Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Dispersió, la ferida que no acaba de cicatritzar

Malgrat el lent procés d’acostament de preses al País Basc iniciat l’any passat, encara es mantenen una sèrie d’engranatges jurídics i legals dissenyats per estirar al màxim l’estada a la presó d’aquest col·lectiu

Imatge des de l’interior d’un dels vehicles del col·lectiu de solidaritat Mirentxin / Iker Oñate (Argia)

Han hagut de passar deu anys des de la treva indefinida d’ETA (2011) i tres des de la seva dissolució (2018) perquè l’Estat espanyol mogui fitxa. Els primers acostaments de preses van començar a principis de l’any 2020, després de la formació del govern del PSOE i Podemos, però es van encallar arran de la pandèmia de la COVID-19. Al juny, es va iniciar un degoteig de tres o quatre apropaments setmanals que es manté fins avui.

Si actualitzem el mapa de la dispersió, en línies generals, més de la meitat de preses estan recluses a les comunitats del voltant del País Basc, mentre que una cinquantena ja són a les quatre presons de Zaballa, Martutene, Basauri i Pamplona. Encara queda, però, més d’una vintena de recluses complint llargues condemnes a centenars de quilòmetres de casa seva. Precisament, una de les més veteranes és la veïna de Granollers Lola López Resina (70 anys), empresonada a Brieva (Àvila).

Més enllà del vector geogràfic, hi ha altres moviments. Darrerament, la Secretaria General d’Institucions Penitenciàries està modificant un altre factor d’excepcionalitat, la classificació permanent de les preses en primer grau. Aquest règim de vida implica dinou hores de cel·la, limitació d’activitats i control de comunicacions. Així, moltes de les preses reagrupades han passat fa poc al segon grau –el règim ordinari–, requisit previ per obtenir permisos i la llibertat condicional.


Mesura de venjança

Els canvis recents han suposat un alleujament per a les famílies afectades, acostumades a haver de recórrer distàncies enormes per fer visites de quaranta minuts. És el cas de Txusa Etxandia, mare del pres Egoitz Coto. El passat mes de desembre, el seu fill va ser traslladat des de Granada (a 855 quilòmetres del seu domicili), on complia la condemna de 22 anys, fins a El Dueso (Cantàbria), a una hora de cotxe de Bilbao.

 

Amb tot, Etxandia no oblida que Egoitz ha estat disset anys i mig en primer grau. Ara es troba en règim ordinari, però encara no ha disposat de cap permís, malgrat haver complert amb escreix tres quartes parts de la condemna. “Ens diuen que els nostres fills no són presos polítics. Llavors, per què els apliquen lleis d’excepció? Si fessin el que marca la legislació ordinària, l’Egoitz ja faria tres anys i mig que seria al carrer”, subratlla Etxandia. Als seus 68 anys, s’ha desplaçat a presons d’arreu de la Península en funció del destí del seu fill. Té clar que la dispersió “és una mesura per venjar-se de les preses i els familiars. Per què la meva neta, que té 8 anys, ha hagut de baixar a Andalusia cada quinze dies des que va néixer?”.

Són reflexions compartides per Begoña Oribe (67 anys), mare de Karmelo Lauzirika, empresonat des de 2005. Arran de l’allunyament, havia de viatjar més de mil quilòmetres per carretera fins a Puerto de Santa María (Cadis), “coneguda com a presó d’extermini, per les seves males condicions”, recorda. Després d’estar-se uns anys a Castelló, el desembre de 2020 Lauzirika va ser apropat a Zaballa (Àlaba), on haurà de complir condemna fins al 2028.

Una altra demanda de les famílies és que les persones majors de 70 anys i les que tenen malalties greus i incurables puguin gaudir de la semillibertat o acabar de complir la condemna a casa. Es tracta de dues mesures previstes legalment, però que l’Estat no s’ha plantejat ni durant la crisi sanitària de la COVID-19.


Preses d’ultramar

Al llarg de les tres darreres dècades, el mapa de la dispersió ha anat canviant: de les més de 700 preses de l’any 2011 s’ha passat a les 210 actuals. Pel camí també hi va haver un debat dins del col·lectiu de preses polítiques basques (EPPK) sobre com afrontar el nou horitzó. No va ser fins al 2017 que es va assumir un marc de sortida dins de les possibilitats que oferia el marc legislatiu actual, entenent que no es donaven les condicions per aconseguir l’amnistia.

La dispersió de les preses basques en presons
i mòduls diferents, així com el seu allunyament geogràfic, ha anat evolucionant en funció de la intensitat del conflicte entre ETA i els estats espanyol i francès. A principis de la dècada dels vuitanta, la majoria de recluses s’agrupaven a Herrera de la Mancha (Ciudad Real). El 1987, els governs socialistes de Felipe González i François Mitterrand van iniciar la primera onada de dispersió.

A partir de 1989, després del trencament de les negociacions amb ETA a Algèria, l’Estat espanyol va endurir el to i va enviar preses a les illes Canàries, Ceuta, Melilla i les Illes. El 1998, en el marc del Pacte de Lizarra-Garazi i el procés de pau, ETA va decretar una treva i es van produir converses amb el govern del Partit Popular. En aquest context, les preses d’ultramar van tornar a la Península.


Engranatges d’excepció

Amb el canvi de segle, l’Estat activa la maquinària judicial contra l’independentisme basc, que culmina amb la il·legalització de Batasuna l’any 2002, un cop aprovada la llei de partits. En l’època del “tot és ETA” es va anar bastint una arquitectura legal i jurídica “pensada per allargar les penes i oferir un horitzó de desesperança a les condemnades”, en paraules de l’advocat del col·lectiu de preses Txema Matanzas. A efectes pràctics, ha suposat condemnes de quaranta anys, anul·lació dels beneficis penitenciaris i haver de complir més de trenta anys de reclusió per accedir al tercer grau.

Es va bastir una arquitectura legal per “oferir un horitzó de desesperança a les condemnades”, diu Txema Matanzas

Abans, l’any 1995, el nou codi penal havia eliminat les redempcions per feina i estudis de l’anterior redactat de 1973. Més tard, es va aprovar la llei 7/2003, “per al compliment íntegre i efectiu de les penes” que, en els casos de terrorisme, va elevar fins als quaranta anys el límit d’acumulació de penes i dificultava entrar en el règim ordinari. A més, es va crear el Jutjat Central de Vigilància Penitenciària, vinculat a l’Audiència Nacional espanyola, de manera que, a partir d’aquell moment, les redempcions ja no depenien dels tribunals de cada demarcació. També es van introduir articles que obligaven les preses a acreditar l’abandonament de l’activitat armada i col·laborar amb les autoritats, així com algunes mesures que perjudiquen el col·lectiu, com la d’excloure la Universitat del País Basc de les institucions que podien impartir docència a la presó.

D’altra banda, cal esmentar dues argúcies legals més. La primera és la doctrina Parot, una via per trencar la manera de comptar les redempcions i fer que es tingués en compte la suma total de penes, en lloc del màxim legal de trenta anys. El govern espanyol va començar a aplicar-la el 2006 quan es va adonar que un grup de preses amb condemnes llargues estaven a punt de ser alliberades. Finalment, el Tribunal Europeu de Drets Humans va derogar-la l’any 2013.

Un canvi important serà el traspàs de les competències penitenciàries al govern basc el proper 1 d’octubre

En segon lloc, el 2008 la Unió Europea va aprovar una directiva per tal d’homologar totes les sentències dels estats membres. Això, de retruc, implicava que una seixantena de preses condemnades per l’Estat francès podrien acumular les penes pendents a l’Estat espanyol i ser excarcerades abans. A última hora, però, la transposició de la normativa europea que el govern va fer mitjançant dues lleis (7/2014 i 23/2014) va introduir una excepció per a fets d’abans de 2011, és a dir, tots els d’ETA.


L’escenari de la presó autonòmica

Mentre es van produint moviments, el col·lectiu de preses afronta l’obtenció de permisos i altres mesures d’excarceració. Segons Matanzas, per avançar caldria derogar la legislació implantada el 2003 o, com a alternativa, “aplicar-la de manera més flexible per mitjà de l’article 3 del Codi Civil, tenint en compte que les lleis s’han d’adaptar al context de cada moment. Si no, la gent es pot acabar morint a la presó”.

La darrera peça del tauler serà el traspàs de les competències penitenciàries a la Comunitat Autònoma Basca, la segona a assumir-les, després de Catalunya (1983). A partir de l’1 d’octubre, la gestió de les presons dependrà del nou departament autonòmic, però l’Estat continuarà tenint l’opció de bloquejar els avenços per mitjà del jutjat adscrit a l’Audiència Nacional. D’alguna manera, es pot generar un escenari semblant al dels presos polítics catalans de l’1-O, on les juntes de tractament proposen permisos, però l’última paraula la té el Tribunal Suprem.


Solidaritat en ruta

A mesura que l’allunyament esdevenia estructural, també van sorgir iniciatives solidàries per atenuar la càrrega que havien de suportar les famílies. Una d’aquestes és Mirentxin, col·lectiu que gestiona viatges en furgoneta perquè cap familiar ni cap pres es quedi sense visita. La idea va néixer fa divuit anys, quan un grup es va organitzar perquè una dona anomenada Mirentxin pogués anar a veure la seva parella a la presó.

Els viatges es coordinen amb el col·lectiu de familiars Etxerat i grups de voluntaris per territoris, i es financen gràcies a donacions i activitats pròpies. L’objectiu és reduir les despeses i millorar les condicions de seguretat i confort durant els trajectes a les presons, ubicades fora dels nuclis urbans i mal connectades amb el transport públic. Per això, en cada furgoneta hi ha dos xofers que fan torns, de manera que les familiars no han de conduir i poden descansar fins que arriben a les portes de la presó, a primera hora del matí.

Un dels voluntaris del col·lectiu, Gari, explica que iniciatives com Mirentxin suposen una alenada d’aire fresc per a les famílies: “Tu només has de conduir dos o tres cops l’any, però per a elles, els viatges són part de la seva vida quotidiana”. Arran de la pandèmia, van haver d’estar uns quatre mesos sense activitat, fins que al juliol van reprendre els desplaçaments amb aforament reduït i altres mesures. Amb vista al futur immediat, continuaran donant servei segons les necessitats de les familiars, tant si les preses estan lluny, a prop o dins del País Basc: “Mirentxin només desapareixerà el dia que alliberin l’últim pres”, assegura Gari.

Article publicat al número 524 publicación número 524 de la Directa

Articles relacionats

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU