feminista de València
Pel que fa als debats actuals més polaritzats, a Girona, Rispau confessa que és “delicat abordar el tema de la transexualitat, perquè qüestionar el marc ideològic relacionat amb això fa que t’etiquetin de trànsfoba”. En la mateixa línia s’expressa Gimeno, qui pensa que no hi ha un debat “real” a causa del “soroll, el to i la virulència de les diferents postures”. “Hi ha un silenci —continua— per no violentar o només es tenen debats en entorns segurs, perquè l’escenari dins del feminisme se sembla més a una guerra que a un debat. Per contra, la major part de les persones que no fan activisme feminista no entenen de què estem discutint ni són conscients de la transcendència del debat”. Unes altres, com Carme Freixa, membre de Comunicadores Feministes, tenen molt clara la seua postura i no l’amaguen: “El moviment feminista és abolicionista de l’explotació sexual i reproductiva i dels estereotips sexistes adscrits al sexe i mal anomenats de gènere. Hem patit el que podríem anomenar una invasió de cavalls de Troia, perquè el transfeminisme és un troià on s’amaga la misogínia, el sexisme i l’homofòbia. Al món anglosaxó les dones feministes feia deu anys que denunciaven aquesta invasió que el postmodernisme feia per intentar dividir sota els interessos de les indústries biotecnològiques”. Silenciat o no, es defensa que els debats es puguen desenvolupar amb les protagonistes, les trans i les treballadores sexuals, sinó, “no són debats reals”, postil·len des de l’Assemblea Feminista de València.
En els diferents debats ha jugat un paper important la tramitació de la llei trans i la llei “només sí és sí“. Per a Subversives Castelló, la primera està suposant “una guerra ideològica i narcisista entre ambdós pensaments que ha deixat abandonades altres problemàtiques”. En canvi, Sabrina Sánchez, coordinadora de l’European Sex Worker’s Rights Alliance (ESWA), creu que la llei trans “va acabar de llevar la careta a moltes feministes” i s’han visibilitzat els posicionaments trànsfobs. N’hi ha altres que consideren que la tramitació de la llei trans ha catalitzat les diferències internes del moviment feminista, però a causa de motius externs: “És responsabilitat del PSOE i d’Irene Montero, que volen vendre i esborrar les dones com a subjecte jurídic i expulsar-les dels espais públics conquerits”, afirma Freixa. En aquest sentit, Cardona critica que s’ha elaborat una llei “amb massa precipitació”. Gimeno és del parer que la normativa “necessita més maduració, tant en el plantejament teòric com en les solucions pràctiques que planteja, per trobar fórmules que garantisquen els drets de les persones trans sense generar inseguretat jurídica a les dones, les famílies i les persones menors i evitar també riscos per a la salut”. “La llei trans era considerada insuficient per als col·lectius transfeministes, però era urgent per a començar un camí”, apunta Guernica, qui també posa el focus en la llei del “només sí és sí”. “En la seua primera versió no feia referència a la prostitució i va obtindre el vistiplau de tots els col·lectius feministes. Quan la llei es va obrir a consulta popular, va aparéixer l’epígraf sobre prostitució i l’únic ‘sí’ que no és tingut en compte com a ‘sí’ és el de les prostitutes”, denuncia.
Les formes en què s’estan donant aquests debats també estan agreujant i dificultant una possible entesa a molts llocs. S’han denunciat per part de diversos espais atacs i violència física i verbal
L’afecció en el si del moviment feminista d’aquests debats i diferències s’està observant de diferents maneres. A Girona, per exemple, Rispau explica que hi ha companyes que han deixat de participar i assistir a les assemblees. “És esgotador, perquè clarament és molt difícil donar una opinió argumentada i documentada de qualsevol dels dos temes i fer-ho també implica que hi hagi desqualificacions personals. No hi ha un debat intel·lectual, es parla només des de la vivència emocional i al final són converses de com se sent un i l’altre. No hi ha voluntat d’escolta ni d’entesa”, lamenta. En altres llocs dels Països Catalans, també apunten que pot donar-se un debilitament dels espais feministes. Els debats entorn del transfeminisme estan superats en la majoria de moviments socials de base i de carrer, “però encara hi ha moltes reticències en els espais de poder del feminisme, com són les institucions i l’acadèmia”, consideren des de Cau de Llunes. Per contra, el debat del treball sexual, sovint, es vol debatre des d’espais molt allunyats i sense la veu de les persones que l’exerceixen. “Són elles les que han de dir com els afecta tota aquesta situació, perquè nosaltres no som les que estem patint un estigma social i una violència permanent”, defensen des de l’Assemblea Feminista València. Ezkerra entén que, a banda, es trenca el pacte que es tenia fins ara, d’escoltar les dones o persones que formen part del moviment feminista. “La base de la lluita feminista és escoltar-nos a nosaltres mateixes”, recalca.
Les formes en què s’estan donant aquests debats també estan agreujant i dificultant una possible entesa a molts llocs. S’han denunciat per part de diversos espais atacs i violència física i verbal. “Les agressions físiques i l’assetjament estant presents cada dia”, rebla Freixa. Ezkerra ho corrobora: “A vegades em fan plorar de ràbia. Que una altra dona faça plorar a una altra dona feminista, dient-nos que som unes pobretes, que som unes violades, com si fóssim tontes, és molt greu. Manar callar a una companya és violència. La meua paraula val menys que la d’elles, i ni tan sols puc defensar políticament el que considere que és un bon treball”. Per això, Cardona defensa que els desacords es puguen rebatre amb arguments i no amb insults, així com que no es deixen de banda altres debats i lluites del moviment feminista, com la de classe i anticapitalista.
Claus cap a l’enteniment
Col·lectius com Subversives Castelló entenen que el punt d’enteniment ha d’estar a recuperar l’objectiu revolucionari i col·lectiu del feminisme, repensar i qüestionar les bases ideològiques del moviment i entendre el feminisme com a un moviment social on prima el benefici pràctic i col·lectiu per sobre de l’individual i teòric, amb un diàleg sa, humil, honest i solidari. Des de Cau de Llunes proposen continuar “avançant en debats que cada cop inclouen més gent i, per tant, tenen més potencial transformador”, així com “revisant i construint la teoria feminista a partir de la realitat social que vivim”. A banda, tant Gimeno com Freixa defensen conèixer i analitzar els diferents arguments polítics i afavorir espais de debat saludables, enriquidors i resolutius. “Hem de ser conscients del moment crucial que vivim. Estem davant de l’atac més gran del sistema al moviment feminista i la gran responsabilitat de continuar lluitant per la igualtat i l’alliberament la tenim les feministes, que hem de reaccionar com el patriarcat i el neoliberalisme no s’esperen”, advoca Gimeno. Ezkerra reivindica que “cal enfortir els moviments que tenim sense prejutjar tant, i treballar amb totes les dones des de la proximitat de les lluites i no des dels enfrontaments”.
