Enguany ha fet tres anys que vaig començar a anar al gimnàs. La gent no s’ho creia i jo, sincerament, tampoc. La versió oficial és que m’hi vaig posar per salut, però la realitat és que hi vaig començar a anar perquè no em veia amb un cos que m’agradàs. I la sorpresa va ser que un any després, aproximadament, els comentaris de la gent no varen ser els que m’esperava: estàs com a més grossa, estàs com a més pleneta, tens com a més cos. En el meu cap això volia (i encara vol) dir: estàs grassa, t’has engreixat, tens les cuixes i els braços grossos de cop. Has canviat. I no has canviat cap a bé. Abans d’anar al gimnàs els comentaris eren estàs molt magra, quins bracets, no hi ha per on agafar-te. La qüestió de fons: mai no seré suficient.
El gimnàs on vaig és a 150 metres del cinema cooperatiu Zumzeig, que és d’on venc ara mateix. Hi hem anat amb n’Elba i n’Anna a veure ‘The Substance’ i us puc assegurar que encara tenc les entranyes remogudes. Amb na Leti ho hem comentat després i em deia que no és una pel·lícula de por en el sentit més literal del gènere, perquè a les protagonistes no les persegueix ningú, no hi ha un dolent. “Encara que hi és i es diu patriarcat”, ha afegit. I té raó. El patriarcat com una veu en off que ens repeteix, fins a no poder més, que podem generar una altra versió de nosaltres mateixes: més joves, més belles, més perfectes. El meu cap encara està processant totes les coses que he pensat mentre intentava no tapar-me els ulls per poder copsar la magnitud de la violència. Una violència que durant tota la pel·lícula he pensat que m’he infligit a mi mateixa durant gairebé tota la vida. En aquest cas duta a l’extrem, sí, però, al cap i a la fi, una violència quotidiana i constant.
El patriarcat persegueix com una veu en off que ens repeteix, fins a no poder més, que podem generar una altra versió de nosaltres mateixes: més joves, més belles, més perfectes
No sé ni per on començar. Podria començar per totes les cremes que em pos a la cara dia i nit. O per totes les menjades que no he fet per no estar inflada. Per la roba que triï meticulosament quan tenc temps i estratègicament quan vaig amb pressa. Per totes les vegades que he jutjat dones perquè en realitat a qui jutj és a mi mateixa. Per les hores que he tudat amb una validació masculina que, tanmateix, mai no és com me l’he imaginada. I fins i tot per la femenina, perquè he arribat a necessitar la validació de dones que dins el meu cap compleixen tots els requisits de guapes, precioses, espaterrants. Podria començar per tots els productes que m’he escampat pel cos per combatre no sé quants signes de no sé quantes coses que en realitat són una de sola: complir amb l’exigència. Per tots els pèls que m’han o m’he arrencat de la majoria de parts del cos i pels cabells que m’he cremat amb una planxa. Per tot el maquillatge que he escampat amb pinzells, esponges i dits per tota la cara i així fer-me-la malbé per poder justificar les cremes de dia i de nit. Per totes les vegades que m’he mirat al mirall i m’he quedat a ca nostra o he sortit amb una incomoditat que m’ombrejava sencera.
Ens fan creure que sempre hi ha una millor versió de nosaltres mateixes i aquesta versió és un monstre. Un monstre de dos caps que cada vegada està més atrofiat per una tecnologia perversa que genera autodestrucció
Llegesc tot això després de veure la pel·lícula i pens que ens fan creure que sempre hi ha una millor versió de nosaltres mateixes i aquesta versió és un monstre. Un monstre de dos caps que cada vegada està més atrofiat per una tecnologia perversa que genera autodestrucció, aïllament i solitud. I del monstre no s’espera que utilitzi els dos caps per tenir el doble de força, sinó que se li exigeix que un cap destrueixi l’altre, l’estampi contra el mirall i el rompi en trossos fins que es dessagni.
L’assassinat de l’autoestima i la interdependència com a triomfs vitals als quals hem d’aspirar per poder, no només encaixar, sinó sentir que ho fem per nosaltres mateixes i no per un exèrcit de soldats perfectament entrenats i obedients a uns déus que –per sorpresa d’absolutament ningú– són la parella formada pel patriarcat i el capitalisme, amb la seva descendència la misogínia i la societat de consum.
L’esperança i l’entusiasme, allò que cada dia se’ns fa més difícil, ja no de trobar, sinó fins i tot d’imaginar i considerar, per ventura rau en el fet que els monstres trobaran la manera de venjar-se i, per ventura no de manera tan sàdica però per descomptat de manera contundent, miraran a la cara els responsables de tant despropòsit i els diran: volíeu monstres? Idò ara suportareu, ni que sigui per uns moments, l’horror d’haver sostengut i promogut la nostra proliferació.
