Pot semblar que, a hores d’ara, existeixen certs consensos, com a mínim entre les esquerres i els espais transformadors, sobre les violències masclistes. Després de molts anys de picar pedra des del feminisme, al principi predicant en el desert, però a poc a poc aconseguint una sensibilització i presa de consciència més generalitzada, podem dir que el panorama, si mirem 10 o 15 anys enrere, ha canviat molt. Així i tot, aquests consensos esdevenen fràgils i ho fan trontollar tot quan estem davant un cas més mediàtic, un agressor que ens sentim “nostre”, una víctima amb la qual no simpatitzem gens.
Davant els episodis que s’han anat succeint en el procediment judicial iniciat amb la denúncia presentada per Elisa Mouliaá contra Íñigo Errejón, hem tornat a veure com sortien a la llum tots els mites sobre violències masclistes que, potser amb un excés d’optimisme, ens semblaven superats o, com a mínim, no tan estesos.
Plorar o no plorar, mostrar ràbia o indiferència, sortir de festa o recloure’s, demanar venjança o l’oblit: res d’això ens aporta informació sobre la veracitat dels fets denunciats, i no hauria de suposar cap mena de judici.
Encarar un procediment judicial com a denunciant, com és el cas que ens ocupa, és dur, complicat, feixuc, emocionalment esgotador, i llarg. Les dones que denuncien han de ser protagonistes del seu procés: han d’estar acompanyades, informades, se’ls han de garantir els drets i els han de poder exercir sense que això impliqui un procés o sentència en paral·lel. Les víctimes han de poder decidir, inicialment, si volen o no posar una denúncia i iniciar un procediment judicial, davant la violència patida. Tenen dret a constituir-se com a acusació particular (a estar representades per advocat i procurador i ser part activa en el procediment) o a no fer-ho, i també tenen dret a canviar d’opinió a la meitat o al final del procediment. Han de poder demanar una compensació econòmica si ho volen, perquè és el seu dret i perquè dins el sistema penal no existeixen massa altres vies de reparació. Això, sense que hagin de sentir-se a dir que denuncien pels diners (intenteu quantificar un dia quan valen les sessions de psicologia, els diners que perds per estar de baixa, haver de canviar de població o barri per allunyar-te de l’agressor i etc.).
Hauríem d’abandonar la interpretació dels gestos i les emocions com a prova. Plorar o no plorar, mostrar ràbia o indiferència, sortir de festa o recloure’s, demanar venjança o l’oblit: res d’això ens aporta informació sobre la veracitat dels fets denunciats, i no hauria de suposar cap mena de judici.
La víctima ideal és un concepte teòric que ens parla de les característiques de la víctima que no rebria mai cap retret per part del sistema ni de la ciutadania. Ni massa afectada perquè potser exagera ni massa poc perquè segur que s’ho inventa. Ni massa combativa ni massa conciliadora, ni massa segura ni massa inestable, i així fins a l’infinit. Com sempre, i especialment quan parlem de dones víctimes i de violències masclistes, tot contaminat pel mite essencial que recau sobre elles: el de la víctima mentidera.
Quan tenim unes dades que ens parlen de percentatges ínfims de denúncies falses, quan sabem que denunciar (tant judicialment com públicament) significa exposar-se a l’escrutini i a rebre odi, i que implica un cost personal i de salut mental molt alt, encara cal lluitar contra aquesta idea constant que les víctimes s’ho inventen.
La majoria dels procediments per violències masclistes s’arxiven, gairebé sempre per la passivitat dels jutjats i professionals que haurien de protegir les dones, i encara trobem estesa la idea que les víctimes instrumentalitzen la denúncia.
Quan la majoria dels procediments per violències masclistes s’arxiven, gairebé sempre per la passivitat dels jutjats i els professionals que se suposa que han de protegir aquestes dones, encara trobem estesa la idea que les víctimes instrumentalitzen la denúncia per treure’n rèdit personal. La víctima ideal, ja ho podeu haver deduït, no existeix. Cap persona superaria el judici social, ni de la institució, perquè no oblidem que tots aquests mites impregnen també a jutges, fiscals, policies i advocats i altres professionals.
No podem exigir a les víctimes que els seus actes siguin “perfectes”, lineals. No podem pretendre convertir-les en models per totes nosaltres. Les víctimes són persones, com tu i com jo, amb les seves motxilles, el seu caràcter, les seves pors i les seves fortaleses, que han passat, com tu i com jo, per situacions de violència. I quan una persona denuncia, fa el que pot, i ho fa el millor que sap. Que Elisa Mouliaá, per exemple, tingui un comportament erràtic i dubti sobre continuar endavant o no amb l’exercici de l’acusació particular, no ens hauria d’estranyar. És més habitual del que potser ens pensem i, sobretot, ho hauríem de desvincular del judici de credibilitat sobre el allò que denuncia.
Acceptar aquesta rigidesa en el nostre judici i exigir a les víctimes de violències un comportament heroic i exemplar, voler-les col·locar en una mena de pedestal moral (i penalitzar, per tant, totes les que no es comporten com nosaltres voldríem) reforça la impunitat, dificulta la denúncia (pública o judicial) i complica encara més l’accés d’aquestes persones a mecanismes formals o informals de denúncia i reparació.
No hem estat capaces de crear espais i processos fora del dret penal que funcionin, i qüestionem cada passa que fan les que es decideixen a fer servir les eines que ens ofereix el sistema.
No ens interessa si el que Elisa Mouliaá ha denunciat ha passat o no, i sobretot, si es pot provar. Això ho decidirà el jutjat al qual correspongui fer aquest judici. El que és important, i sobretot ens preocupa, és com deixem a les víctimes de violències masclistes sense sortida quan pateixen una agressió: perquè no hem estat capaces de crear espais i processos fora del dret penal que funcionin, i qüestionem cada passa que fan les que es decideixen a fer servir les eines que ens ofereix el sistema.
Tot i que podem ser crítiques amb el sistema judicial o el dret penal, no ens podem permetre alimentar la impunitat. Si els consensos dels quals parlàvem a l’inici són reals, també han de ser-ho quan ens incomoden.
