Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

El món és ample i aliè

Joseba Sarrionandia és un dels autors més importants de la literatura basca, en qualitat i en popularitat. Musicacions a part, fins ara, en català, només l’havíem pogut llegir en revistes i antologies col·lectives. Un llibre com aquest, amb més de cent poemes triats per l’autor, és una notícia important.

És morta la poesia? La pregunta es podria respondre amb el llibre mateix. No per això deixa de ser una pregunta que fa sentit. I doncs: cal la poesia? Què invoca? Una resposta possible és que la poesia hi és si hi ha el poema, sempre imperfecte (mai del tot poema); que la poesia, més que no pas ser un ús especial de la llengua, n’és una situació especial: tu i jo entenem, a partir de certes claus de context, que això que passa damunt la pàgina és un poema. Només existeix si hi ha un nosaltres: si hi ha l’autor, sí, però sobretot si hi ha el lector. És una mà estesa: la poesia és, com tot, política. No hi ha cap transcendència que es pugui invocar, però bé que podem fer com que hi fos.

Els poemes de Sarrionandia sembla que neixen d’aquest primer moment de comunicació: el reclam de l’altre; després s’assenyala la por, l’amor, la felicitat, etc. De cadascú sol i de tothom. Però el tema que pren més gruix deu ser la distància, no només respecte al lloc propi, sinó la distància que hi ha, en el fons, entre l’ideal i la realitat, entre el que es projecta i el que passa. I la distància primera sempre és el desencaix d’un amb un mateix.

Si anem a la lletra (i aquí ens hem de fiar de la traductora), una de les fites de Sarrionandia és la transparència (a vegades descarnada) amb què tot se’ns diu. Però la tensió del poema mai no es perd, ja sigui per l’imaginari (a vegades popular, a vegades quasi surrealista), ja sigui per la ironia o els múltiples tons que els poemes poden agafar: des de la cançó popular fins al poema narratiu de tall més audenià. És una llengua sempre sense entrebancs ni revolts innecessaris.

Un dels poemes diu: “Les coses més grans que hi podria haver / no són. / […] Tot és mancança […] / Vam néixer en un poble inexistent i, / nosaltres també, / no cal dir que som / el que no som”; i acaba: “Perquè la vida també es compon / de les coses que no són”.

Article publicat al número 466 publicación número 466 de la Directa

LLIBRE

'És morta la poesia?'
Joseba Sarrionandia
Traducció d'Ainara Munt Ojanguren
Pol·len Edicions i Pamiela Etxea
368 pàgines