Ha estat, durant anys, la mirada a través de la qual hem conegut una mica més de prop el Pròxim Orient amb les seves cròniques per a TV3 i Catalunya Ràdio. Txell Feixas Torras ha cobert la guerra contra Estat Islàmic a l’Iraq, la caiguda del Califat des de Rojava o les Marxes pel Retorn a la Franja de Gaza. L’any passat va publicar un dels llibres més venuts, Dones valentes (Ara llibres, 2020) on, amb sensibilitat i matisos explica les històries de dones anònimes que són testimonis dels conflictes i les revolucions a l’Orient Mitjà.
Es podria presentar Dones valentes com un recull de quinze relats de dones, i ho és, però no només això. És un llibre polític, que explica els sistemes de la regió, les esquerdes que hi ha i per on les travessen les dones. “La suma d’aquestes individualitats”, diu Feixas, “genera una força col·lectiva enorme. Són quinze dones que he vist com han fet un forat en el roc del patriarcat i del masclisme que tenien en aquell moment envoltant-les”.
Sovint es relaciona la dona al Pròxim Orient amb l’estereotip d’una dona velada, segurament un dels símbols d’opressió per excel·lència. Feixas coneix molt bé la realitat, i defensa que “hem d’anar més enllà d’aquestes simplificacions tan bàsiques”. Un dels relats és la història de Majd, de la Franja de Gaza, una noia de 25 anys velada que fa una revolució a Gaza on fa trontollar tot el patriarcat que l’envolta, fins al punt que l’amenacen de mort. A ella i a la seva família. Malgrat tot, crea escola perquè altres noies s’empoderin amb coneixements, capacitats, fa tallers… Un exemple de dona que trenca estereotips del món àrab.
Sovint es relaciona la dona al Pròxim Orient amb l’estereotip d’una dona velada, segurament un dels símbols d’opressió per excel·lència. Feixas coneix molt bé la realitat, i defensa que “hem d’anar més enllà d’aquestes simplificacions tan bàsiques”
També hi ha espai per a una de les realitats més cruels que es viuen al Líban, la de les treballadores domèstiques, que arriben majoritàriament d’Etiòpia i les Filipines per treballar i enviar diners als seus països d’origen. Arriben enganyades i, quan són al Líban, es topen amb l’explotació laboral i l’explotació sexual, perquè en moltes ocasions l’home les viola, la dona les pega i els infants de la casa hi juguen “com si fossin animals”. Cada setmana se suïciden al Líban dues maids –així és com se les anomena–, llançant-se pel balcó o prenent pastilles, perquè malviuen tancades a casa. Un exemple d’una de les paradoxes més bèsties i que la societat libanesa ha arribat a “normalitzar”: moltes d’aquestes dones acaben sent esclaves per cobrir el lloc de la dona libanesa que es vol emancipar.
Una altra de les històries més impactants del llibre és la de les milicianes kurdes, que entenen l’alliberament d’un poble a través de l’alliberament de les dones. Fa anys que lluiten contra Estat Islàmic, Turquia i moltes altres opressions, però la primera barrera és a casa seva, diu Feixas, “s’han de rebel·lar contra una família que no entendrà la lluita contra el patriarcat perquè en formen part, ni entendrà la lluita contra el gihadisme, perquè no entenen que una dona hagi de fer el que el seu pare no ha fet. No l’entendrà la família, no l’entendrà el veïnat, ni la comunitat. Es posen tothom en contra per un ideal”.
