Entre el 27 de gener i el 13 de febrer de 1938, més de 450.000 persones, la majoria catalanes, van travessar la frontera amb l’Estat francès fugint del terror i la repressió de les tropes franquistes.
Per a la majoria d’elles va començar un calvari de misèria, gana i malalties als camps de concentració. Tractades com a “indesitjables” per la llei francesa del 38 de novembre de 1938, els homes van ser reclosos en camps de concentració, i les dones i les criatures, repartides per diferents centres de la geografia francesa. Desenes de milers d’aquestes “indesitjables” no van acceptar retornar a “l’Espanya nacional” i van iniciar un llarg exili, sovint sense retorn.
L’exili, com molt bé escriu Jordi Font Agulló en el número 324 de la Revista de Catalunya (octubre-desembre de 2023), és indissociable de la història del segle XX i dels inicis de l’actual. Comprendre la contemporaneïtat implica l’anàlisi de les ambivalències d’aquest fenomen. No ens podem estendre en aquestes línies sobre els diferents exilis i les seves causes perquè la finalitat d’aquest article és comentar el llibre sobre la Victòria Pujolar.
Les dones de l’exili han estat invisibilitzades i sovint no se les coneix pel seu nom propi, sinó per ser “la dona de” o “la germana de”. Des del precís moment en què van travessar la frontera, els seus companys masculins les van excloure de la presa de decisions en l’àmbit públic i les autoritats franceses les van rebre entre el paternalisme i la desconfiança (Teresa Fèrriz Roure, Revista Catalunya 324).
Victòria Pujolar Amat (1921-2017) també forma part d’aquestes dones excloses dels àmbits de decisió política, malgrat que va treballar intensament per la causa que defensava i pel seu partit, el PSUC, i les seves joventuts (JSU), en el seu cas. A més, també va haver de tenir cura de la família (quatre fills, en aquest cas). La seva trajectòria vital va ser molt ben recuperada per l’Institut Català de les Dones en el centenari del seu naixement: “La seva vida ha estat una autèntica aventura. Republicana, antifeixista, comunista i lluitadora convençuda per un món més just, ha viscut la guerra, la resistència, l’exili, la militància comunista i la clandestinitat, sempre canviant de casa, de poble i de país. Victòria Pujolar, en tot aquest periple, va criar quatre fills, va ser la veu catalana i femenina de La Pirenaica, la ràdio antifranquista i, mentre vivia a Bucarest, encara va trobar el temps per estudiar la carrera de Belles Arts, aconseguint finalment el seu somni, poder pintar tot allò que vivia”.
El treball de recerca que ha fet Elvira Altés en el volum biogràfic editat per la Generalitat de Catalunya amb motiu del centenari, traspua una especial sensibilitat. Fugint de l’èpica, ens apropa a la personalitat polièdrica d’una dona valenta, sensible i avançada al seu temps. Una de les moltes personalitats interessants que els processos revolucionaris del segle XX van generar.
Aquest treball de recuperació i reivindicació de la figura de la Victòria Pujolar, no és una tasca aïllada d’Elvira Altés. Abans, havia publicat Les periodistes en el temps de la República (Col·legi de Periodistes de Catalunya, 2007) i Dones a les ones. La història de la Ràdio a Catalunya en la veu de les dones (Pagès Editors, 2021). Durant molts anys, ha dut a terme una incansable tasca de recerca que ha servit de base per a la denúncia de la representació sexista de les dones en els mitjans de comunicació i la falta de representació femenina.
Elvira Altés va presentar el llibre sobre Victòria Pujolar a la cooperativa cultural Rocaguinarda el mes de març. En la nostra programació d’autores i presentacions sempre hem posat especial interès en la memòria històrica. Però no solament per allò de “no perdre identitat” –com contundentment deia Raimon a la seva cançó “Jo vinc d’un silenci”–, sinó perquè conèixer el nostre passat recent ens ajuda a comprendre el present. Per exemple, a entendre que el règim del 78 no és res més que el franquisme coronat.
A Rocaguinarda, per exemple, hem recuperat la figura d’un genial dibuixant, L’Arnal, veí del nostre barri i que, com ha escrit Jaume Capdevila Kap en el pròleg del llibre que hem editat sobre la seva figura –Josep Cabrero Arnal: Itinerari d’un dibuixant genial (Rocaguinarda i Pol·len, 2022)–, “va veure els ulls de la mort” en el seu captiveri a Mauthausen. Tenim un raconet per la història recent on podeu trobar moltes obres sobre la República, la gerra i l’exili. Entre d’altres, Crits de guerra, de Raimon Portell (Columna, 2024), que presentarà a la llibreria.
Per acabar, aquest mes, conjuntament amb el grup de recerca històrica El Pou, recordarem a quatre persones vinculades al nostre barri, que emprengueren el camí de l’exili el 1939: Frederica Montseny, l’esmentat Josep Cabrero Arnal, Ramon Pla i Raquel Alsina. Eren perdedors, avui són exemple.
