Quan un està molt acostumat a una cosa, costa avesar-se als canvis. Amb el darrer disc de Feliu Ventura, acompanyat de Xerramecu i els Aborígens, passa una mica això. Tot i que no és el primer cop que fa una aposta similar, de partida es fa estrany l’intens festeig que el de Xàtiva fa a Sessions ferotges (Propaganda pel Fet, 2018) amb les aromes jamaicanes.
Més, encara, quan el disc comença amb un clàssic com “País de carretera”, la melodia i la lletra que molts llavis ressegueixen gairebé d’esma esquinçada pel fraseig sincopat de la guitarra. Però, quan la música està tractada amb cura, un s’hi fa de seguida. Ho posa fàcil, a més a més, el segon tema, “Arrapar i acaronar”, una peça completa d’aquelles que sembla que t’enlairin, plena de detalls i matisos. Una cançó, a més, que al final del disc té una versió dub instrumental, “Arrapar o dubejar”, igual que el “Dub de carretera” o “M’aclame al dub”. Aquesta darrera, una versió de la tercera pista del disc, “M’aclame a tu”, és un altre dels temes de sempre passat pel sedàs de l’ska. Pel mateix que passa una treballada “Muixeranga”, acompanyada de versos d’Estellés.
Del rocksteady a l’ska de la primera onada, passant pel reggae o el dub, Ventura toca tots els pals. Destaquen, especialment, els temes de nova fornada com “Montserrat (o Roma no paga traïdors)”. Però també guarda una bala a la recambra amb una delicada versió, “Història d’un Sofà”, que fuig del tint jamaicà de la resta del disc.
