Paulina Ríos és periodista mexicana des de fa més de trenta anys. Originària d’Oaxaca, es defineix com a periodista per les dones i els drets humans. “Les injustícies m’enardeixen”. Va arribar a finals de gener a Catalunya, acollida pel programa Barcelona protegeix periodistes de Mèxic, impulsat per l’Ajuntament i gestionat per la Taula Per Mèxic. Encara li costa acostumar-se al clima, al menjar i l’absència de la seva família. És difícil. Però el que li fa més mal d’estar lluny és llegir sobre els assassinats dels seus companys i companyes de professió. Ja en van sis des del començament del 2022.
“Si maten un periodista, silencien la societat. No ens podem quedar callades. Què fer si ens continuen matant? Què fem com a societat? En què hem fallat les i els periodistes perquè la societat no alci la veu també?”. Per Ríos, ser periodista a Mèxic és perillós, però també demostra valentia. Ella ha estat amenaçada, linxada en les xarxes socials, desprestigiada i copejada. Actes que ha anat normalitzant al llarg dels anys com a inherents a l’ofici. Una professió que et posa en el punt de mira si denúncies la corrupció, la narcoviolència o qualsevol tema que no agrada a qui té poder i influència.
Segons el Comitè per a la Protecció de Periodistes, almenys 138 professionals han mort de forma violenta des de 1992
Perquè, a Mèxic, un periodista és assassinat cada sis setmanes. Segons el Comitè per a la Protecció de Periodistes (CPJ, per les seves sigles en anglès), almenys 138 reporters i reporteres han mort de forma violenta des del 1992. La impunitat és total. José Luis Gamboa a Veracruz, Margarito Martínez i Lourdes Maldonado a Tijuana, Roberto Toledo a Michoacán, Heber López a Oaxaca i Michell Simon a Mèxic DF són les sis persones assassinades el 2022 pel simple fet de ser comunicadores. Havien denunciat connexions entre el crim organitzat i les elits polítiques, temes policials a la frontera o de corrupció del poder polític. Algunes ja havien patit atemptats amb anterioritat, com Maldonado, que va demanar protecció durant una roda de premsa del president Andrés Manuel López Obrador. A Herber López el van assassinar davant del seu fill a l’oficina del mitjà de què era director, Notícias Web.
Els assassinats d’aquestes persones són només la punta de l’iceberg de les múltiples violències que pateixen les periodistes a Mèxic: des de la precarietat laboral fins a les agressions físiques, detencions arbitràries, fustigacions i amenaces, tortures, desaparició forçada o imputacions falses. El país és considerat un dels més perillosos per exercir la professió i entre els cinquanta amb la pitjor situació de llibertat de premsa.
La majoria de les periodistes assassinades treballaven en llocs que ja es coneixen com a zones de silenci, on la delinqüència organitzada és poderosa. Ho són les zones frontereres de Tijuana i Juárez, però també alguns estats com Guerrero, Oaxaca o Veracruz, rics també en recursos naturals i on empreses mineres i d’energia tenen interessos molt importants. En tots ells, l’amenaça del narcotràfic i la corrupció política ha aconseguit silenciar la majoria de les veus. Així i tot, algunes periodistes se la continuen jugant. És el cas de Natividad Ambrocio, periodista des de fa més de vint anys al municipi d’Iguala, a l’estat de Guerrero.
Els assassinats són només la punta de l’iceberg de les violències que pateixen les periodistes
Ambrocio és una de les periodistes que més temps ha dedicat a investigar la desaparició dels 43 joves normalistes d’Ayotzinapa. De fet, va sobreviure a l’atac que aquella nit de setembre del 2014 van patir els aspirants a mestres, en què dos d’ells van morir i els altres van ser segrestats i desapareguts. Després va ser assetjada i intimidada mentre realitzava la cobertura. També va patir un atac al seu diari, Diario de Iguala, en què van assassinar un company i el policia que li havien assignat per a protegir-lo. A causa d’aquests fets i amenaces ha estat desplaçada en dues ocasions, una d’elles d’abril a setembre de 2021 a Barcelona, també en el marc del Programa d’acolliment temporal, que ja ha rebut quinze periodistes des de 2017. Per tot el que ha passat, es defineix com una periodista combativa. “Per a nosaltres és un perill treballar, però també és l’única manera que tenim per garantir que hi hagi democràcia, que la veu del poble s’escolti, que les injustícies surtin a la llum i es posin en evidència tots els actes de corrupció”.
Daniel Lizárraga és un dels periodistes mexicans d’investigació més reconeguts del país. Les seves recerques van destapar un cas flagrant de corrupció de l’expresident Enrique Peña Nieto. També és soci a Mèxic del Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació (ICIJ, per les seves sigles en anglès), on es van coordinar projectes com el dels Papers de Panamà. Avui dia, és editor general d’El Faro a El Salvador. Lizárraga assegura que mai no ha rebut amenaces, però es mou sempre en arenes movedisses. “A Mèxic hi ha dos tipus de violència contra periodistes. La més greu és la que es dona a certes zones del país, on els poders de la delinqüència organitzada estan molt arrelats i te’ls pots trobar gairebé en qualsevol nota periodística. La delinqüència organitzada està desfermada davant la passivitat del govern federal, i en aquesta lluita de territoris estan disposats a emportar-se qui interfereixi en els seus interessos. La segona, a Ciutat de Mèxic, és un altre tipus de violència. Et poden infectar el telèfon amb el programari Pegasus (un virus), fer auditories des d’hisenda, o bloquejar les fonts”.
Protecció del govern insuficient
A Mèxic existeix un mecanisme governamental de protecció per a periodistes molt qüestionat. No només se li retreu manca de recursos i mala coordinació, també el fet de tenir gent infiltrada a les seves estructures. Quan un periodista sol·licita el suport del mecanisme, hauria de rebre mesures d’urgència en menys de dotze hores, però en la majoria dels casos aquestes mesures es retarden durant mesos. Segons la Comissió Interamericana de Drets Humans (CIDH), almenys tres de les sis darreres víctimes haurien intentat acudir a les autoritats per reportar la seva situació de risc sense èxit.
A Mèxic existeix un mecanisme governamental de protecció per a periodistes molt qüestionat
“Sempre hem criticat el mecanisme perquè només te’l proporcionen si pateixes amenaces molt fortes, és a dir, que ja t’hagin tirotejat. El que pretenem és que s’enforteixi, i han assassinat molts companys perquè no els ha funcionat el botó del pànic”. Un botó del pànic, manifesta Ambrocio, que només serveix per localitzar on va quedar el cos de la persona. D’altra banda, Ríos afirma que el que més els funciona per autoprotegir-se és el treball en equip. Com declara Lizárraga: “El mecanisme està del tot depassat, no està funcionant. Si tu tens el botó del pànic, pots prémer-lo. Però si tens la pistola davant, quan arribi la policia estaràs mort”.
Almenys tres de les sis darreres víctimes haurien intentat acudir a les autoritats per reportar la seva situació sense èxit
En aquest context d’horror, Ríos lamenta també la pèrdua de prestigi i reconeixement de la professió al país. I diu que són el mateix Estat i les mateixes autoritats les responsables d’això. Lizárraga destaca que està en risc la llibertat d’expressió: “A Veracruz, m’expliquen que hi ha zones on mana el narcotràfic o la delinqüència organitzada i que són ells els qui permeten o no l’entrada a reporters. Controlen el que surt i el que no surt a la llum pública”. El somni d’Ambrocio és “exercir el periodisme sense ser atacada pels funcionaris de torn. Perquè l’atac directe per part del govern i els interessos particulars sempre és als qui no estem d’acord amb la seva manera d’actuar. I que no ens matin”.
