El passat 8 de març es va rebatejar simbòlicament la plaça de Sant Eloi de Sort (Pallars Sobirà) amb el nom de Caterina Picona, una veïna del poble d’Estac que l’any 1534 va ser jutjada per bruixa. Com ella, moltes dones del Pirineu van ser condemnades i penjades a la forca durant els segles XV, XVI i XVII acusades d’aquest crim. Margarida Rugall de Mont-ros (Vall Fosca), coneguda com la Rugalla, també va ser assenyalada i jutjada com a bruixa i metzinera l’any 1548. Quatre-cents anys més tard, encara rondava l’estigma sobre les dones d’aquella casa, ja que sovint es transmetia per nissaga familiar.
La vall on va viure la Rugalla va arribar a ser coneguda com “la terra dels bruixots” i el seu judici va ser el primer que l’historiador Pau Castell va tenir entre les mans. Ell és l’autor d’una tesi doctoral sobre els orígens i l’evolució de la cacera de bruixes a Catalunya i el comissari de l’exposició “Se’n parlave… i n’hi havie. Bruixeria al Pirineu i les terres de Ponent”. La frase que dona títol a l’exposició itinerant –i al catàleg que s’ha editat posteriorment– va sortir de la boca de Mercè de casa Guem de Beranui, nascuda a la Vall Fosca el 1917, en una entrevista que serviria com a punt de partida de la recerca que ubica el Pirineu com a bressol i epicentre de la cacera de bruixes a Europa, en la qual analitza la pervivència del mite fins ben entrada la dècada de 1940 i desmunta algunes de les creences associades als fets.
Terra fèrtil i precoç en la persecució
El text jurídic europeu més antic que fa referència a la bruixeria s’ubica a les Valls d’Àneu, al Pallars Sobirà. El 1424, reunits al castell de València d’Àneu, els prohoms d’aquelles valls i el comte del Pallars van donar forma a les ordinacions d’Àneu, la primera llei coneguda a escala europea contra el crim de bruixeria. El fenomen també va irrompre de forma paral·lela al Llenguadoc, Suïssa i al nord d’Itàlia i ben aviat es va estendre pel continent.
Pel que fa a Catalunya, tot i que el principal focus de persecució antibruixesca es va mantenir a les valls pirinenques, a poc a poc va anar arribant a la plana de Lleida. L’estigma i la fama perseguia moltes de les dones (i alguns homes) que fugien al sud, a ciutats com Lleida, Cervera o Balaguer, on acabarien sent represaliades. A tot Catalunya, l’historiador Agustí Alcoberro indica l’execució de 105 dones i gairebé 200 processos judicials entre els segles XV i XVII.
“Amb la documentació històrica fa temps que sabem que la majoria de judicis per bruixeria que es portaven a terme a Catalunya eren fets per tribunals civils, seglars, baronials”, explica Pau Castell, “estaven dirigits per un batlle o per un senyor, no eren tribunals eclesiàstics o inquisitorials”. Aquesta és una de les conclusions més rellevants de la investigació i trenca amb la creença popular que associa la cacera de bruixes amb la inquisició. “La majoria de casos provenien de la denúncia de veïns i veïnes en situació de desgràcies, morts, malalties, pedregades… Els tribunals locals o baronials eren els més salvatges”, afirma Castell, que determina que “la clau és que el crim de bruixeria i la secta de les bruixes no va existir mai. És un crim imaginari, una construcció mental dels perseguidors. Això és el que ho va fer tan terrible i que durés tants anys”.
Al llarg dels segles, la justícia reial i inquisitorial a Catalunya va intervenir per aturar la proliferació de les pràctiques antibruixesques, qüestionant les accions que es desenvolupaven a escala local. De fet, les poques dones que van aconseguir portar el seu cas davant el tribunal inquisitorial de Barcelona van ser absoltes o condemnades a penes lleus. Amb el pas al segle XVIII, les elits intel·lectuals europees van determinar que la secta de les bruixes no havia existit mai i això va derivar a la fi de la cacera, però no a la desaparició de la creença popular.
Catalitzador de les tensions socials
“La visió de la cacera actual, basada en la recerca, és molt inquietant”, prossegueix Castell, “no en podem culpar a una minoria fanàtica ni als inquisidors; realment era tota la societat la que d’alguna manera participava en això i estigmatitzava determinades persones”. L’estigma, el rumor i la fama són els elements clau per entendre el fenomen. “La culpabilització de determinats grups socials és una constant que no és exclusiva de la cacera de bruixes, sinó que l’anem retrobant, tristament, al llarg de la història”, analitza Castells, que posa èmfasi en la idea de l’enemic intern: “Viuen entre nosaltres, es reuneixen, atempten contra la nostra forma de vida i són la causa de les nostres desgràcies. És un tema de trista actualitat”.
“La fama t’acabava portant a la mort”, afirma Oriol Riart, historiador que ha recollit una desena de casos de bruixeria fins ben entrat el segle XX a partir de diverses fonts orals i escrites al Pallars Sobirà. Trobem altres exemples en la persecució del comunisme als Estats Units durant l’època de McCarthy –que també es va dir cacera de bruixes– o en els episodis contra població de confessió islàmica i, sobretot, els discursos i accions que es generen en relació amb la comunitat migrada. “El rumor és un tema candent avui en dia, està present rere les persones migrades, o bé quan es parla de terrorisme, i la resposta que es dona és a cop calent, no reflexiva”, sospesa Riart.
Per a Pau Castell, això condueix al “debat etern sobre seguretat i llibertat”. Quan el 2001 hi va haver l’atemptat als Estats Units, es va debatre intensament entorn la Patriot Act per tal de “renunciar a una sèrie de drets i llibertats per la seguretat, però això no és nou, ho trobem a l’època de la cacera de bruixes, són els desafurs o desaforaments”. Durant l’època de la cacera, la dificultat de provar el crim de bruixeria a les corts de justícia va motivar a utilitzar els desaforaments, un recurs d’excepció: “Les comunitats renunciaven als drets i les llibertats previstes per la llei i garantides pel dret processal per facilitar l’acció de la justícia local per trobar aquesta gent, jutjar-la i castigar-la”, especifica Castell.
En aquest context, Caterina Picona va ser una de les persones jutjades l’hivern del 1534 pel senyor de la baronia d’Estac a petició dels seus vassalls, que es van congregar el 3 de febrer al castell d’Estac per demanar al seu senyor que procedís contra les bruixes i els bruixots del seu domini. Així renunciaven durant un any a totes les llibertats, immunitats, excepcions i privilegis, sotmetent-se únicament al baró Francesc Sorita.
La mirada de l’altre
Saber discernir què s’entén com a bruixa no és fàcil, ja que sovint s’arriba al terreny de les persones que es dediquen a les pràctiques magicomedicinals, a la sanació, a l’ús de plantes remeieres o a l’espiritisme, per exemple. “La frontera no està gens clara”, afirma Núria Morelló, antropòloga que ha recollit diferents testimonis actuals de les terres de Ponent amb perspectiva de gènere per seguir l’evolució del mite fins a mitjans del segle XX, quan la cacera ja havia finalitzat.
Saber discernir què s’entén com a bruixa no és fàcil, ja que sovint s’arriba al terreny de les persones que es dediquen a la sanació i l’ús de plantes remeieres
“Abans dels anys vint hi havia la concepció de la bruixa com una persona que dona mals. Les persones que tenien la capacitat de curar pertanyien a activitats diferents”, matisa Morelló. “Els actes malignes que he trobat a les històries del segle XX coincideixen amb els actes que es consideraven crims al segle XV, aquelles accions que generaven mal a la comunitat, els infanticidis, enverinar els animals o matar-los, provocar tempestes, convertir-se en animal per entrar a les cases i fer mals… És a dir, atemptar contra la reproducció social, contra la reproducció de la vida”, detalla Morelló, que destaca que “aquest fenomen no és neutre en termes de gènere, ja que un percentatge molt elevat de persones acusades, més del 80%, eren dones”.
“Tothom ho dive”, aquesta és una de les frases més pronunciades en les entrevistes contemporànies, ja que cap informant ha afirmat conèixer amb certesa si una persona era bruixa. “Ho creien perquè tothom ho deia”, destaca Pau Castell, fet que el porta a afirmar que “la figura de la bruixa es construeix a partir de la mirada de l’altre”, travessada per funcions econòmiques, socials i de gènere. Tot i que l’equip investigador evita alimentar tòpics i teories generalistes, en les seves anàlisis han identificat diversos patrons a l’hora de descriure les persones titllades de bruixes. Un dels perfils seria el de dones (i alguns homes) socialment vulnerables, com persones velles, migrades o solteres, així com les que havien desafiat veïnes o institucions locals. En un altre rang es troben els conflictes familiars i les tensions internes. En aquest sentit, s’han analitzat les relacions de poder a l’interior de les famílies, com el conflicte sogra-nora, que és força recurrent i que està relacionat amb l’enveja i el domini de la llar.
A la localitat de Biosca s’ha identificat un cas representatiu, datat l’any 1806. La Baquirol era una dona gran, vella i pobra que va ser acusada d’embruixar un membre d’una família del poble. La dona va aconseguir escapar quan aquesta família va intentar assassinar-la i es va refugiar a la casa del capellà del poble. Un cop guarida, va intentar tornar a casa, però la família, acompanyada d’un grup de veïns, la va anar a buscar i la va cremar a l’entrada de la població. “Va ser un linxament popular”, qualifica Morelló, que considera que “la bruixa acaba sent un operador simbòlic negatiu, es jutja el seu comportament i encarna un estereotip que forma part de processos d’estigmatització i de construcció social del gènere a les societats patriarcals contemporànies”.
Apropiacions simbòliques
El significat social de la bruixeria ha variat al llarg de la història i diferents col·lectius o persones han reivindicat el terme. En clau feminista, el llibre Caliban i la bruixa. Dones, cos i acumulació primitiva, de Silvia Federici, que analitza la transició del feudalisme al capitalisme des de la perspectiva de gènere i la historiografia marxista, va irrompre amb força fa uns anys, nodrint debats profunds en el marc de diferents moviments socials. Segons Castell, avui en dia el llibre de Federici no s’integra en el debat de la histografia feminista, ja que es basa en fonts documentals de fa anys i alguns dels tòpics “avui estan desmentits”. Però per a Castell, aquestes interpretacions són útils i necessàries en les reivindicacions i postulats actuals.
Precisament, el cap de setmana del 23 de març, Silvia Federici va participar en unes jornades a Navarra on Núria Morelló va assistir per explicar el cas català, ja que es vol formar un grup d’estudi per analitzar la cacera de bruixes a l’Estat espanyol des d’una perspectiva feminista. Per a Morelló “és important que les dones es posin a investigar aquest tema”.
