Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

El debat sobre la memòria històrica es reobre a Xile

Quaranta-cinc anys després del cop d’estat, diversos esdeveniments polítics i judicials han desfermat la indignació d’una part de la societat, que tem com des de la dreta es vol instal·lar un nou relat de la història

/ Poder ciudadano

Qui ordena és Augusto Pinochet, llavors comandant en cap de l’exèrcit de Xile. Qui obeeix és l’almirall Carvajal. La conversa és la que van mantenir l’11 de setembre de 1973, durant el cop d’estat militar que va desembocar en disset anys de dictadura.

–A les onze en punt del matí s’ha d’atacar la Moneda, perquè aquest paio no s’entregarà.

–S’està atacant ja. S’està rodejant i atacant amb força ímpetu. Em sembla que aviat podran assaltar-la. […]

–Rendició incondicional, res de diàleg. Rendició incondicional.

–D’acord, rendició incondicional, oferint només respectar-li la vida.

–La vida i la integritat física. I de seguida el despatxem.

–D’acord. ¿O sigui que es manté l’oferta de treure’l del país?

–Es manté l’oferta… i quan vagi volant, l’avió cau, de vell. [Rialles]

D’aquell dia, enguany se’n commemora el quaranta-cinquè aniversari. Si normalment el setembre xilè és el mes de la memòria, aquest any l’efemèride es recordarà encara amb més força. Des de fa setmanes, l’agenda de drets humans ha centrat l’atenció social, política
i mediàtica del país per diversos esdeveniments que han anat encadenant-se fins a despertar un profund malestar i indignació en la ciutadania.

A finals de juliol, el Tribunal Suprem (TS) va atorgar la llibertat condicional a sis oficials retirats de les forces armades i policials que complien penes d’entre cinc i deu anys de presó al recinte penitenciari de Punta Peuco, un centre destinat exclusivament als culpables de violacions de drets humans de la dictadura on gaudeixen de tota mena de privilegis i comoditats inconcebibles en una presó comuna.

El Tribunal Suprem ha atorgat la llibertat condicional a sis oficials que complien penes d’entre cinc i deu anys de presó

La decisió de la justícia va posar el dit a la llaga de moltes ferides que les víctimes del règim pinochetista encara no han pogut cicatritzar. Una de les respostes més contundents al dictamen de l’alt tribunal va arribar d’un grup de l’oposició parlamentària. Liderat pel Partit Comunista, va impulsar una acusació constitucional contra els tres jutges que formen la sala penal del TS, responsable de l’alliberament. Aquest procediment, previst a la carta magna xilena, és aplicable a alts càrrecs públics que poden haver incorregut en una infracció constitucional. Si s’aprovés, els jutges serien destituïts o inhabilitats.

Un dels impulsors de l’acusació contra els magistrats és el diputat comunista Hugo Gutiérrez, un històric defensor dels drets humans durant la dictadura que va liderar la querella contra Augusto Pinochet pel cas Caravana de la Mort, una missió militar en la qual es van assassinar desenes d’opositores. Advocat de professió, Gutiérrez explica que l’acusació es basa en el dret internacional, “específicament en el punt que estableix que els tribunals xilens tenen el deure de complir les convencions de drets humans que Xile ha firmat i ratificat, no se’n poden desentendre”.

Els pinochetistes condemnats pretenen crear un museu virtual on s’expliquin els “crims” de les organitzacions subversives d’esquerres

Tant el govern com el poder judicial s’han afanyat a qüestionar la iniciativa parlamentària, que compta amb el suport de la coalició d’esquerres del Front Ampli. Protesten contra el que consideren una ingerència entre poders de l’Estat. “Una majoria política no pot envair l’esfera d’acció dels tribunals”, va dir el titular de Justícia, Hernán Larraín. “Quan els parlamentaris qüestionen els fonaments d’una decisió judicial, s’interposen en l’essència de la independència dels tribunals. Així se soscava l’estat de dret”, va afegir. Però, per al diputat, l’acció forma part dels “mecanismes de control entre poders” que existeixen a la Constitució. “Entenem que els tribunals han de complir amb el control de constitucionalitat i fer efectius els drets humans que se signen davant de la comunitat internacional”, comenta el comunista. “El que fem és una acusació als jutges, a la seva decisió concreta”, afegeix.

 

Article publicat al número 460 de la ‘Directa’

 

El ministre de l’oblit

Un altre revulsiu va tenir lloc a mitjans d’agost, quan Piñera va decidir fer alguns canvis al consell de ministres. El president va escollir l’historiador Mauricio Rojas per encapçalar la cartera de cultura, sense considerar unes paraules que havia escrit en un dels seus llibres el 2013, i que la premsa es va encarregar de recuperar: “El Museu [de la Memòria i els Drets Humans] és un muntatge que té com a objectiu impactar l’espectador, deixar-lo atònit, impedir-li raonar, és una manipulació de la història”. No van ser les úniques declaracions polèmiques, però sí les més contundents.

El president Piñera s’ha vist obligat a cessar el ministre de Cultura per les seves afirmacions sobre la història recent

L’allau de crítiques que van caure sobre Rojas, que incomprensiblement és fill d’una dona torturada en un centre de detenció i víctima de l’exili, va ser de tal magnitud que Piñera, ofegat per la pressió, va acceptar-li la renúncia quatre dies després de designar-lo. Cap de les justificacions van servir-li per mantenir-se en el càrrec. Una caiguda, la del ministre, que va celebrar-se massivament en un acte convocat per artistes i personalitats del món de la cultura. Fins a 15.000 persones van assistir al recital, que va tenir lloc a l’esplanada de davant del Museu, com si totes elles haguessin volgut reapropiar-se’n de cop, davant d’un eventual perill de perdre’l per l’amenaça d’un personatge que va quedar batejat com el “ministre del negacionisme i l’oblit”.

“Rojas s’enfrontava a una reacció de la societat, més que dels partits o de l’elit. Donava un senyal de retrocés respecte al consens de la transició democràtica sobre les violacions de drets humans i la necessitat que mai més tornin a passar”, assenyala l’exdirectora de l’Institut Nacional de Drets Humans de Xile, Lorena Fríes.

 

Una història i diversos relats

Des del polèmic episodi, s’han sentit tota classe de propostes per obrir nous museus que reflecteixin altres relats de la història. La dreta piñerista ha suggerit crear el Museu de la Democràcia, que reculli la història –la seva– des dels inicis de la democràcia a Xile fins a la seva recuperació després de Pinochet. “Veig símptomes que fan necessari recordar per què a Xile es va destruir la democràcia. Per què es va debilitar l’estat de dret? Per què vam arribar a odiar-nos de la manera en què ho vam fer? Veig símptomes de crispació, d’enfrontaments, de pèrdua de capacitat de diàleg”, va dir Piñera quan presentava la iniciativa. Però, sens dubte, la idea més provocadora és la del Museu de la Veritat, suggerida pels criminals condemnats per delictes de violacions dels drets humans que avui purguen responsabilitats
a Punta Peuco. Segons ha recollit la premsa del país, pretenen instal·lar un museu virtual en el qual es donin a conèixer els “crims” que haurien comès “membres de les organitzacions subversives d’esquerra”. Tres museus per tres relats de la història.

Per al diputat comunista Hugo Gutiérrez, la nova versió vol “presentar les víctimes com a terroristes que van provocar el cop d’estat” 

Per a Hugo Gutiérrez, els últims esdeveniments que s’han viscut al país i han reobert el debat sobre la memòria històrica són “una ofensiva de la dreta conservadora, que creu que els resultats de les últimes eleccions la legitima per crear un nou relat de la història xilena”. Segons ell, la nova versió passaria per “presentar les víctimes com a terroristes que van provocar el cop d’estat per haver donat suport a l’existència d’un govern popular”.

Lorena Fríes, que també ha seguit atentament la discussió, considera que hi ha moltes interpretacions i narratives que es poden fer de la història. “Hi ha diferents memòries que estan en lluita permanent”, afirma. Però el que té claríssim és que no es poden negar les violacions als drets humans ni tampoc relativitzar-les. “Les societats i els estats s’han posat d’acord que, quan es tracta de vulneracions d’aquest tipus, el relat que ha d’estar als espais de memòria és el de les víctimes dels agents de l’Estat”, conclou.

Article publicat al número 460 publicación número 460 de la Directa