A Unió de Pagesos no ens ha sorprès el resultat de la implantació de la nova política agrària comuna (PAC), embolcallada per l’anomenat Pacte Verd. L’anterior reforma de la PAC va separar el pagament bàsic i va establir un “pagament verd”. Llavors, la implantació no va ser agressiva perquè es va adaptar bàsicament a les pràctiques culturals que la pagesia anava fent, però ja vam alertar i vam denunciar la deriva que estava engegant el Parlament Europeu, i pel camí hem tingut i continuem tenint la caiguda de molts productes fitosanitaris amb l’objectiu de preservar la salut dels treballadors que els usem, així com la protecció de la biodiversitat.
Ho podríem arribar a compartir en un major grau si, paral·lelament, s’hagués accelerat la recerca pública per trobar substitutius als fitosanitaris que garantissin les produccions i la defensa contra fongs, plagues i males herbes, però no ha estat així. A més, s’ha afegit la deixadesa que han tingut els estats a l’hora de fer complir les normatives, amb els adobats químics o l’aportació d’adobats de procedència animal. Estem parlant de tot Europa, i és cert que tenim molts espais amb nivells alts de nitrats als aqüífers, però insisteixo que alguns estats, i no precisament els del sud, deixaven fer, i això no ha estat positiu.
Amb aquesta voluntat creixent de la preservació i recuperació de la natura, que nosaltres compartim, les decisions de l’Eurocambra passen a ser més vinculants, i amb les presses ho acaben posant tot al mateix nivell i s’aprova una nova reforma que tendeix a preservar el que ja preservàvem.
Per si no n’hi hagués prou, a l’especificitat agrària li posen el nom “Del Camp a la Taula”, per confondre la ciutadania, però –amb la hipocresia a la qual ens tenen acostumats– continuem fent tractats comercials amb l’esperit de mercat lliure
I deu passes més enllà tenim la introducció de l’os, la declaració de preservació dels grans carnívors, exigències amb cabals ecològics sense tenir en compte les dels rius mediterranis, i un excés de protecció dels boscos de ribera sense promoure’n l’actuació i que afecta, en molts casos, els ramaders i les terres properes en espais catalogats de protecció, amb una manca de rigor científic
i un component ideològic molt marcat. Tot això s’ha inclòs en l’última reforma de la PAC, que ha volgut destinar el mateix pressupost que la pagesia rebia per conceptes clars, i ara pateix unes retallades de fins al 50 % en alguns sectors de producció. Tot això amb unes exigències en molts casos difícils de complir, que comporten pèrdues de producció i costos extraordinaris.
Està clar que, en aquestes condicions, el sector, en general, és reticent i n’hi ha de contrària al Pacte Verd. Per si no n’hi hagués prou, a l’especificitat agrària li posen el nom “Del Camp a la Taula”, per confondre la ciutadania, però –amb la hipocresia a la qual ens tenen acostumats– continuem fent tractats comercials amb l’esperit de mercat lliure. A la vegada, som incapaços de legislar etiquetatges, establir mesures recíproques, perquè, en comprar i vendre, el component ideològic és liberal. Segurament cal repensar com assolir els objectius del Pacte Verd i segur que depèn de reforçar les nostres produccions i dignificar la feina que fem, que també és mediambiental.
