Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Efluvis del Feliu jamaicà

Quan un està molt acostumat a una cosa, costa avesar-se als canvis. Amb el darrer disc de Feliu Ventura, acompanyat de Xerramecu i els Aborígens, passa una mica això. Tot i que no és el primer cop que fa una aposta similar, de partida es fa estrany l’intens festeig que el de Xàtiva fa a Sessions ferotges (Propaganda pel Fet, 2018) amb les aromes jamaicanes.

Més, encara, quan el disc comença amb un clàssic com “País de carretera”, la melodia i la lletra que molts llavis ressegueixen gairebé d’esma esquinçada pel fraseig sincopat de la guitarra. Però, quan la música està tractada amb cura, un s’hi fa de seguida. Ho posa fàcil, a més a més, el segon tema, “Arrapar i acaronar”, una peça completa d’aquelles que sembla que t’enlairin, plena de detalls i matisos. Una cançó, a més, que al final del disc té una versió dub instrumental, “Arrapar o dubejar”, igual que el “Dub de carretera” o “M’aclame al dub”. Aquesta darrera, una versió de la tercera pista del disc, “M’aclame a tu”, és un altre dels temes de sempre passat pel sedàs de l’ska. Pel mateix que passa una treballada “Muixeranga”, acompanyada de versos d’Estellés.

Del rocksteady a l’ska de la primera onada, passant pel reggae o el dub, Ventura toca tots els pals. Destaquen, especialment, els temes de nova fornada com “Montserrat (o Roma no paga traïdors)”. Però també guarda una bala a la recambra amb una delicada versió, “Història d’un Sofà”, que fuig del tint jamaicà de la resta del disc.

 

 

Article publicat al número 465 publicación número 465 de la Directa

MÚSICA

'Sessions ferotges'
Feliu Ventura
Propaganda pel Fet, 2018