Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

"Diria que les dones valorem millor els riscos i veiem que és millor intentar creuar en pastera que saltar la tanca"

Entrevistem Awa (nom fictici), una dona procedent de Mali, que actualment resideix Alacant. El seu testimoni és un dels que queda recollit en l’informe sobre les vulneracions de drets humans en la frontera Sud de l’Estat espanyol, que recentment han presentat Irídia, Fotomovimiento i Novact. Encara que no vol donar detalls  de la seva experiència concreta

 

Sònia Calvó Carrió | @scalvocarrio
Fotos de Marc Mesa

“Si em permets, no parlaré sobre la meva història individual, sinó que serà un relat general sobre la situació que viuen les dones migrants”. L’Awa –nom fictici, a petició seva– ens fa aquest advertiment abans de començar l’entrevista. Va arribar a l’Estat espanyol fa dos anys provinent de Mali. Actualment viu a Alacant, però s’està uns dies a Barcelona aprofitant la presentació de l’informe sobre la Frontera Sud presentat pel centre Irídia, el col·lectiu Fotomovimiento i Novact (Institut Internacional per l’Acció No Violenta). Per ella, el principal motiu que empeny a una persona a emprendre una migració és la manca de drets humans en el país d’origen, lligat en moltes ocasions al fet de viure en una societat patriarcal. Ens demana que a les fotografies que acompanyen l’entrevista no se la identifiqui.

 

Denuncies la manca de drets humans a la majoria de països africans. Per què ho dius tan convençuda?

A Àfrica no hi ha drets humans, i menys per a les dones. És un tema que no interessa. Vivim a una societat totalment patriarcal, on és l’home qui decideix què ha de fer la dona, què ha de voler la dona, i què li ha d’agradar a la dona. Ell diu, tu segueixes. Aquest és un dels motius pels quals una dona decideix moltes vegades marxar del seu país, deixar tot el que coneix, on ha crescut i intentar arribar a algun altre lloc. El primer que busquem és marxar, on sigui, després ja veurem què ens pot proporcionar el lloc on arribarem. Si a més el país del qual marxem està en conflicte bèl·lic la cosa es complica, ja que les dones som les primeres víctimes. Un dels problemes principals són les violacions, individuals i en grup. Moltes vegades les dones que han estat violades queden embarassades de persones que no coneixen. Aguantar això és un pes enorme, per això moltes vegades les dones també marxem, perquè n’estem fartes.

 

Aquestes violacions deixen seqüeles de molts tipus. Les dones compten amb algun tipus de suport?

No hi ha cap tipus d’atenció ni de suport. Després de ser violada t’has convertit en víctima primer, però després et trobes que la societat et jutja i recau tot el pes sobre tu, amb preguntes sobre si és culpa teva que t’hagin violat, sobre si hauries d’haver estat en un altre lloc… Això a Europa mai passaria, com a mínim tindria suport psicològic després de patir una situació així. En canvi allà hem de fer entendre que qui té la culpa del fet que t’hagin violat és el violador, que ha entrat a casa teva, t’ha trencat la porta i t’ha agredit. En cap cas és culpa de la dona. No obstant això, avui en dia encara ens hem de justificar. Quan es viu una situació així, moltes vegades la dona no pot més i marxa.

 

No obstant això, el relat que més ha quallat a la societat europea és que les persones migren per motius econòmics.

“A Àfrica no hi ha drets humans, i menys per a les dones. És un tema que no interessa. Vivim a una societat totalment patriarcal, on és l’home qui decideix què ha de fer la dona, què ha de voler la dona, i què li ha d’agradar a la dona. Ell diu, tu segueixes”

No és així. Hi ha gent que migra per motius econòmics, però no tothom. Cada persona ho fa per un motiu diferent, per això cal conèixer les històries de cadascú per entendre què els empeny a marxar per buscar una vida millor. Però això moltes vegades no interessa, posem a tothom en el mateix sac i ja està. Cal que diferenciem qui ha vist vulnerat els seus drets, qui marxa per motius econòmics i qui perquè el seu país està en guerra. L’única cosa que hi ha en comú és que tothom marxa per allunyar-se i trobar un lloc on poder viure i gaudir d’una vida més o menys normal que et permeti sentir que ets una persona. Però aquest objectiu no sempre s’aconsegueix. Comences sense seguretat d’on acabaràs, en quines condicions viatjaràs ni si, el més important, si arribaràs al destí viu. Això és molt important, perquè ets conscient que potser no arribes mai. Tots coneixem històries de gent que no ha aconseguit arribar. El desert no és un joc, és un lloc que mata. Fa moltíssima calor, portes aigua, però arriba un dia que s’acaba. Què fas aleshores? Hi ha persones que moren de set o de gana, les màfies deixen a persones tirades en mig del no-res si volen. En mig del desert són com uns deus que decideixen, a vegades segons l’humor que tinguin, si et porten o si et deixen tirat en mig del desert sense res. No obstant això, tot i saber que tot això et pot passar, decideixes marxar. Cal estar en una situació d’extrema desesperació per començar un trajecte així, sabent que és possible que et moris.

 

És el que comentaves a l’entrevista que et fan a l’informe de Frontera Sur on expliques que tu et vas jugar la vida per salvar-te-la?

Exacte. En aquell moment té més sentit que mai aquesta frase. Si em quedo al meu país, sé que també em moriré, ja que no hi ha pitjor sentiment que el d’estar al teu país, el lloc on has nascut i t’han inculcat uns valors i uns costums, i tot i això saps que estàs al lloc equivocat. Jo cada dia em despertava i notava que no estava en pau, em sentia insegura i em preguntava què em passaria. Aquest sentiment et pot matar per dins.

“Les màfies deixen a persones tirades en mig del no-res si volen. En mig del desert són com uns deus que decideixen, a vegades segons l’humor que tinguin, si et porten o si et deixen tirat en mig del desert sense res” | Marc Mesa

 

Quins riscos tenen les rutes migratòries?

Has de creuar molts països, depenent d’on parteixis. Costa de Marfil, Mali, Níger, Algèria, Marroc… hi ha moltes rutes, totes amb moltíssims riscos, molt perilloses i on tens molts números de morir. Has de fer el mateix, siguis home o dona, fins i tot si estàs embarassada o portes criatures petites. Si no ho fas, si no saltes per pujar a una pick-up, si no camines pel desert, saps que moriràs. Fas el que sigui per salvar-te i aconseguir el teu objectiu.

 

Però hi ha moltes més dones que travessen la frontera espanyola amb pastera més que no pas saltant les tanques de Ceuta o Melilla. A què es deu?

“Hi ha molta gent que aconsegueix arribar fins a la tanca i pujar-hi, però un cop a dalt s’hi està hores i hores fins que no pot més i cau i aleshores fan el que es coneix com a deportació en calent. És una doble condemna que fa que la gent mori a poc a poc”

Hi ha moltíssimes històries de màfies. Jo els anomeno criminals, que és el que són. Quan estàs a punt de creuar et trobes en una situació de vulnerabilitat extrema, només vols creuar i marxar, i ells això ho saben. Et diuen que t’ajudaran, que et faran un favor i que t’ajudaran a quedar-te embarassada, perquè se suposa que si arribes a Europa embarassada, tens més punts d’aconseguir els papers. Moltes dones es creuen aquest engany i accepten. Quan arribes a terra espanyols és quan veus quina és la realitat i que t’han enganyat. Hi ha poques dones que salten la tanca, diria que no perquè sigui dur, perquè tot és dur, sinó perquè valorem més les oportunitats. Si estàs, per exemple, intentant entrar a Ceuta has d’esperar durant molt temps als boscos del voltant i això et treu molt temps. A més, tens un risc afegit que són les batudes policials, que pugen als boscos, t’agafen i et poden pegar fins a la mort. Aquest risc s’ha de tenir en compte. A més, hi ha molta gent que aconsegueix arribar fins a la tanca i pujar-hi, però un cop a dalt s’hi està hores i hores fins que no pot més i cau i aleshores fan el que es coneix com a deportació en calent. És una doble condemna que fa que la gent mori a poc a poc. Si creues en pastera, pots morir, clar que sí, ja que es pot enfonsar l’embarcació, però tens alguna oportunitat d’arribar a terra. Crec que les dones són més llestes i reflexionen, valoren els riscos i les oportunitats i veuen que és millor intentar creuar en pastera. No val la pena intentar saltar la tanca.

 

Un cop arribeu a territori de l’Estat espanyol, amb què us trobeu?

Arribes a Espanya amb moltíssimes expectatives, amb el cap ple d’idees, creus que tindràs papers, que trobaràs feina, que compliràs els teus somnis… però et trobes que quan trepitges el terra et tanquen en un Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) i et posen les manilles com si fossis un delinqüent. Veus ràpidament com serà la teva vida a Espanya. Primer penses que tindràs drets i oportunitats, però aleshores coneixes la Llei d’Estrangeria, amb totes les limitacions que això comporta: Necessites estar tres anys a Espanya per tenir papers, un contracte de treball de 40 hores… però qui em contractarà a mi, que no tinc papers ni formació ni parlo la llengua? Quan veus que tenies masses expectatives és massa tard, ja estàs a Espanya. Una de les reivindicacions de la Tancada de Migrants és la modificació de la Llei d’Estrangeria. Critiquen, també, les dificultats per entendre els procediments administratius i la manca de cites prèvies.

“Arribes a Espanya amb moltíssimes expectatives, amb el cap ple d’idees, creus que tindràs papers, que trobaràs feina, que compliràs els teus somnis… però et trobes que quan trepitges el terra et tanquen en un Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) i et posen les manilles com si fossis un delinqüent” | Marc Mesa

 

Amb quins problemes et vas trobar tu per regularitzar la teva situació?

Primer de tot hi ha la barrera de la llengua. Jo parlava una mica de castellà, però molt poc. Necessitava un intèrpret que m’ajudes, però no només a traduir, sinó a entendre tot el procediment. Són lleis que no coneixes, has de justificar moltes coses, portar molta documentació, no saps on et pots informar ni si ho estàs fent bé… Al final ens ajudem entre nosaltres.

 

Tens la sensació que la societat no ajuda?

Hi ha el que es diu oficialment i després el que vivim realment. Com a persona migrant veus que es fan manifestacions que parlen dels drets de les persones migrants i això està molt bé, però després la realitat no té res a veure amb això. Per exemple, “Barcelona ciutat d’acollida” o altres ciutats que s’han posat el nom de ciutat d’acollida, això està genial, però en el dia a dia et trobes que tens les lleis en contra. En el dia a dia no pots sortir del país, vius amb el risc que la policia t’agafi, el detingui, et tanqui a un CIE i et deporti, no pots tornar a veure a la teva família al teu país, no et pots desplaçar… i tot això contrasta amb el fet que tens moltíssimes ganes de llibertat. Moltes vegades et preguntes si t’has equivocat venint. Entenc que hi ha d’haver lleis que regulin el país i la societat, però s’ha de tenir en compte què sent la persona que ha de complir aquestes lleis. És molt dur, hi ha racisme, rebuig, traves administratives… El mateix em passa quan veig que Espanya ha acollit l’Aquarius, el vaixell amb 630 migrants a bord. Això està molt bé, però què passarà amb aquestes persones? Però és que aquí ja hi ha gent fa anys que segueixen sense tenir solució als seus problemes.

 

Tens la sensació que des dels mitjans de comunicació no s’explica el relat complet?

Els mitjans de comunicació fan una feina molt bona en moltes ocasions, però en altres no expliquen el que passa de manera integral, només expliquen una part de la història. L’Aquarius ha arribat i s’ha explicat, però és només una part de la història. Que passarà amb aquestes persones? Aniran a un CIE? Seran retornades? Quins drets tindran? Podran demanar asil? Si les deporten al seu país, això s’explicarà?

 

Una de les propostes del nou govern de Pedro Sánchez és treure les concertines de les tanques de Ceuta i Melilla. Creus que és la solució?

“La retirada de concertines a la tanca no canviarà res. El titular és fabulós, però no fa que desaparegui la frontera. La gent seguirà posant-se en perill per creuar, arribaran i es trobaran amb la Llei d’Estrangeria”

No canviarà res. El titular és fabulós, però no fa que desaparegui la frontera. La gent seguirà posant-se en perill per creuar, arribaran i es trobaran amb la Llei d’Estrangeria. Fins que no es modifiqui la llei no solucionarem res. Cal canviar la llei i assegurar vies d’entrada legals i segures. A ningú li agrada posar en risc la seva vida, no és cap gust. Moltíssimes persones demanen visat per venir a Espanya a estudiar o a treballar de manera legal, no ens agrada incomplir la llei, però se’ns denega el dret a venir de manera constant perquè hi ha negocis i acords entre països. Són acords vergonyosos que obliden que som persones. No pot ser que la meva vida depengui dels acords entre dos països. Si ets espanyol i vols anar a alemanya demanes un visat, agafes un avió i hi vas. Per què jo no puc fer això? Cal sensibilitzar la població dels països d’acollida perquè facin pressió als governs, només així es podrà influir perquè canviïn les lleis. Si veuen que la població es manifesta i fa pressió es deixaran de firmar aquests acords que estan matant a la gent. Tot el que passa és resultat d’aquests acords. Pel que fa als països africans, també cal més sensibilització, tenim uns governs totalment egoistes on només hi ha privilegis per una petita part de la població. Calen polítiques socials perquè els joves no marxin dels seus països. Si són llestos i tenen estudis però no troben oportunitats marxaran i no s’acabarà mai el cercle. Cal que el govern ofereixi ajudes, beques i projectes per acabar d’una vegada amb aquesta fuga de cervells. No hem de desanimar a què marxin els joves, sinó oferir oportunitats perquè confiïn que poden trobar un futur al seu país.