Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

El pròxim huit de març el tenim molt a la vora

Hem descobert què és estar a casa sense suportar el trànsit de la cantonada, on un semàfor reté els cotxes i acceleren a cada centelleig verd, i, en canvi, el rumor d’un veïnat en el qual, sense tot just conéixer-lo, ja quasi distingim el plor del xicotet del primer esquerra i que la música que se sent és de la xiqueta del tercer, que està deixant de ser xiqueta. Amb indumentària d’anar per casa i la mascareta, els pèls a la babalà, poc maquillatge i menys afaitats, hem trepitjat més el portal que la portalada del garatge. Amb la càrrega de les bosses d’anar a comprar, hem subjectat la porta d’entrada a la veïna i esperat l’ascensor, sense donar-li a la cridòria, pacients fins que torne a baixar. El cas és que no he sentit ningú dir, obertament, quines ganes tinc que tot es normalitze, i sí que la nova normalitat no il·lusiona ningú. Començant la desescalada, es detecta en l’ambient una espècie d’assossec que no sabem si es tracta de resignació col·lectiva o de la calma que antecedix la tempestat, perquè el perill aguaita quan molts comencen a tenir poc o res a perdre, als qui han acumulat tant per defensar. I després del temporal ve la bonança.

Es detecta en l’ambient una espècie d’assossec que no sabem si es tracta de resignació col·lectiva, o de la calma que antecedix la tempestat

Una infinitat d’analistes atribuïxen els esdeveniments a una entitat independent, com si es tractés d’un cigne negre. La teoria del cigne negre la va crear, en 2007, l’economista Taleb per a explicar que l’economia fluctua, més que amb les tribulacions entre economistes i polítics, a causa de supòsits inesperats. Esta teoria no es desmarca de les tesis interessades a fer-nos creure que cada crisi és independent de les anteriors, als qui suportem les seues conseqüències, amb el que poc o res aporta a l’interés de la immensa majoria. Hem tingut ocasió de veure’ns les cares, comprovar que la realitat tangible ens unix molt més que del que ens havien fet creure.

Són qui, menjant a taula sense penes, han escrit manifestos enumerant el que no ha de romandre de l’actual sistema i han establert principis sobre els quals s’hauria de basar la producció d’ara endavant, però cap d’ells posa el cascavell al gat sobre com regular la taverna de les cures i la gestió del temps, ni el cap de bestiar del repartiment de la riquesa i del treball. Ni l’altre món és possible enllardat d’esperit coca-colero ni el “sí que es pot” de l’acció individual –renda bàsica universal inclosa– commou gens ni mica el vell ordre. De fet, la comesa de les cures es dona per garantida. Com sempre. Qui recorda aquell mantra que la COVID-19 no coneix fronteres, races, gènere ni classes socials? Ha desaparegut de la xarxa mediàtica perquè, lluny d’aconseguir l’objectiu, gairebé despertava la consciència de classe i de gènere.

Una vegada ens reconeixem, les dones, ens sentim entre nosaltres com els veïnats en confinament, tan còmodes com amb sabatilles d’anar per casa i segures de tindre amb qui comptar

Fa temps que les feministes advertim, i ens manifestem cada vegada més determinades, sobre què és substancial per a la vida i què és el que la dificulta, embrutix i esbiaixa, baix les seues polítiques de sotmetiment i d’ingerència amb la tesi de la llibertat de ser prostituïdes, segons la seua apetència sexual, o comprant a baix preu els joves ventres si escau reproduir-se. Ens forcen en tots els sentits, sí, però no se’n sortiran, perquè nosaltres som fetes a viure en crisi. A Olympe de Gouges la van decapitar públicament i aquí seguim. Una vegada ens reconeixem, les dones, ens sentim entre nosaltres com els veïnats en confinament, tan còmodes com amb sabatilles d’anar per casa i segures de tindre amb qui comptar, fins i tot amb soroll al voltant.

Amb el malestar i el persistent convuls de milions de dones, i a cada volta més homes, no els serà possible detenir, per sempre, totes les batalles que sostindrem. No em fa goig emular el llenguatge bèl·lic, però és que les dones comptem baixes per milers en cada front, fins i tot en el que no triem participar. No seré jo qui assegure un moviment d’alliberament pacífic, per sempre, perquè al voltant del món s’entrelluca voluntat de deixar de prendre el que ens pertany i, vist amb perspectiva històrica, el pròxim huit de març el tenim molt a la vora.