La mobilització prevista pel 25 de març va començar contra tot pronòstic la vesprada anterior. Des de les set del matí, centenars de persones aixequen un efímer campament en el qual han de confluir els opositors a les megabasses, davant dels nassos d’un desplegament policial imponent. En pocs minuts es munten les infraestructures per a les assemblees, la comunicació, el treball jurídic i mèdic. Es posa especial èmfasi en cuidar la “base de rereguarda”, un col·lectiu que acompanya el moviment per a fer-lo més inclusiu amb una guarderia per a criatures, atenció psicològica enfront dels impactes de la repressió o un dispositiu d’acompanyament a les persones amb mobilitat reduïda. A la tarda sona l’alarma en el campament, els gendarmes no deixen passar una cinquantena de tractors amb pagesos que proven d’unir-se a la protesta. Diversos centenars de persones s’acosten al punt de bloqueig i envaeixen les vies del tren de la línia d’alta velocitat. Els tractors aprofiten un tall en l’autovia, travessen els camps davant la mirada atònita dels gendarmes que els envolten i fan entrada triomfal al campament. A la nit, sota la pluja torrencial, una assemblea general explica les modalitats de l’acció de l’endemà i les pautes comunes de la mobilització. El sentiment d’apoderament col·lectiu és ben palpable i tothom marxa a dormir per a llevar-se ben descansats l’endemà.
El primer grup de manifestants que es va apropar a la megabassa va ser repel·lit contundentment per una pluja de gasos lacrimògens disparats pels antiavalots de la Gendarmeria
Després d’un primer recordatori de les consignes, arrenca la manifestació del 25 de març, que es divideix en tres comitives amb l’objectiu d’envoltar i intentar envair les megabasses, tal com es va fer el passat mes d’octubre. Malgrat la prohibició de concentracions, el nombre de persones presents supera amb escreix les expectatives. Cada columna reuneix milers de persones i moltes encara són en els diferents combois de cotxes que han sortit a primera hora del matí de les ciutats properes. No hi ha policia present en el recorregut i la manifestació arriba sense obstacles fins a pocs centenars de metres de la bassa i del ferri cordó policial. Un primer grup s’hi acosta, però és repel·lit contundentment per una pluja de gasos lacrimògens.
Un segon grup intenta obrir-se pas pel flanc sud i, malgrat els gasos, entra en contacte amb la policia i esclata una feroç batalla. Pedres i focs artificials en resposta al llançament de gasos lacrimògens i pilotes de goma. Els vehicles de la Gendarmeria comencen a cremar quan gran part de la manifestació encara no ha arribat. Les detonacions es multipliquen i de seguida alguns grups retrocedeixen traslladant ferits. Una gran multitud s’enfronta a la policia i, en paral·lel, es manté un ambient festiu i decidit, cantant i ballant al ritme de les diferents bandes. Però per darrere de la multitud desembarquen una dotzena de quads, cadascun amb un conductor i un antiavalots equipat amb un llançagranades i bales de dispersió. Inunden de gasos la massa de manifestants i la zona on estaven sent ateses les nombroses persones ferides i mentre travessen el camp disparen bales de goma. Els equips mèdics certifiquen la gravetat de les ferides i, alguns cossos, queden inconscients i estesos a terra.
Després del llançament d’unes 5.000 granades de dispersió i atordidores, unes 200 persones van quedar ferides, una de les quals es manté en estat de coma una setmana més tard
Com demostren els enregistraments telefònics, la Gendarmeria, en aquell moment, va denegar l’accés al lloc de les ambulàncies, malgrat la urgència vital. Des de l’organització es va decidir retornar tothom en grup al campament, però no sense abans “desarmar”, amb una última acció el sistema de claus de pas del reg que omple les megabasses. Un cop tornades, el balanç encara és més greu del que s’havia avaluat inicialment. Dues persones es troben en coma, més d’una dotzena presenten ferides que poden tenir greus conseqüències i més de 200 han estat ateses per l’equip mèdic. Durant les dues hores de contundent atac dels gendarmes s’han disparat 5.000 granades, moltes d’elles atordidores i ofensives, amb risc letal.
Els dies següents, la pressió mediàtica no s’atura i el ministre de l’Interior francès Gérald Darmanin es pronuncia amb vehemència amb un discurs que l’activisme llegeix com una voluntat de “criminalitzar el moviment”. Parla directament de la voluntat dels manifestants de “matar policies” i filtra les dades personals de les activistes en estat de coma. Darmanin anuncia per sorpresa i en seu parlamentària l’inici d’un procediment de dissolució del moviment d’Aixecaments de la Terra, coorganitzador de la manifestació. Dijous es realitzen nombroses concentracions en suport a la lluita, que adopta el lema de #NoBassaran, integrant la consigna històrica antifeixista amb el moviment ecologista contra les megabasses.
El Ministre de l’Interior Gérald Darmanin anuncia per sorpresa i en seu parlamentària l’inici d’un procediment de dissolució del moviment d’Aixecaments de la Terra, coorganitzador de la manifestació
L’endemà, arriben missatges de suport d’arreu del món i més de 30.000 persones es declaren part d’aquest moviment, entre elles nombroses personalitats, intel·lectuals, dirigents sindicals, associatius i polítics, com Annie Arnaux (Premi Nobel de Literatura), Philippe Descola (antropòleg) i Adele Haenel (actriu). El dijous s’organitzen més de 170 concentracions a l’Estat francès i també fora, com a la ciutat de Barcelona. Una setmana després dels fets, mentre un dels ecologistes segueix en estat de coma i s’atenen les ferides físiques i psicològiques de desenes, el moviment fa front a l’intent de criminalització. Malgrat la repressió, la qüestió de l’aigua ha esdevingut un tema central del debat públic, ineludible per al Govern d’Emmanuel Macron. El crit de “No Bassaran!” ja és un lema comú de les lluites populars als carrers d’arreu del país.
