Hi ha una esquerda que em tortura a vegades en la defensa fèrria de la maternitat com una experiència transformadora, empoderadora i feminista que faig jo habitualment: l’ambivalència. L’ambivalència de la maternitat de la qual acabem parlant totes les que ens podem permetre el luxe d’escriure sobre el fet de maternar. Amb ambivalència em refereixo a la capacitat de sentir a la vegada l’amor més gran i nítid del món pel que estàs vivint i l’esgotament, la ràbia i la impotència més extrema. També la soledat. Perquè la maternitat és complexa i, per tant, no és plana, hi ha dies dolents! Grans dies dolents, fallides èpiques. I aquests dies dolents augmenten o disminueixen segons si tens una criatura normativa, o no tant, si tens més mans que cuiden, si pagues un lloguer desorbitat o si has d’estar fora de casa deu hores al dia o més, etc. La maternitat està travessada per tot el que ja ens travessava abans de ser mares, amb la diferència que fa un efecte lupa. Ara és més greu, més intens, més urgent, més evident. Ja no podem continuar dissimulant.
No és la maternitat, per tant, el problema. Les teves crisis són tota la resta. La maternitat –la criatura– només t’ho està desconstruint davant dels ulls. Però tu, a vegades, l’únic que pots veure és que no arribes, que pateixes, que estàs cansada, que tens son. Diana Oliver ho explica meravellosament bé al seu llibre Maternidades precarias, on desfulla una per una les nostres precarietats quotidianes i com aquestes, passades pel filtre de la maternitat, es tornen insuportables. També Santiago Alba Rico, al seu Leer con niños, diu: “Els fills no ens treuen temps sinó que ens donen temps, ens tornen el temps”. Els infants t’obliguen a perdre temps mirant les musaranyes en un parc, a llegir contes infantils en bucle, a jugar; a aturar-te en una societat que penalitza tot el que no és productiu.
Els infants t’obliguen a perdre temps mirant les musaranyes en un parc, a llegir contes infantils en loop, a jugar; a aturar-te en una societat que penalitza tot allò no productiu
El problema és –com afirma Oliver– que, per una banda, en lloc d’assenyalar les nostres condicions de vida, problematitzem la maternitat i, per tant, no encertem les preteses solucions. No, no necessitem escoles infantils de zero anys. Ni m’estendré en aquest punt, que voreja l’insult a l’infant i la mare. Però, d’altra banda, i penso que aquí Oliver s’oblida algun matís, demanem a les mares (les que maternen, mares, pares, mapes…) que s’organitzin políticament, que canvien el món per a totes. Els hi estem demanant a unes persones que a vegades no tenen temps ni per a dutxar-se –ni per pensar què els passa– que s’organitzin políticament. És pel cap baix, poc realista.
L’organització política és per a la majoria de mares tan llunyana, utòpica i inabastable que és quasi una broma de mal gust, i els canvis polítics són tan lents i fangosos que quan cau alguna engruna a les nostres vides està inevitablement destinada a arribar tard per la majoria. O sigui, no només els hi estem demanant que canviïn el món, sinó que a més, ho han de fer per les que vindran, no per les seves pròpies maternitats. Les mares, que són els éssers més ocupats, pràctics i resolutius del planeta, arrelades a un present terrenal tant meravellós com absorbent, a elles els demanem que organitzin la sororitat del demà. (Però és que a sobre, ho estan fent, que ja és el súmmum).
Per tant, què fem? Com vivim unes maternitats més còmodes, més alliberades, més empoderades i feministes? Estic dient que hem de descartar absolutament l’organització política materna? No, definitivament no. Prova que l’activisme polític de les mares existeix –malgrat tot i contra tot–, és, per exemple, que l’associació PETRA existeix. El simple fet d’existir de PETRA ja és un èxit. Però és que a més, amb tots els seus defectes, que en tindrà, està funcionant. Està creant discurs i funcionant com un lobby apuntant directament al Congrés espanyol… no està malament. I hi ha, a més, milers de grups de criança, de lactància, AFA, etcètera, que a la seva manera també fan discurs i també són activisme polític, més o menys transformador.
Aleshores, però, que fem les que maternem per ser més lliures? Ens apoltronem en la república de la queixa, tan necessària com infructífera, i típicament mediterrània? Jo crec que el dret a la queixa no ens el pot prendre ningú. Però que el malestar de la maternitat sigui civilitzatori no vol dir que sigui invencible, o que hagi de ser omnipresent.
Sovint ens oblidem que la revolució comença a casa, en com vivim, en què acceptem, en perquè obeïm. Les dones seguim fent la majoria de les tasques domèstiques, les cures i agafant-nos les reduccions de jornada
Penso que sovint ens oblidem que la revolució comença a casa, en com vivim, en què acceptem, en perquè obeïm. Les dones encara fem la majoria de les tasques domèstiques, les cures i agafant-nos les reduccions de jornada. Un segle de feminisme i això encara és així. Punt. Però a més, què ens demanem a nosaltres mateixes? Fins a quin punt estem obligades a acceptar les precarietats que el sistema ens ofereix? I on comencen les nostres expectatives –que es veuran frustrades una vegada i una altra– d’aconseguir allò amb què vam créixer pensant que tindríem? On està la pastanaga del sistema en la vida de cadascuna de nosaltres? El “si t’ho curres, hi arribaràs”, i així seguim, currant-nos-ho. I així continuem patint.
No, això no és una altra proclama del “si vols, pots”. No, no, no, espero que no se’m malinterpreti. El patriarcat, el capitalisme ferotge, són molt més forts que nosaltres i hi ha massa coses que no podem decidir. Voler no és poder, i no ho ha sigut mai. Oliver es pregunta: “Som lliures per escollir quants fills tenim i quan els tenim?” Ni això.
Però sí que crec que hem de ser capaces d’identificar d’on ve el malestar de les nostres maternitats. I revolucionar els nostres menjadors, canviar les nostres vides, deixar de pretendre arribar, reaprendre a demanar ajuda, construir-nos una comunitat per saber-nos acompanyades i reivindicar on són els pares –si hi són– i deixar-los fer. I si trobes temps, sí, també, organitzar-te políticament, clar que sí! Hem de decréixer i maternitzar la societat. Si totes maternéssim el món seria millor i més just. Potser la teva sogra no ho farà tan malament una tarda a la setmana? O la teva mare, o la teva germana o aquella amiga que té dos fills… Potser fugir a viure en un entorn més amable, i més barat, és factible per a tu? Potser tu sí que pots canviar de feina, tu que no fregues escales… no totes les mares podem escollir, però algunes sí i, així i tot, no ho fem. Continuem obeint el mandat dels privilegis precaris.
