Maria Navarro, presidenta de l’associació de familiars de la fossa 126 de Paterna, comenta mentre camina pel cementeri d’aquesta localitat la importància de contar el que els va passar als seus: “Sobretot perquè és necessari sanar el buit familiar”. El trauma ha quedat tatuat en la memòria per generacions, tant que és impossible que la veritat no isca a la llum, tot i el silenci imposat.
La dictadura va aprofundir en un ordre patriarcal que buscava esborrar els progressos que les dones havien aconseguit durant la Segona República. Moltes van rebre sentències de penes de presó d’entre dotze i vint anys, i unes altres, condemnes de mort. Se les recloïa a ciutats com Alzira (la Ribera Alta), Gandia (la Safor), Llíria (el Camp de Túria) o Sagunt (el Camp de Morvedre). Després se les traslladava a la Presó Provincial de Dones de València o a la del convent de Santa Clara. Entre 1939 i 1950, unes 2.700 dones van passar per càrcers valencianes.
L’estigmatització que van patir per “rojas” o dones de “rojos” va tindre moltes cares, sempre procurant despullar-les de la condició de preses polítiques. Algunes van ser detingudes pels suposats delictes d’auxili a la rebel·lió i adhesió a la rebel·lió. Se les acusava d’“organitzar orgies”, de tindre “mals antecedents de conducta moral i social” o d’“indivídua perillosa”. Se les va obligar a parlar castellà, “la llengua de l’imperi”, o les van adoctrinar al voltant de què contar i de què callar als fills i les filles.
La dictadura franquista va aprofundir en un ordre patriarcal que buscava esborrar els progressos que les dones havien aconseguit durant la Segona República
Però moltes àvies i mares es van negar al silenci i van transmetre la consciència del que va passar. Hui dia, dones com Maria Navarro fan valdre la valentia de les dones represaliades. “El franquisme els ho va furtar tot: felicitat, llibertat, amors, famílies… I han mantingut viva la lluita contra la desmemòria”, sosté Navarro durant un homenatge a la perseverança de les dones, en la passada edició de la Fira del Llibre de València, on també es van exposar diversos projectes sobre les aportacions de les dones a la recuperació de la memòria. Va ser a través d’obres com Nietas de la memoria, d’Isabel Donet; Lecciones de nuestros abuelos, de Luis Vivas Ramos; i dues publicacions editades per la Diputació de València: Objectes (des)apareguts, de María Gomar Vidal, i Etnografia d’una exhumació, de María José García Hernandorena i Isabel Gadea i Peiró.
Doctrina de xoc patriarcal
A Guatemala, per la seua banda, la repressió patida per les dones és molt diferent. Lucía Ixchíu, jove indígena quiché de Totonicapán, qui viu a l’exili, descriu com la repressió sobre les indígenes perpetua formes de violència que es van instaurar amb la colonització i que hui es manifesten amb l’elevat nombre de feminicidis, que a principis de 2022 arribava a 376 dones. “El genocidi patriarcal, els feminicidis, són de llarga data. Ho veiem amb l’incendi de l’Hogar Seguro [Virgen de la Asunción] en 2017, que va cremar vives a xiquetes d’una llar estatal que necessiten protecció i que arriben amb certa vulnerabilitat. Com eixa perpetuïtat de la pràctica de la crema de bruixes colonial de la Inquisició, que òbviament s’instaura amb la colònia en els nostres territoris i que cada cert temps necessita recordar i afermar el seu sistema de doctrina de xoc patriarcal”, explica.
En caminar pel centre de la Ciutat de Guatemala, els murs parlen del dolor que la societat guarda al seu interior, des de cartells de fills i filles que van ser furtats i duts al Canadà i els Estats Units o grafitis on es reafirma que “Sí hubo genocidio”. En eixe sentit, Ixchíu indica: “El genocidi es va implementar majoritàriament en territoris indígenes. Els indígenes no són considerats persones, molt menys encara les dones. Aleshores, òbviament, per això ‘no hi va haver genocidi’, perquè es va violentar algú, una col·lectivitat, que no és considerada persona, i molt menys encara les dones”.
Un acte de racisme
Des de mitjans dels huitanta, centenars de dones es van organitzar, de forma clandestina, per a buscar els éssers estimats, assassinats i cremats. Rosalina Tuyuc, indígena kaqchikel, presidenta de la Coordinadora Nacional de Vídues de Guatemala (CONAVIGUA), recorda que quan van començar a organitzar-se “teníem molta por, però CONAVIGUA va ser una de les organitzacions que decideix apostar per la pau”. I la pau consistia també a denunciar que els 36 anys de conflicte armat van afectar a més de 30.000 dones, un 89 % indígenes. Tuyuc afirma que el genocidi “va ser un acte de racisme estructural, històric, ideològic, de l’Estat guatemalenc, perquè sempre, sempre, sabem que amb tots aquests actes va voler neutralitzar l’existència dels pobles indígenes”. La violència va afectar excessivament a les dones: patiren violacions, avortaments forçats i esclavitud sexual com a part de l’estratègia de terra arrasada.
Des de mitjans dels huitanta, centenars de dones es van organitzar, de forma clandestina, per a buscar els éssers estimats, assassinats i cremats, fundant la Coordinadora Nacional de Vídues de Guatemala
Per la seua banda, Brisna Cajax Álvarez, presidenta de la junta directiva de la Unió Nacional de Dones de Guatemala (UNAMG), relata que el cas de Sepur Zarco “va demostrar com es pot litigar en un cas tants anys després i que hi ha uns altres mecanismes per a provar que sí que hi hagué violència sexual”. Es va tractar del primer cas amb una sentència a favor de les víctimes on es va demostrar la responsabilitat dels militars per la violència sexual exercida sobre dones indígenes q’eqchí a través de diversos peritatges complementaris: des de l’antropològic, que va definir la ideologia racista darrere de les accions militars i les violacions; el psicosocial, que va determinar el grau d’afectació de les víctimes; i un altre d’arqueologia forense, que va permetre recrear les condicions de l’espai on van ser violades.
