En la presentació online de l’última revista Soberanía Alimentaria, vam convidar a intervindre a varies persones que van participar en el número, entre altres a Maria Paz Aedo, des de Xile. Paz és investigadora i activista, i també una gran inspiradora per a nosaltres.
Conscient de la gravetat de la crisi que patim, el número presenta una visió crítica de la “transició ecològica” dominant, de la qual parlen els polítics, les marques de cotxes, etc. Paz, en el debat, va raonar en la mateixa clau que en el seu article, aprofundint en la dimensió cultural de la transició que necessitem, la que arriba molt més enllà d’incorporar noves col·leccions de tecnologies o menús, i ho va fer amb l’explicació de “tres nivells de canvi”. Dies després, vaig intercanviar missatges amb ella per tal d’entendre bé el que volia dir.
El primer nivell de canvi el va anomenar canvi tecnològic i és justament el que analitzàvem en la revista. Consisteix en canviar les formes de fer les coses, però no el fons. Per exemple, petroli per energies renovables, agricultura industrial per ecològica o consum automàtic per consum responsable. Són evolucions necessàries, però insuficients, perquè no alteren les lògiques ni els privilegis.
El segon nivell de canvi va un poc més enllà, és el canvi de fons, epistemològic, en la manera d’entendre el món. Toca els fonaments del sistema que volem transformar
Per això, el segon nivell de canvi va un poc més enllà, és el canvi de fons, epistemològic, en la manera d’entendre el món. Toca els fonaments del sistema que volem transformar. Per exemple, seria la reflexió sobre les sobiranies i la crítica al capitalisme. Crec que en aquest punt podem estar situades moltes de nosaltres.
Però, segons Paz, és el tercer nivell de canvi el que necessitem per a una transició ecològica justa que ens permeta eixir de la crisi on estem. Aquest nivell, l’ontològic, és el de més profunditat perquè interpel·la la manera en què construïm la idea del “jo” en la nostra societat i també el sentit d’”ésser humà”. Per a mi, són paraules molt grans. És ací on em vull detindre un moment.
Entendre la resta d’éssers vius com a iguals és la que ha predominat al llarg de la història en els pobles indígenes i camperols, cultures amb altra idea del “jo”
Ella va posar un exemple: com ens situem respecte a la resta d’éssers vius. Si els veiem com objectes mercantilitzables és molt diferent a si els veiem com a parents o espècies companyes. I aquesta última manera d’entendre’ls, com a iguals, és la que ha predominat al llarg de la història en els pobles indígenes i camperols, cultures amb altra idea del “jo”. Cultures que se sostenien en una idea de la reciprocitat, de donar i rebre, de gratitud, no a partir de la lògica mercantilista. En aquest nivell de canvi, el més lent, és on podem descobrir la interdependència de veres.
Trobe interessant tirar un poc més del fil de com ens percebem (nosaltres, occidentals) dins de l’entramat de la vida i de la mort. La mort no és el contrari de la vida, és el contrari del naixement. Això pot sonar obvi, però és una aclariment necessari que evidencia que no tenim gens integrat que la mort és part de la vida. Per què? Crec que un dels motius és l’egocentrisme propi de la nostra societat. Estem per damunt. De fet, quan enfrontem alguna pèrdua és freqüent pensar-la amb paràmetres de justícia, d’una justícia amb els nostres valors, com si fora aquesta la qüestió i no que som naturalesa, exposada, interconnectada. Al meu cap ho enllace amb els textos de Morizot dels quals ja he parlat en aquesta columna. La mort ens iguala a la resta d’éssers vius, potser per això la nostra societat l’amaga.
Aquest nivell implica el canvi en la manera civilitzatòria d’habitar el món. A diferència dels altres nivells, ja no parlem de “coses que podem fer”, perquè es desdibuixa la idea del jo tal i com la coneixíem
Aleshores, aquest nivell implica el canvi en la manera civilitzatòria d’habitar el món. A diferència dels altres nivells, ja no parlem de “coses que podem fer”, perquè es desdibuixa la idea del jo tal i com la coneixíem. Hauríem de trobar les preguntes adients per a interpel·lar-nos en aquest sentit i acabar d’entendre la magnitud del que vol dir.
M’agrada molt parlar amb Paz perquè sap ajuntar, barrejar i destil·lar elements que pense que son de molta utilitat en els nostres espais de transformació política. Per a aquesta reflexió s’ha inspirat en Gregory Bateson, la teoria de sistemes i les categories d’aprenentatge, molt desenvolupades a Xile, i també en les filosofies orientals.
Tot això pot sonar molt complicat d’aconseguir i provocar desànim, especialment si, com ella diu, no basta amb transitar els dos primers nivells. Però la realitat és que aquesta mirada mai ha deixat d’existir, hi ha pobles que mai l’han deixat anar. Sense aquesta manera d’habitar el món mai hauríem viscut tant de temps com a espècie, perquè no es pot sobreviure sense aquesta “matriu de tendresa radical”, com va anomenar-la Paz, sense aquesta forma de cures, de cooperació interespècie, sense aquest arrelament. Això és el que ha fet possible la vida. L’excepció som nosaltres. No pot ser tan complicat d’aconseguir.
