El professor Nashat Yousef, de 32 anys, és un dels supervivents de la massacre de Sinjar. L’esdeveniment va marcar l’inici del genocidi yazidita, el 3 d’agost de 2014, quan combatents d’ISIS, l’autoproclamat Estat Islàmic, van ocupar la regió del Sinjar, al nord de l’Iraq, a uns quinze quilòmetres de la frontera amb Síria.
Han passat gairebé set anys d’aquella data, però els seus records són encara vius, els té ben gravats a la memòria. “Vam sentir els trets i vam entendre que arribava ISIS. Vam fugir de seguida, sense ni tan sols tenir temps d’agafar les nostres coses. Vam caminar un dia i mig per la muntanya, sobretot de nit, perquè la calor era infernal. No teníem menjar ni aigua. Vam veure cossos de persones assassinades per ISIS i cossos de persones mortes per la fatiga. Vam parar a un poble per descansar, però tothom ja n’havia fugit, així que vam tornar a caminar. Al cap de quatre dies, havíem perdut totes les esperances quan, de sobte, vam veure un cotxe. Vaig suplicar al conductor que ens portés. Al principi no va voler, després, quan va veure la meva dona embarassada i els meus fills esgotats, ens va acompanyar a Sersink, a una escola. Allà vaig comprendre que estàvem salvats”.
Després de set anys, Nashat encara viu al camp de desplaçats de Kabarto 1, no gaire lluny de Dohuk. Igual que ell i la seva família, més de 467.000 persones –a les quals s’afegeixin unes 85.000 refugiades sirianes– viuen encara avui en aquestes infinites aglomeracions urbanes, segons dades de la Direcció de Migració i Resposta a les Crisis (DMCR, per les seves sigles en anglès) del Kurdistan iraquià. No preveuen tornar als seus pobles d’origen. Els que ho han intentat s’han trobat inseguretat, camps encara minats, cases destruïdes i terres ocupades. Per a la majoria, el camp s’ha convertit en una nova normalitat.
Hi ha joieries, carnisseries, bars i restaurants, botigues de vestits de núvia, de fotografia i venedors de cotó
Als seus carrers hi ha dones que compren a les botigues de fruites i verdures o de roba. Mentrestant, alguns homes han sortit a treballar, d’altres juguen a backgammon asseguts a l’aire lliure, al voltant d’una taula. Hi ha professors i paletes, venedors ambulants i metges. Hi ha joieries, carnisseries, bars i restaurants, botigues de vestits de núvia, de fotografia i venedors de cotó. Una ciutat dins d’una ciutat, on les botigues s’han embellit amb dignitat i s’han transformat, segons la situació socioeconòmica de cadascú, en petites cases amb terrasses i jardins. I és en aquest microcosmos que en Nashat va experimentar la pandèmia i el confinament. “El març de 2020 es va tancar tot amb un toc de queda militar. Ara, com veieu, continuem vivint com sempre. Tenim preocupacions més importants que la COVID-19”, diu amb un to educat, mentre ens convida a prendre un got de xay [té] a la seva tenda. Hi viuen altres dotze membres de la seva família, molts pateixen malalties greus i problemes de salut. Les patologies més freqüents als camps són les malformacions congènites, les malalties cròniques i infeccioses, moltes de les quals estan relacionades amb l’accés reduït als serveis de salut, higiene i alimentació.
Si bé és cert que el Kurdistan iraquià ha garantit l’accés gratuït a tots els serveis hospitalaris, també que la regió, com passa en general a l’Iraq, pateix la manca crònica d’estructures i serveis essencials per a la ciutadania. “La població d’aquesta província era d’1,2 milions de persones. Amb la crisi del 2014 es va duplicar”, explica Alessandra Rossi, coordinadora dels programes de l’Associació Italiana per a la Solidaritat entre els Pobles (AISPO), una ONG que treballa per enfortir els serveis de salut a països com el Sudan del Sud, el Sudan, Egipte i l’Iraq. Amb la guerra a Síria i les conquestes territorials d’ISIS el 2014, milers de persones es van veure obligades a fugir cap a llocs més segurs com Dohuk o Erbil, al Kurdistan iraquià, fet que ha saturat els ja fràgils serveis de salut. “Les condicions dels hospitals ja eren precàries abans, amb aquestes crisis han empitjorat”.
La situació sanitària iraquiana està estretament lligada a la història del país. De fet, durant més de quaranta anys, l’Iraq ha navegat entre constants períodes de conflicte i inestabilitat. El 1980 va esclatar la guerra de vuit anys entre l’Iraq i l’Iran, i després, el 1990, l’Iraq va envair Kuwait. La primera guerra del Golf va començar el 1991, seguida de sancions i un embargament. La invasió que van dirigir els Estats Units l’any 2003 va empènyer l’Iraq a la guerra civil entre el 2005 i el 2009. I fa poc, l’ocupació d’un terç del país per part de l’organització jihadista ISIS. En tots aquests anys s’ha desmantellat el sistema sanitari públic. Hi ha escassetat de medicines i personal mèdic. Milers de metges han fugit a l’estranger i l’esperança de vida està molt per sota de la mitjana regional mentre la taxa de mortalitat infantil és més alta.
Després del final de l’ofensiva militar per l’alliberament de Mossul i les zones conquerides per ISIS el 2017, incloses la plana de Nínive i Sinjar, centenars de milers de persones segueixen avui desplaçades, sense poder tornar als seus pobles d’origen.
Territori estratègic
“Tenim por de tornar a casa. La nostra terra està controlada per diverses milícies perquè és un territori estratègic”, explica el professor Nashat. D’una banda, hi ha les milícies xiïtes Hashd al-Shaabi, també conegudes com a Unitats de Mobilització Popular (PMU), finançades per l’Iran, que volen controlar la ruta que uneix Síria i el Líban. D’altra banda, hi ha el PKK. El govern iraquià ens va fer moltes promeses, però cap es va complir, i encara avui Sinjar és un lloc oblidat, sense serveis i amb mines”.
Tal com indica l’International Crisis Group en el seu informe “Guanyar la batalla post-Isis per l’Iraq a Sinjar”, “la regió és vulnerable a la intervenció externa. Des del 2003, una successió de forces externes han lluitat per controlar Sinjar: l’Estat iraquià, ISIS, els dos principals partits kurds de l’Iraq, el PKK i els seus afiliats actius a Turquia, Síria i l’Iraq. A més, atès que Sinjar es troba en una cruïlla estratègica, l’Iran, per mitjà de les seves milícies xiïtes aliades, també es beneficia d’un corredor a Síria que el connecta amb el Líban. De fet, des de l’octubre de 2017, les milícies xiïtes Hashd al-Shaabi han conquerit més zones properes a la frontera dins de Sinjar”.
El camp de refugiats sirians de Domiz, a una dotzena de quilòmetres de Kabarto, és un petit poble que s’estén desmesuradament. Les barraques de planxes s’alternen amb contenidors elegants
i sòlids. I després hi ha restaurants, bars, botigues de tota mena. Aquí, la COVID-19 ha tingut un fort impacte i ha empitjorat les condicions de vida de moltes famílies. “Soc treballador jornaler, m’espavilo com puc per guanyar el mínim per viure. Quan es va produir el confinament, tot es va aturar, vam patir molt la crisi econòmica”, explica Hasan, natural de Qamishli, al Kurdistan sirià, que viu a l’Iraq des del 2012.
La COVID-19 i les restriccions han provocat una pèrdua generalitzada de mitjans de subsistència
Segons la investigació Locked Down and Left Behind: The Impact of COVID-19 on Refugees’ Economic Inclusion (Bloquejades i deixades enrere: l’impacte de la COVID-19 sobre la inclusió econòmica de les refugiades) del Center for Global Development, Rescue and Refugees International, “els refugiats treballen habitualment en sectors que han quedat molt afectats per la pandèmia, com ara restauració, la construcció, la venda al detall o altres feines ocasionals. De fet, la COVID-19 i les restriccions relacionades han provocat una pèrdua generalitzada de mitjans de subsistència i un augment de la pobresa entre les poblacions refugiades. A més, aquest impacte s’agreuja pel fet que la COVID-19 ha dificultat l’accés al mercat laboral, a les xarxes de seguretat social i a les ajudes de les organitzacions humanitàries per als refugiats”.
Shinda és la neta de Hasan. Té 12 anys. Amb maneres adultes, agafa entre seus braços el seu germà d’un any. Pateix paràlisi cerebral. Mentre el bressola, amb una mirada tímida, ens diu: “M’agrada estudiar, sobretot l’àrab. Espero poder continuar, inshallah”.
Deixem enrere Domiz, els camps, l’olor agra d’escombraries, les dures i misterioses muntanyes del Kurdistan. A la carretera s’hi veuen multituds de nens, curiosos de conèixer els forasters que passen per allà. Aquí hi ha nascut tota una generació. Una generació crescuda en camps, sense cap contacte amb els orígens, privada de drets fonamentals. Algú l’ha anomenat una generació perduda. Tanmateix, són les paraules d’Alessandra Rossi les que millor descriuen la situació: “Aquests infants neixen i creixen en una forma de vida que els recorda cada dia que hi ha injustícies inacceptables”. Això significa créixer en captivitat en un camp, no tenir dret a una bona educació, i, sobretot, veure negada qualsevol perspectiva de futur.
