Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

El dolor de l'Aminata

“Ningú pot presumir de prescindir dels altres”
Proverbi malià

 

Ja tenim les llums de Nadal al carrer i a les tertúlies parlen de les batalles en el si del govern, de si serem sis o deu als sopars de Nadal, de si caldrà menjar canelons amb mascareta o de com ventilarem les habitacions amb el fred que farà. Sort que la gent que no té casa ni per menjar tampoc no té temps d’escoltar tertúlies perquè potser assaltaria els estudis o els platós. Resulta que arribem al Black Friday amb la desigualtat desbocada, i no ho diu una ONG, sinó l’Institute of Political Economy and Governance, la Pompeu Fabra i CaixaBank. Al març-abril el Gini, el coeficient que la mesura, va presentar índexs “impropis d’una economia desenvolupada” i no s’ha recuperat. Al barri, però, no ens calia el big data per saber que serà un Nadal de merda. Les veïnes m’omplen el WhatsApp d’històries desesperades i, entre totes, la de l’Aminata: “Has d’explicar la vida de l’Aminata”. Parla el poble, jo només transcric.

L’Aminata té 43 anys i tres nens de 17, 12 i 9 anys, i és una autèntica soninke catalana. Va néixer a Bamako, però fa 19 anys –la meitat de la seva vida– que viu a l’Hospitalet. L’Aminata és una d’aquelles dones que va a les cases dels malalts i la gent gran a ajudar-los a dutxar-se o a donar-los menjar. Treballadora familiar titulada, amb contracte des de fa deu anys a la mateixa empresa. Podria ser una bonica història d’integració si no fos perquè el dolor físic i psíquic són una constant a la seva vida des de fa anys: l’Aminata és víctima de violència de gènere i té fibromiàlgia. Quan apareixen els brots no pot ni moure’s, però mai agafa baixes perquè llavors el sou no li arriba. Des que fa dos anys va denunciar l’home que l’ha destruïda per dins, a ella i els seus fills, i ell va marxar de casa, ha tingut  problemes per pagar el lloguer tota sola. Durant les últimes setmanes, la seva vida ha estat una carrera contrarellotge per evitar quedar-se al carrer: el dimecres vinent, 25-N, dia internacional contra la violència de gènere (ja és mala llet, però ben simbòlic), la feien fora del pis on ha viscut divuit anys.

L’Aminata ha patit racisme immobiliari, però ella no ho sap. Ha mirat més de cent pisos i creu que el problema no ha estat el seu color de pell, però perquè no ha llegit els informes de SOS Racisme i Provivienda. Li han fet tot el que diuen els informes

L’Aminata ha patit racisme immobiliari, però ella no ho sap. Ha mirat més de cent pisos i creu que el problema no ha estat el seu color de pell, però perquè no ha llegit els informes de SOS Racisme i Provivienda. Li han fet tot el que diuen els informes: als migrants extracomunitaris se’ls nega sempre més la disponibilitat de pisos al primer contacte, els ofereixen els pitjors pisos i els demanen més garanties i avals. La Neus, la veïna “àngel de la guarda” que l’ha acompanyada en la seva recerca, dona fe que ha vist alguns dels pitjors pisos del país, i tots per sobre dels 700 euros: les immobiliàries són la baula necessària de la cadena de la discriminació estructural que concentren i amunteguen els migrants en barris i zones concretes. L’Aminata tampoc no sap què és una preokupa de manual, segons l’Informe sobre la inseguretat residencial a Barcelona 2017-2020: dona migrant amb menors a càrrec a la qual ni li lloguen pisos ni li concedeixen ajuts, i només li queda l’opció d’ocupar. Només qui ho ha viscut pot fer-se una idea de l’estrès que suposa el compte enrere. Primer són dos mesos per quedar-te al carrer amb els nens. Després un mes. Després quinze dies per quedar-te al carrer amb els nens. I ves a treballar. I posa bona cara a la gent a qui neteges el cul. I catorze dies per quedar-te al carrer amb els nens i algun d’ells et demana que l’acompanyis al partit de futbol. I queden tretze dies per quedar-te al carrer amb els nens. Òbviament, la majoria d’aquestes dones (nou de cada deu, segons l’informe) tenen problemes de salut mental i, efectivament, en el cas de l’Aminata tant ella com els seus fills han requerit suport de professionals de la salut mental.

Dotze dies per quedar-te al carrer amb els nens, però l’Aminata no vol ocupar. Diu que es passa por i que ella ja n’ha passat prou amb la seva parella i que no vol tenir-ne més. Onze dies per quedar-te al carrer amb els nens i trucades desesperades a tots els telèfons possibles. Deu dies per quedar-te al carrer amb els nens, i molta ràbia i impotència en comprovar que tothom que figura que podia fer alguna cosa per ella a l’Ajuntament, inclòs el regidor de Serveis Socials, coneixia el cas i no arribava cap ajuda: la més efectiva, però, per part de la seva treballadora social, va ser donar-li el telèfon de la Neus, una veïna educadora social jubilada, perquè l’ajudés a trobar un pis o una habitació. Nou dies per quedar-te al carrer amb els nens i, si no t’havia maltractat prou el teu home, el sistema ho remata oferint-te com a única opció ficar-te en una habitació amb els teus tres fills. Vuit dies per quedar-te al carrer amb els nens i al final apareix un pis i les peces de la solidaritat encaixen: el marit d’una exveïna l’avala amb la seva pensió de discapacitat, l’entitat que gestiona un dels serveis que atenen els nens li aconsegueix una petita ajuda, la seva empresa li avança la paga de Nadal i reuneix la quantitat necessària per entrar-hi. Però el malson no s’ha acabat perquè l’Aminata guanya 780 euros i ha de pagar-ne 700 de lloguer.

Nou dies per quedar-te al carrer amb els nens i, si no t’havia maltractat prou el teu home, el sistema ho remata oferint-te com a única opció ficar-te en una habitació amb els teus tres fills

Quan em planto al seu nou pis, vell, petitíssim, sense ascensor ni balcons i amb tot el desordre de la mudança a mig fer, el que més m’impacta de l’Aminata és justament això: no s’ha quedat al carrer, però els seus ulls tristos només tenen ganes de tancar-se. Amb un fil de veu m’explica que l’esforç físic del trasllat li ha reactivat els dolors de la fibromiàlgia. M’ensenya els peus superinflamats dins unes sabates de plàstic mig trencades. Idiota de mi recordo que al súper m’han demanat si volia donar 20 cèntims (20 cèntims!) per al Gran Recapte i li pregunto si ha rebut ajuda alimentària: “Creus que els problemes que jo tinc se solucionen amb un quilo d’arròs o un pot de cigrons?”. Està molt farta de trucar arreu i explicar els seus enormes problemes a professionals de tota mena i que la facin callar amb pots de cigrons. Els seus fills, en el seu afany de normalitat o d’intentar treure-li angoixa de sobre, li retreuen que demani tanta ajuda si ningú no li’n dona. Poques coses m’imagino més dures que haver de sentir això. Malgrat tots els ensurts i dificultats, els nens estan ben escolaritzats i són bons estudiants. El gran fa segon de batxillerat i vol anar a la universitat i ser arquitecte, tot i que ja preveuen que si no pot accedir-hi farà un grau. També és bon futbolista. Com a arquitecte o com a futbolista només pensa a aconseguir una casa.

L’Aminata arrossega una pena molt pesada, però vol que consti en acta que té somnis: somia amb una feina diferent i un lloguer social. A Mali va fer estudis d’administrativa i pensava que aquí podria seguir estudiant, però no ha pogut convalidar res. Parla cinc llengües i voldria estudiar Turisme. Tot i que li agrada la seva feina i ajudar els altres, físicament no pot més. Si no fos per això, està convençuda que és la persona ideal per treballar en una gran ONG humanitària. “Jo podria ajudar gent que pateix, amb la meva experiència podria ajudar altres que pateixen”. Li havien de tramitar una discapacitat i l’havien de derivar a una clínica del dolor, però la pandèmia ho ha paralitzat tot. Només anhela una mica d’estabilitat per als seus fills. Deixar de patir. Aparcar el dolor que va començar amb la violència del seu maltractador (“pitjor que viure en una presó”) i que es perllonga fins avui amb la violència econòmica i immobiliària.

“Creus que els problemes que jo tinc se solucionen amb un quilo d’arròs o un pot de cigrons?”. Està molt farta de trucar arreu i explicar els seus enormes problemes a professionals de tota mena i que la facin callar amb pots de cigrons

El 25-N l’Aminata ja no es quedarà al carrer, però tenim massa dones maltractades malvivint per perdre temps en disputes feministes. Davant les violències masclistes, fem i exigim justícia feminista. Posar fi al dolor de les víctimes. Treure-les de la seva condició de víctimes. La presidenta de la Societat Espanyola d’Especialistes en Estrès Posttraumàtic, Rafaela Santos, diu que la manca de confiança en el futur genera estrès i depressió, i que les persones més vulnerables a l’estrès són les que s’han quedat sense res. Santos explica un experiment que van fer amb dos ratolins que llençaven a un bidó d’aigua: un donava fins a 50 voltes cercant una sortida abans de rendir-se, i a l’altre li donaven una branca perquè s’enfilés a l’últim moment. Quan a aquest últim el tornaven a llençar dins el bidó (pobret), el seu cervell ja no s’estressava igual perquè confiava que aparegués la branca, i llavors arribava a fer fins a 500 voltes abans de rendir-se. Una mica d’ajuda quan més falta ens fa no ens fa dependents, sinó més forts mentalment i més resistents. Les dones soles amb nens, les dones migrants soles amb nens, han de ser una prioritat per al moviment feminista. Necessitem més habitatge i més lloguer públic i no pots de cigrons.