“Nena, vas néixer el 2002, qui t’oprimeix a tu, retardada?”, aquest és el missatge que Roma Gallardo, youtuber amb dos milions de seguidors, dirigeix a qui anomena “feminazis” al seu últim vídeo. “Dir qualsevol cosa a una dona, actualment, és masclista”, alerta el Xocas, youtuber amb dos milions i mig de seguidors. “Em sembla que el rotllo de voler dones submises que ens facin el menjar ja està una mica obsolet, però, home, si et trobes una Roro que cuini meravellosament…”, diu Un Tio Blanco Hetero, youtuber amb més de mig milió de seguidors, en un dels seus últims directes. Són tres exemples dels discursos neomasclistes —la reformulació del masclisme que es manifesta de forma subtil— i antifeministes —el moviment que s’oposa als avenços feministes— que circulen diàriament a les xarxes sense aturador.
Hores de discursos neomasclistes —la reformulació del masclisme que es manifesta de forma subtil— i antifeministes —el moviment que s’oposa als avenços feministes— circulen diàriament a les xarxes
Sovint, en preguntar-nos per què alguns continguts es viralitzen a les xarxes socials i arriben a milions de persones, remetem a una figura gairebé mística: els algoritmes. La nostra manera de navegar a internet ha canviat i mentre que fa uns anys triàvem conscientment quins creadors de contingut volíem consumir, actualment tendim a fer scroll i deixar que aquests algoritmes decideixin per nosaltres.
Des del col·lectiu d’investigació Proyecto Una desmitifiquen aquestes tecnologies i recorden que, al cap i a la fi, només són “decisions automatitzades”. Decisions que, com tota intervenció humana, estan impregnades de biaixos. En aquest sentit, el col·lectiu assenyala que “una grandíssima part dels programadors del Big Tech són homes cis, blancs i rics de Califòrnia”.
A més, els algoritmes també responen a interessos econòmics: busquen captar la nostra atenció i convertir-la en clics, perquè aquests clics es tradueixen en diners. Això provoca que es potenciï el contingut més polaritzador, especialment aquell que apel·la a les emocions més primàries, com la ràbia o la indignació.
“Durant molt de temps, aquest tipus de continguts s’han compartit entre la mateixa gent atacada, des de la indignació”, apunten investigadores de Proyecto Una
D’acord amb les investigacions de Proyecto Una, “el contingut visceral tira molt perquè el veu qui hi creu, qui hi està en contra i qui s’indigna”. Aquesta dinàmica alimenta un cercle viciós: les publicacions masclistes es viralitzen perquè generen reaccions intenses, tant de suport com de rebuig. “Durant molt de temps, aquest tipus de continguts s’han compartit entre la mateixa gent atacada, des de la indignació”, apunten. Alhora, destaquen que, ara, s’està aprenent a no amplificar-los.
El sociòleg i investigador en masculinitats i feminismes de la UB, Lionel S. Delgado, observa com “l’antifeminisme està aconseguint captar l’atenció i l’interès de la joventut amb continguts que no són pròpiament d’odi, però en què, després, els acaben colant l’odi d’una altra banda”. Com? Principalment, a través d’un pretès to humorístic: “Hi ha creadors que comencen amb contingut humorístic i acaben reproduint continguts antifeministes”, explica. Alhora, subratlla que molts joves arriben a aquests discursos indirectament, “no perquè els busquin expressament”.
De fet, l’estudi del projecte ‘L’odi a les xarxes socials’, de la Universitat Pompeu Fabra i de la Universitat de Lleida, assenyala que l’odi misogin, habitualment, no es difon a les xarxes socials amb termes explícits, “sinó a través de fórmules com la sàtira, l’humor o la banalització”. La conclusió l’obtenen arran d’analitzar 1.000 publicacions a Twitter, Facebook i Instagram, entre l’any 2020 i el 2022.
L’estudi del projecte ‘L’odi a les xarxes socials’, de la Universitat Pompeu Fabra i la Universitat de Lleida, identifica que l’odi misogin, habitualment, es difon a través de la sàtira, l’humor o la banalització
Un altre factor que afavoreix la viralització d’aquests continguts és la hiperproducció dels creadors de continguts masclistes: una pràctica cada cop més habitual. Proyecto Una ha identificat en la seva recerca que aquests creadors prioritzen la quantitat sobre la qualitat. “Moltes vegades fan directes de 10 hores en què insulten, critiquen o comenten notícies falses sense cap rigor, i després n’extreuen una dotzena de vídeos curts”, descriu el col·lectiu.
L’estratègia d’inundar les plataformes amb contingut constant respon al funcionament dels algoritmes, que premien la publicació regular. En conseqüència, com més contingut generen, més visibilitat obtenen, i com més visibilitat tenen, més recursos poden dedicar a continuar produint.
Limitacions jurídiques i responsabilitats col·lectives pendents
Els missatges masclistes i misògins es propaguen davant un marc legislatiu amb mancances per posar-los fre. Laia Serra, advocada especialitzada en violències masclistes, destaca que part del buit s’explica perquè “la llibertat d’expressió no ha estat analitzada amb perspectiva de gènere”. Aquest forat, alhora, no es pot deslligar d’una realitat més àmplia: els discursos d’odi de gènere transcendeix l’espai digital i responen a un context social encara marcat per la normalització del masclisme. L’humor, per exemple, és un terreny que l’adoba, tant dins com fora les pantalles.
Segons Serra, “hi ha discursos misògins que no s’identifiquen com a discursos d’incitació a l’odi, perquè hi ha una gran normalització de les vexacions, els estereotips i els comentaris violents contra les dones”. Aquesta tolerància dificulta el seu abordatge legal, i de fet, explica Serra, “altres formes d’incitació a l’odi, com ara la LGTB-fòbia, la islamofòbia, l’antisemitisme, la xenofòbia o el racisme, sí que tenen una regulació més definida”.
L’advocada Laia Serra observa que hi ha discursos misògins que no s’identifiquen com a discursos d’incitació a l’odi, perquè hi ha “una gran normalització de les vexacions i els comentaris violents contra les dones”
La normalització de les vexacions i els comentaris violents contra les dones s’agreuja pel fet que la regulació dels continguts digitals recau gairebé exclusivament en el sector privat. A diferència d’altres àmbits, com el laboral o escolar, on els discursos d’incitació a l’odi són abordats amb mecanismes públics, a l’espai digital “hem deixat en mans de les plataformes la responsabilitat de decidir què és lícit i què no ho és, segons els seus propis termes de servei”. Actualment, l’estat només intervé per censurar, retirar o restringir aquests continguts quan hi ha continguts judicialitzats, “i això és un 0,00001% del que es publica cada dia”, puntualitza l’advocada. Tot i que iniciatives europees com la Llei de serveis digitals comencen a establir un marc de responsabilitats més sòlid, Serra subratlla que encara queda un llarg camí per recórrer per tal d’assolir una regulació efectiva per part dels organismes públics.
En aquest context, totes les expertes coincideixen en la necessitat d’anar més enllà del punitivisme per explorar col·lectivament altres fórmules per frenar-los. Serra proposa “abordar els discursos d’incitació a l’odi des de la perspectiva de la prevenció i del debat social amb la involucració de tots els actors” i més concretament, apostar per una educació que permeti formar “les noves generacions amb una ciutadania digital crítica”.
El sociòleg Lionel S. Delgado detecta que la formació no ha aconseguit connectar amb les necessitats i interessos de les noves generacions i ha provocat un distanciament amb les postures feministes
Lionel S. Delgado destaca com la formació no ha aconseguit encara connectar amb les necessitats i interessos de les noves generacions i ha provocat un distanciament amb les postures feministes i una “certa insensibilitat” envers la violència masclista.
Lionel S. Delgado també es fixa en el paper de l’educació i considera que la formació no ha aconseguit encara connectar amb les necessitats i interessos de les noves generacions i ha provocat un distanciament amb les postures feministes, així com “certa insensibilitat” envers la violència masclista.
Segons el sociòleg, els joves que arriben a continguts antifeministes ja coneixen els continguts que tradicionalment es presenten en les formacions sobre gènere, com la diferència entre sexe i gènere, o les violències patriarcals. La repetició d’aquests continguts, apunta, ha generat un cert cansament i desconnexió, facilitant l’espai per a discursos més extremistes. En aquest context, mentre que el feminisme ha estat una via per canalitzar el malestar social de moltes dones, els homes sovint no s’han sentit interpel·lats per ell. Això ha permès que els creadors de contingut “capitalitzin aquest malestar”, amb estratègies com apel·lar al sentit de pertinença o recorrent a la victimització.
