Farah Chamma és una poeta i intèrpret palestina, coneguda per les seves actuacions de poesia on combina l’oralitat, la interpretació i la música en directe. Va néixer el 1994 a Xarjah (els Emirats Àrabs Units), al si d’una familia procedent de Nablus (Cisjordània). Ha participat en nombrosos esdeveniments i festivals d’arreu del món, com el Palestine en Campagne (a Occitània), el Wilde Moehre (a Alemanya), el Bradford Literature Festival (a Anglaterra), el Karama Film Festival (a Jordània), Faladura (a Portugal), Requiem for Justice (a Mèxic), Le Guess Who? (als Països Baixos), entre altres. És llicenciada Filosofia i Sociologia per la Sorbona de París. Al febrer de 2021, ella i el productor musical brasiler LIEV van enllumenar Chamæleon, un duet que proposa una amalgama de recitats poètics i música electrònica. A més de la seva llengua materna, l’àrab, també escriu i actua en anglès i francès. Vam conversar amb ella aprofitant la seva presència a Barcelona on, el passat mes de maig, va presentar un recital dels seus versos, amb el projecte Chamæleon i amb el titol de “Moved, poesia per Palestina”.
Gaza està patint una massacre. Com és possible crear poesia en aquestes circumstàncies?
Quan tot va començar, a l’octubre passat, ens van inundar de vídeos, d’imatges horribles que capturaven les atrocitats que es desplegaven a Gaza. Enmig de la desesperació, també hi va haver una eclosió de fe, d’oracions i de cançons, instant-nos a mantenir-nos forts. Un amic meu va compilar aquests enregistraments, entrellaçant-los amb himnes de resistència i versos alcorànics. A Jordània, ens vam reunir per a fer-ne una audició. Les llums es van atenuar, ens vam submergir en l’amalgama del so. Hi ha la creença que durant les hores més fosques, la poesia, l’espiritualitat i la introspecció, tenen un poder immens. Com diuen uns versos famosos de Bertolt Brecht, ‘En els temps foscos / també hi haurà cant? / Sí, també hi haurà cant / Sobre els temps foscos.’ Em trobo amb aquest sentiment ressonant. Enmig de l’absurditat del present, on les atrocitats són massa grotesques per comprendre, hi ha la convicció que, si està passant, llavors és real. Estem sent testimonis d’uns fets sense precedents, televisats per a tothom, però és una realitat de la qual no podem apartar-nos. Davant del perill imminent i de la brutalitat dels sistemes als quals estem sotmesos, hi ha una estranya comoditat en l’acte de la creació: transformar la foscor en vers, en cant, s’assembla a fertilitzar terra estèril, alimentant les llavors de la resiliència enmig de l’adversitat. La facilitat amb què les estructures de poder promulguen la violència, com s’ha vist amb l’Estat israelià, és sens dubte alliçonadora. No obstant això, enmig d’aquest absurd, persistim. Tenim davant la crua veritat de la nostra existència, negant-nos a ser silenciats pels botons i els avions manipulats pels qui tenen autoritat. Aquest és el repte al qual ens enfrontem després de les operacions de l’estat sionista.
Una absurditat tràgica, en tot cas?
Igual que Albert Camus i molts altres grans escriptors, crec que cal enfrontar els aspectes inquietants i absurds de la vida, i alhora abraçar l’imperatiu de crear, fins i tot perillosament. Els esdeveniments actuals no tenen precedents; mai abans havíem vist una difusió tan ràpida del metratge malgrat els esforços per ofegar la informació apagant Internet i cadenes com Al Jazeera.
El problema que sovint es planteja amb l’enfocament dels fets de Gaza o la situació a la Meditèrrania Oriental en general és l’orientalisme: la gent no sap o no vol saber el que està ocorrent allí. Però no sempre no sempre ha estat així, no?
“La veritable revolució, crec, implica reconèixer la lletjor del passat i del present, però trobar força i bellesa en la resistència i la solidaritat”
Avançar més enllà de l’eurocentrisme i l’orientalisme ha estat un viatge personal per a mi. L’obra d’Edward Said ens ajuda a reconèixer i criticar la mirada i les lents orientalistes. En lloc de mantenir-nos en la crítica d’aquestes lents, hem d’anar més enllà i no perpetuar-les. Per a mi, la desecolonització implica netejar la meva ment d’ideologies arrelades perpetuades per l’educació i la cultura popular. La complicitat d’Europa en les agendes amb ànim de lucre i la seva falta de veritable llibertat d’expressió són cada vegada més evidents. No obstant això, enmig d’aquesta situació, veig la puixança de les comunitats marginades dins d’Europa i dels seus aliats, que desafien els sistemes opressius. Les recents protestes al Regne Unit, en el centre sagnant del colonialisme, exemplifiquen aquest despertar. El Regne Unit podria donar pel sac a tot el món, però això no significa que la seva gent sigui mala gent. Ara centro el meu focus en el reconeixement d’aquestes complexitats, en lloc de centrar-me en les perspectives dels nacionalismes de dretes. La veritable revolució, crec, implica reconèixer la lletjor del passat i del present, però trobar força i bellesa en la resistència i la solidaritat.
La bellesa de la lluita…
Certament. Es tracta de veure i entendre més enllà de la superfície. El simple fet d’etiquetar la dreta com a “lletja” i “limitada” no ens porta a enlloc. De la mateixa manera, criticar constantment als governs àrabs per les seves febleses i la corrupció és infructuós. És hora de canviar el nostre enfocament cap al que és nou, el que és pròxim, i sobre el que podem construir. L’orientalisme s’ha tornat cansat i restrictiu, ens frena. Pel que fa a la meva poesia, he après a confiar en els meus instints. Quan m’han invitat a participar en actes que preveia superficials, quan he notat que estava sent tokenitzada com a poeta palestina o àrab, em vaig negar a anar-hi. Es tracta de saber a on pertanyo, a on em sento autèntica. Això ressona profundament en la saviesa d’Audre Lorde: es tracta de reconèixer el que et fa sentir bé, el que s’alinea amb el teu poder interior. L’autocura, com subratlla Lorde, és crucial per a un compromís significatiu en qualsevol moviment. No es tracta d’entregar-se a l’individualisme neoliberal, sinó d’entendre’s a si mateix profundament i alinear les accions amb les conviccions personals. Per a mi, aquest viatge implica abraçar el silenci, escoltar la meva veu interior i rebutjar els camins convencionals, com l’horari de nou a cinc que un cop vaig patir al Louvre.
Per què et centres principalment a recitar la teva poesia en lloc de publicar-la en forma escrita? És difícil trobar el teu treball en línia, especialment en format textual.
És una cosa amb la qual m’he barallat: sempre he sentit que soc millor intèrpret que escriptora. És una inseguretat que m’enganya, una veu d’autodubte. Però en un determinat moment vaig tenir una revelació. Em vaig dir, ‘ei, soc un intèrpret brillant, així que per què no inclinar-me en aquesta força’? Tinc la passió i l’energia per això, i ha format part de mi des dels 12 anys, escrivint poesia en anglès en quaderns i compartint-la amb professors i amics. Fins i tot vaig començar a publicar al perfil del web PoetrySoup que al voltant d’aquesta edat. Dec tenir uns 260 poemes penjats allà, un tresor dels meus primers treballs. Després, als 16 anys, vaig assistir a una lectura de poesia a Dubai, organitzada pel que ara són alguns dels meus amics més propers, anomenats The Poeticians. Va ser un moment clau per a mi. Vaig sentir una sensació de validació, com dir-me: “Bé, soc realment bona en això.” Aquest sentiment em va enganxar, i a mesura que anava estudiant arts escèniques, em trobava cada vegada més a gust a l’escenari, ja sigui en mítings, protestes o qualsevol esdeveniment on pogués agafar un micròfon davant d’una multitud. Sempre he tingut la idea que l’escriptura passaria quan em sentís més assentada, més fonamentada. Mentre continuo escrivint, he ajornat la idea de publicar fins que em senti en un lloc més complet i estable. He estat molt en moviment, viatjant, actuant, saltant d’un lloc a un altre i, enmig de tot, m’he continuat dient que hi haurà temps per escriure, que que arribarà d’una forma natural quan sigui el moment adequat.
La teva poesia és una protesta?
La meva obra sempre ha estat una forma de protesta, d’una manera o altra… No es tracta només d’escriure; es tracta de parlar, d’aixecar la veu. Vaig obtenir el reconeixement per primera vegada a Internet amb una peça en àrab publicada a Abu Dhabi titulada “How Must I Believe?” (“Com he de creure?”). Va ser una protesta apassionada contra l’autoritat religiosa. Aquesta peça es va fer viral i, de sobte, la gent se m’estava acostant. Aleshores era jove, amb prou feines tenia 18, 19 o 20 anys. Em van etiquetar com una dona enfadada, oberta i valenta. Aquesta va ser la narrativa que em va envoltar, l’enquadrament de la meva obra. Però les coses van evolucionar. Vaig fer l’ullet al teatre, fins i tot vaig fer alguna actuació. No obstant això, sempre he estat jo, sempre actuant com jo. Ara, però, estic preparant-me per a un canvi. Estic preparant.me per habitar diferents personatges, per explorar nous personatges. És com si estigués despullant la pell vella, abraçant la versatilitat d’un camaleó. La meva col·laboració amb LIEV ha estat especialment transformadora i significativa en aquest sentit.
En la teva actuació al CCCB de Barcelona vas parlar de com els poemes que estàs recitant ara són també les veus de persones que moren a Gaza. I també llegeixes versos de gent que realment ha mort o han desaparegut durant els atacs.
Sí. Perquè l’opressió es revela a nivell micro, fins i tot si prové del nivell macro. Emergeix com a part de la interacció, en la denúncia del trauma propi. El trauma viu en els individus. Recordem les persones que van viure. Torno a la teva primera pregunta: escriure poesia és tant una lluita com cantar. I crec que s’hauria de cantar la poesia. I fer-ho col·lectivament, perquè som un col·lectiu. Les persones, positivament i no, existeixen en petites coses.
Com en el teu poema, “Like Lebanon”, que no tracta de la mort de persones, encara que això és el que més els preocupa a la gent palestina. És un bell poema sobre l’amor. I els llocs on pots trucar a casa.
“Es tracta de reconèixer el trauma i la disfunció dins de l’estat israelià, protestant amb la intenció de curar a tots els implicats, no de perpetuar més danys”
Ho veig clar de vegades, fins i tot en els detalls més petits. És com aquell experiment de pensament on t’imagines de sobte que has marxat. Així que, imaginem que moro just després d’aquesta entrevista. Sigui quina sigui la conversa, sigui quin sigui el significat d’aquest intercanvi… en les entrevistes, la meva intencionalitat és suprema. Soc meticulosa amb tots els aspectes perquè crec fermament que les accions sense intenció manquen de profunditat i significat. Després hi ha la meva connexió més àmplia amb el món i específicament amb Palestina. Encara que mai hi he posat un peu, és un lloc profundament arrelat en la meva identitat. Els meus pares van ser desplaçats de Palestina, així que hi ha aquesta nostàlgia, aquest anhel, fins i tot quan veig una cosa tan senzilla com un arbre o les fulles d’una vinya, especialment a la regió mediterrània. Tot està molt lligat a la geografia i a la història. Per a mi, cada moment de despertar es veu acolorit per una consciència de la història, de la injustícia. I després, hi ha l’aspecte personal, la forma en què aquestes narratives es teixeixen en les meves interaccions, per petites que siguin. És com l’essència de la identitat palestina, és a les minutiae, els petits detalls de la vida, els ingredients d’un plat. Aquí és on ho trobes. He escrit idea abans sobre la idea que hi ha paral·lelismes entre els símbols sionistes i altres formes de poder i injustícia. Es tracta de reconèixer aquests mecanismes allà on apareguin, tant si són evidents com subtils. Es tracta de la lletjor de l’odi que conté.
En quin sentit?
És a dir, si hagués de descriure l’Estat israelià i el projecte sionista utilitzant adjectius o antropomorfitzar-lo com a humà, podria triar-ne uns quants, oi? És… una cosa realment… Penso que és difícil de negar. Es presenta com un estat profundament victimitzat, aprofitant tragèdies històriques per justificar la seva existència. A més, és manipulador, oportunista, disposat a explotar el que sigui per perpetuar la seva narrativa, fins i tot si significa distorsionar la realitat. L’afirmació de ser l’única democràcia a l’Orient l’Orient és ridícula. Només pel fet de ser jueu, ja et donen un passaport, és absurd. En un poema meu faig esment a una imatge en que canto juntament amb John Lennon en un bar, “cap religió tampoc”. És un cop directe als israelians que trien establir-se a Palestina, com si poguessin escapar de la religió fent-ho. Però, com es pot escapar d’això quan la base mateixa del seu estat n’està impregnada? És ridícul. Israel és insegur, manipulador, estancat, rentador de cervells, però mantenint una façana de força—tot per aguantar la fràgil existència de l’estat. Perquè si els israelians haguessin d’enfrontar-se al seu trauma, treballar pel seu propi benestar, podrien adonar-se que ja no volen formar-ne prt. He conegut israelians que han passat per aquest procés i han marxat: porten un trauma immens, cicatrius de les seves experiències passades. Vaig conèixer algú així al Brasil.
He conegut gent com aquesta, també aquí, a Barcelona…
Sí, per a mi, aquest és el quid de la qüestió. Em trobo amb persones que utilitzen tàctiques manipuladores similars, històries per solidificar la seva identitat i la seva condició de víctimes. És fascinant com aquests mecanismes ressonen en diferents contextos, destacant els aspectes universals de l’experiència humana. No és un concepte nou, però a mi contínuament em crida l’atenció: les semblances entre la nostra diversitat. Aquest sionisme mental no consisteix a ser jueu, acusar-lo d’això seria absurd. En la meva exploració espiritual, trobo un parentiu profund amb Leonard Cohen. El seu viatge ressona en mi profundament. Es va endinsar en l’espiritualitat amb tanta dedicació, passant quatre anys en un monestir [budista]… Aquest compromís diu molt. Hi ha aquesta noció de no dualitat, la dissolució del “nosaltres contra ells”. Crec fermament que creem les nostres pròpies realitats, tot i que encara està evolucionant en la meva vida laboral i personal. Però traduir aquesta creença en acció és quelcom complex. Afortunadament, cada vegada són més les persones que participen en aquest treball —més sanadors, terapeutes…— i entenen la importància d’abraçar la no-dualitat, d’aproximar-se a revolucions i a moviments amb un esperit de curació més que d’odi. Es tracta de reconèixer el trauma i la disfunció dins de l’estat israelià, protestant amb la intenció de curar a tots els implicats, no de perpetuar més danys. La ira és comprensible, especialment davant les atrocitats, però hi ha un canvi que passa. Malgrat els intents dels mitjans de comunicació per retratar-ho de manera diferent, s’estan alçant més veus amb intencions de curació, no de destrucció.
Què és Palestina per a tu?
“Les petites pràctiques culturals, com el brodat tradicional, serveixen com una forma de preservació i resistència, una manera de reclamar i celebrar la identitat palestina davant l’adversitat”
Palestina ocupa un lloc central en la meva perspectiva. És com un punt focal, una lent a través de la qual miro el món, fent-me eco dels sentiments que formula Angela Davis en el seu treball. Quan mirem a Palestina, comencem a veure els patrons, les repeticions, les dinàmiques subjacents que impregnen diversos conflictes a tot el món. Es tracta de reconèixer la interconnexió d’aquestes lluites, les aliances formades, les armes venudes, tot contribuint a la perpetuació de la violència i l’opressió. Personalment, Palestina és una mica més que una entitat geopolítica; és una destinació que aspiro a visitar en la meva vida. Això és essencial per al meu creixement personal, per als meus esforços artístics: es tracta de completar una narrativa dins meu. Per a mi, Palestina representa alguna cosa més que una lluita política; és, per exemple, una font d’inspiració culinària, connectant-me amb les meves arrels a través de plats elaborats amb oli d’oliva de la granja de la meva família a Nablus. Es tracta d’honrar el llegat de generacions passades i alhora abraçar la riquesa de la cultura palestina en el present.
La bellesa en l’horror.
Absolutament! Recentment, enamorar-me de les dones palestines m’ha portat una immensa alegria i plenitud. S’han convertit en una font d’esperança i inspiració en aquests temps d’incertesa. Construir Palestina, a la meva manera, és un procés continu, arrelat en l’amor i l’admiració per la seva cultura, la seva gent. A més, ser queer afegeix una altra capa a la meva connexió amb Palestina. Encara que no ho he fet públic del tot, trobo consol en els petits gestos de suport i comprensió, com la costura palestina que em va regalar una dona gran. És un recordatori de la bellesa intricada i la resiliència del patrimoni palestí. De fet, aquestes petites pràctiques culturals, com el brodat tradicional, serveixen com una forma de preservació i resistència, una manera de reclamar i celebrar la identitat palestina davant l’adversitat.
