Baixant per la rambla del Raval de Barcelona, girant a mà dreta pel carrer de l’Aurora fins a creuar amb el de la Riereta, apareix a la vista un bar que fa cantonada. És la tardor de 1977, just fa uns pocs mesos que es va inaugurar l’establiment, però un bon grapat de dones l’han rebut com si fes temps que l’estiguessin esperant. LaSal, que es defineix com un “bar biblioteca de dones”, té la porta oberta. Dins, les parets estan pintades de violeta i del sostre pengen unes vistoses làmpades modernistes. És mitja tarda, i a les taules de fusta s’hi reuneixen dones que conversen, dones que debaten, dones que prenen un cafè tranquil·lament, dones que rebusquen entre les prestatgeries plenes de llibres. I algun home, també. A mesura que passen les hores, les infusions es converteixen en licors, sona la música, s’apuja el volum de les converses. Les dones s’aixequen, gesticulen, ballen, algunes es llencen mirades que deixen entreveure el desig d’alguna cosa més que un diàleg interessant. Les protagonistes d’aquelles famoses festes atresoren molts secrets d’aquelles nits a LaSal que, segurament, mai ens seran revelats. Al cap i a la fi, com bé deien les seves fundadores, elles volien ser “aquelles dones contra les quals ens han previngut sempre”.
A la primera meitat de la dècada dels anys setanta, el franquisme agonitzava. El maig francès de 1968, la filosofia existencialista de Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir, el moviment hippie i contracultural que venia d’Amèrica i, sobretot, un feminisme regat amb idees radicals de llibertat, començaven a sembrar llavors. Als carrers es clamava per l’amnistia dels presos i per la legalització dels partits polítics. El maig de 1976, només sis mesos després de morir Franco, es van organitzar les primeres Jornades Catalanes de la Dona a Barcelona, que van desbordar les previsions d’assistència. Se n’esperaven 300, però van acabar sent 4.000 dones de diverses classes socials, que van omplir el paranimf de la Universitat de Barcelona per debatre sobre drets polítics, treball domèstic i assalariat, sexualitat o educació. Mireia Bofill és traductora i editora, va néixer a Xile filla d’exiliats republicans. L’any 1976, va participar en l’organització d’aquelles jornades històriques i va presenciar com aquella mostra de força pública, després de tants anys de clandestinitat, era com “destapar una ampolla de xampany. Al principi, aquelles amigues que havies tingut durant temps i que no eren feministes, al cap d’uns mesos es passaven la nit enganxant cartells i, a poc a poc, se’n van anar fent. No es podia tancar les portes a cap dona”.
Fer aflorar plaers reprimits
Va ser precisament entre reunions diverses i trobades dels grups de treball per preparar aquelles jornades que va sorgir una idea. Va ser Mari Chordà, una poeta i artista ampostina que, aleshores, ja parlava de temes proscrits com el plaer femení, la maternitat o el lesbianisme: “El que hem de fer és obrir un bar!”, va deixar anar. La seva intervenció es va rebre amb estupor per part de les seves companyes: “Aquí el que hem vingut a fer és canviar el govern, no fer un bar”, va reblar alguna. El cas és que la proposta va prendre forma de la mà de la mateixa Chordà, juntament amb Carme Cases, Montse Solà, Sat Sapaté i Maria José Quevedo. El dia 6 de juliol de 1977 va obrir LaSal al carrer de la Riereta. El manifest fundacional apel·lava a la necessitat “de disposar d’un espai, d’una informació, d’una possibilitat d’expressió i d’una plataforma d’acció en les quals ens sentim identificades i que ens ajudin a conquerir la nostra identitat”.
Mireia Bofill n’era una clienta habitual des del primer dia: “Sortíem del moviment feminista i vam saber connectar molt bé amb les necessitats de les dones”, explica. Així, per exemple, els dimecres a la tarda LaSal acollia seminaris: la poeta Marta Pessarrodona en va impartir un sobre Virginia Woolf i la lingüista Martha Moia un altre sobre antropologia feminista. També va disposar d’un servei d’assessorament jurídic i amb tallers d’expressió corporal, de pintura, d’astrologia o de mecànica, a més de presentacions de llibres, espectacles de teatre i concerts.
En un moment en què el divorci i cap supòsit d’avortament no eren legals, ja es plantejaven debats sobre la no penetració com a mètode anticonceptiu, les opressions masclistes del sistema mèdic, la criança o la necessitat de col·lectivitzar les cures
Mari Chordà recorda que “després de quinze dies d’obrir LaSal ja estaven practicant “Self Help” [un moviment que promovia l’autoexamen i autoconeixement del cos] amb el col·lectiu Pelvis, en pilotes i ensenyant a posar-nos espèculs”. En un moment en què el divorci i l’avortament eren il·legals a l’Estat espanyol, al local es plantejaven debats contundents com, per exemple, la no penetració com a mètode anticonceptiu, les opressions del sistema mèdic sobre les dones, la criança, la necessitat de col·lectivitzar les cures o la possibilitat de reformar les relacions sexuals i afectives amb els marits. A vegades hi havia dones que acudien a l’espai perquè volien avortar, des de l’equip impulsor se’ls oferien contactes perquè poguessin fer-ho, generalment, a l’estranger. “En aquella època teníem una gran necessitat d’intercanviar idees, d’aprendre, com si tot fos nou, com si tot estigués per inventar. Per això als debats també tenien un punt d’enfrontament i s’hi intervenia molt, eren molt vius”, recorda Bofill. Aquests frec a frec convocaven dones amb posicions diverses, majoritàriament de l’espectre de l’esquerra anticapitalista, des de trotskistes a llibertàries fins a altres que no militaven en cap organització. En una ocasió, va acollir a Federica Montseny a la primera visita després de l’exili de la dirigent de la CNT.
Mari Chordà, al documental …I moltes altres dones (2007), dedicat a recordar l’experiència de LaSal, explicava: “No ens dedicàvem a vendre beguda, ens dedicàvem a generar paraula, generar música i, sobretot, plaer. Quan tancàvem, els diumenges a la tarda, s’organitzaven uns bailoteos que no veas. El plaer és molt subversiu”. Especialment, si es tractava d’un plaer reprimit, perquè LaSal va ser, també, un refugi i punt de trobada de lesbianes.
El 1970, la ley de vagos i maleantes (vigent des de temps de la República) va ser substituïda per la ley de peligrosidad y rehabilitación social, que penava els comportaments considerats “antisocials”, com el treball sexual, la mendicitat o l’homosexualitat. La repressió era especialment agressiva amb les identitats i dissidències més “visibles”, sobretot els homes gais o les persones transgènere. Per això, la lluita d’aquests col·lectius girava al voltant de la fi de la violència i les detencions que patien. Però, en el cas de les dones lesbianes i bisexuals, irònicament, la gran invisibilitat a la qual eren sotmeses, les protegides. Elles rebien un altre tipus de violència: també estaven subjectes a un estricte control i repressió, i si se les descobria també podien acabar internades en centres psiquiàtrics o recloses al terrorífic Patronato de Protección de la Mujer. Però la prioritat de la seva lluita era la visibilitat, la reivindicació de l’existència. Al barri del Raval, les lesbianes travaven estratègies de resistència per a trobar-se, identificar-se, i relacionar-se amb certa llibertat. Alguns d’aquests espais eren bars, com el Daniel’s, el Members, La Rosa, l’Imagine… i s’hi va afegir LaSal.
Dels cafès als llibres
Malgrat els esforços de les fundadores, el bar-biblioteca LaSal va tancar al cap de dos anys de la seva inauguració per problemes econòmics. El projecte va adoptar, aleshores, una altra forma: la de la primera editorial feminista dels Països Catalans i de l’Estat espanyol. Primer, es van instal·lar a un local del mateix carrer de la Riereta, al número 13. Més endavant, es va traslladar fins al carrer de València. A LaSal edicions s’aplegaven Mari Chordà, Mariló Fernández, Isabel Martínez i Isabel Monteagudo, a les quals es van afegir María Bauçà, Mireia Bofill, María José Quevedo, Carme Cases, Montserrat Abelló, Mercè Fernández, Isabel Segura, Goya Vivas i Eugenia Curto. A la seva declaració fundacional s’expressaven així: “Volem recuperar textos d’autores ja reconegudes per altres publicades, però oblidades en la seva creació literària més íntima. També traurem a la llum, en la mesura que ens arribi material, els escrits de tantes dones que s’expressen silenciosament, sense possibilitat de ser conegudes i llegides”.
Les primeres publicacions del segell van ser La bolchevique enamorada, d’Aleksandra Kol·lontai (1978) i el poemari Quadern del cos i de l’aigua, de Mari Chordà (1978), seguit de la traducció al català de La Celina de Christine Rochefort (1980). A la col·lecció Clàssiques catalanes van publicar L’abisme i l’huracà, de Carme Montoriol (1983); Del món, de Dolors Montserdà (1983); les cartes de Mercè Rodoreda a Anna Murià (1985); Les algues roges, de Maria Teresa Vernet (1986); Paradisos oceànics, d’Aurora Bertrana (1988), o La infanticida, de Caterina Albert (1989), entre d’altres. Algunes d’aquestes autores, com Montoriol, eren noms ocultats per la dictadura perquè tocaven temàtiques polèmiques a l’època, com la desmitificació de l’amor maternofilial. En el moment de la primera publicació de L’abisme; Lhuracà, l’any 1930, aquesta va ser una obra “renyida amb la moral”, segons una ressenya del dari El Correo Catalán. A la col·lecció Manuales de salud s’abordaven temàtiques com la masturbació, l’autoconeixement o la regla.
També va destacar la col·lecció que dirigia Mireia Bofill, Cuadernos inacabados, conformada per llibrets curts d’assaigs pensats per ser “eines de treball, discussió i reflexió dins dels grups de dones o entre cadascuna”. Alguns títols de la sèrie foren Brujas, parteras y enfermeras: historia de las sanadoras, de Barbara Ehrenreich i Deirdre English (1981); Por un feminismo materialista: el enemigo principal y otros textos, de Christine Delphy (1982) o Las, los, les (lis, lus): el sistema sexo/género y la mujer como sujeto de transformación social, de María Jesús Izquierdo (1985). Però, potser, la publicació de més impacte de LaSal van ser les agendes de la dona, que incloïen textos, notícies i fotografies. “Se n’havien arribat a fer 20.000, se les regalaven entre les amigues”, explica Mireia Bofill. També incloïen un calendari menstrual i les adreces de grups feministes locals. En total, van enllumenar més de setanta publicacions fins que va abaixar la persiana, l’any 1990.
A la cantonada d’Aurora amb Riereta, quan va tancar LaSal primigènia, s’hi va obrir el bar restaurant Guixot, que avui continua en funcionament. La barra i les columnes que divideixen l’espai encara són les que van atraure aquella generació de dones que van generar paraules, idees, música i plaers compartits amb un cafè entre les mans.
