Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Laia Muñoz i Baharu Dembaga, membres de la Comunitat Negra Africana i Afrodescendent a Espanya (CNAAE)

"El racisme condemna a una vida plena de dificultats les persones negres i migrants"

Laia Muñoz i Baharu Dembaga, membres de la Comunitat Negra Africana i Afrodescendent a Espanya (CNAAE) / Sira Esclasans

Baharu Dembaga no va poder arribar a la redacció de la Directa el dia acordat. Sortia de l’estació de Sants de Barcelona quan els Mossos d’Esquadra el van aturar i el van dur a la comissaria per identificar-lo. Després de demanar explicacions insistentment, van dir-li que el seu perfil coincidia amb el d’un delinqüent, negre. No és ni de bon tros la primera vegada que l’atura la policia. Així doncs, aquesta entrevista està travessada per una situació que viuen molts Dembaga pel seu color de pell. Hem conversat amb ell i amb Laia Muñoz, que formen part de la Comunitat Negra Africana i Afrodescendent a Espanya (CNAAE), la plataforma que, arran de l’assassinat de George Floyd als Estats Units, ha mobilitzat l’activisme negre i afrodescendent. La CNAAE ha posat genolls al terra i punys en l’aire a places i carrers d’arreu.

La brutalitat policial contra la comunitat afrodescendent als Estats Units no és nova, ni de bon tros. Per què creieu que ha sacsejat tant –i globalment– l’assassinat de George Floyd?

“Una persona negra té 42 vegades més possibilitats que l’aturi la policia pel carrer que una persona blanca”

Laia Muñoz: Nosaltres diem que, efectivament, no es tracta d’un fet puntual i, alhora, volem centrar-nos en les problemàtiques que hi ha aquí, on l’abús policial també existeix. Els companys del top manta són els primers que reben l’impacte de la violència policial. El 2018, un grup d’experts de les Nacions Unides va incloure en un informe sobre la situació del racisme a casa nostra que una persona negra té 42 vegades més possibilitats que l’aturi la policia que una persona blanca. Fins i tot el cap dels Mossos d’Esquadra, Eduard Sallent, va reconèixer que hi ha un biaix racial en el camp de les identificacions. El cas de George Floyd ha fet aflorar moltes casuístiques, però el problema és que, si no hi ha una càmera, són situacions que no es visibilitzen i són complicades de demostrar. Res és nou.

Baharu Dembaga: La mort de George Floyd pot marcar un abans i un després, igual que ho va fer, als anys noranta, la pallissa que la policia va donar a Rodney King a Los Angeles. Però el “després” ha de ser un “ja n’hi ha prou”. No portàvem ni quatre mesos d’any i sobre la taula hi havia la mort de Floyd però també la de Breona Taylor, assassinada a trets a Michigan. Hi ha molta impunitat i una mostra és l’actitud del president Trump –si es pot considerar com a tal–, que titlla els antifeixistes de terroristes. Sempre recordo que, en desplegar l’acrònim del concepte thug life, que la gent entén com “la vida de matón”, llegim: “The hate you give little infants fucks everybody”. És a dir: si un sistema mostra i dona odi als més petits, aquest odi, quan creixin, se’t girarà en contra. És el que s’està visibilitzant als Estats Units i arreu.


Sovint l’alarmisme mediàtic només aflora quan hi ha un fet de violència directa i es parla poc de totes les altres violències?

L.M.: La violència directa, a més, no és un fet anecdòtic, sinó que està emparada per una estructura, per unes lleis. És a dir, el racisme és un sistema que condemna a una vida plena de dificultats les persones negres i migrants, començant per la llei d’estrangeria racista vigent. Moltes persones són nascudes a Espanya i no tenen ni la nacionalitat; moltes no poden regularitzar la seva situació, no poden accedir a un habitatge, no tenen permís de residència ni de treball, no poden empadronar-se ni poden accedir a la sanitat. Aleshores s’han de buscar la vida com poden. Ara s’ha visualitzat la situació dels temporers a Lleida, que és la de cada any, que es troben en condicions molt dolentes, sense sostre, tot i que desenvolupen feines essencials, de primera necessitat. Però, a més, cal insistir en la idea que també hi ha altres violències, com les morts al Mediterrani i a la frontera sud d’Espanya, amb les quals la gent no està sensibilitzada.


Com que és estructural, patiu situacions discriminatòries en el vostre dia a dia. Què són els racismes quotidians?

“La societat situa la persona blanca com el model a seguir i tot el que ve de l’Àfrica està amagat i en inferioritat”

B.D.: Es parla molt dels Estats Units, que està lluny, però el racisme quotidià el veiem aquí i en el dia a dia, com dèiem, amb la llei d’estrangeria, a les fronteres, a les escoles, als clubs esportius… No cal marxar gaire lluny.

L.M.: El racisme quotidià és que t’aturin o no et permetin entrar en una discoteca pel color de pell; que tinguis dificultats per accedir a un habitatge, a una feina o per participar en la vida pública i política. Et deixa fora. Les persones que no són negres no s’imaginen que això està succeint o pensen que és una qüestió puntual. Alhora, en els llibres escolars, la història de l’Àfrica no s’explica, la de l’esclavatge tampoc, està invisibilitzada. La societat situa la persona blanca com el model a seguir i tot el que ve de l’Àfrica està amagat i en condicions d’inferioritat. Predomina la cultura de l’home blanc, que a més és caritatiu i fa donacions al tercer món, quan a l’Àfrica hi ha molta riquesa, també cultural.

B.D.: Jo he treballat amb adolescents i molts, al principi, em deien nigger. És veritat que molts cantants dels Estats Units negres l’han acabat utilitzant, però també cal conèixer-ne el rerefons: es tracta d’un concepte despectiu que se li donava als esclaus als Estats Units, però que amb el pas dels anys s’ha anat reinventant.


Si estirem el fil de les vulneracions, però, sempre acabem arribant a la llei d’estrangeria?

B.D.: La llei d’estrangeria s’hauria de derogar perquè condemna a viure en la misèria i la clandestinitat i aboca a buscar-te la vida d’una manera que tampoc s’accepta. Alhora, inclosos dins la llei, hi ha els CIE, que són presons per a migrants, i haurien de desaparèixer.

L.M.: Durant la COVID-19, l’Ajuntament de Barcelona va donar l’opció d’empadronar-te de forma telemàtica, però moltes persones no tenen un DNI [cal un DNI per poder accedir a l’Oficina Virtual del consistori] i no es poden empadronar telemàticament, se’ls tanca aquesta possibilitat. Jo no he viscut un procés migratori i tinc un DNI i, per tant, no he hagut de patir totes les discriminacions associades, però per a molta gent aconseguir la documentació és la principal preocupació. Hi ha dones migrades que no van a serveis socials perquè tenen por dels criteris, pels fills. Hi ha una llei d’estrangeria que deixa al marge molta població, que tampoc podrà votar. Per això hi ha iniciatives com la campanya #TeCedoMiVoto.

B.D.: Crec que hi ha responsabilitats més enllà de la llei, i són els discursos en la societat i entre la classe política. Si diuen que treballen per a tota la població, que deixin de fer-ho només per a un tipus de població. Els discursos van dirigits a la gent blanca. Després, hi ha molta ignorància
i simplificació que deriven en relats com “tots els menors migrants són delinqüents” o “tots els musulmans, terroristes”. Són discursos que recorden com Hitler va agafar la classe obrera alemanya i la va convèncer que tots els mals eren culpa dels jueus.

Laia Muñoz |Sira Esclasans


Heu sentit qüestionada la vostra identitat pel vostre color de pell?

B.D.: Potser quan tens vuit anys no te n’adones, però passen els anys i sents que no et miren igual ni a l’escola. Els meus pares van migrar de Gàmbia i jo i els meus germans vam néixer a Olot, però amb vuit anys vam anar a viure a Montornès del Vallès. El primer dia d’escola, la cap d’estudis i la directora ens preguntaven en castellà si els enteníem. Nosaltres no sabíem ni què parlaven, perquè ens comunicàvem en català perfectament. Parlàvem millor el català que molts professors i el seguim parlant, però sovint et canvien de llengua. D’alguna manera, també s’encasella d’ignorant tota la gent negra o migrant que no entra dins l’hegemonia blanca.

L.M.: Ens qüestionen constantment la nostra identitat. Pel color de pell, automàticament, perceben que ets de fora, encara que visquis aquí o hagis nascut aquí. És molt important tenir en compte que la realitat de la comunitat negra és molt diversa i les identitats també. Hi ha experiències
i realitats molt diferents, des d’una persona que ha nascut aquí i té la documentació reglada fins a persones migrades que no denunciaran una situació de discriminació per por. Hi ha persones que no arribaran mai a SOS Racisme encara que vegin els seus drets humans vulnerats…


Hi ha situacions de racisme que es barregen amb el classisme i, alhora, no és el mateix ser dona negra que home negre.

L.M.: Classe, raça i gènere. Hi ha interseccionalitat. Pots estar empobrida pel fet de ser migrant
i no tenir la documentació reglada. És una cadena, un cercle, tot està relacionat. Com a dona negra, a més, pateixes estereotips específics i hipersexualització. Però, alhora, pots ser migrada, musulmana o lesbiana, per exemple, i es van sumant motxilles. També cal tenir en compte que el model de bellesa ideal és blanc.

B.D.: Tampoc és la mateixa discriminació la que pateixo jo que la que pateix la meva mare, que és dona, negra i musulmana. En general, l’islam s’associa només a gent àrab, però a l’Àfrica Occidental també hi ha molta població musulmana. Quan la meva mare va començar a treballar amb el hijab, un dels encarregats li va dir que, si se’l posava, l’acomiadaria. Es va treure aquell mocador, però, afortunadament, quan el cap se’n va adonar, va dir-li que se sentís lliure de portar el que volgués.

Baharu Dembaga |Sira Esclasans

 

El silenci d’una part de la societat davant d’actituds racistes també és una part important del problema?

L.M.: Igual que davant d’una agressió masclista, davant d’una agressió racista, tothom l’hauria de denunciar. Per molt que no em passi a mi, no puc permetre que passi. Angela Davis deia que Europa ja no és blanca, sinó que ha de ser antiracista, hem d’actuar. La lluita contra el racisme és una responsabilitat compartida.


Així mateix, l’ascens de l’extrema dreta a Europa, i per tant del discurs racista i xenòfob, també és responsabilitat de l’esquerra?

B.D.: Hi ha certa responsabilitat de l’esquerra, no es pot negar. Però, efectivament, és compartida. Cal una tasca important de sensibilització per adonar-se del que està passant. La meva mare diu que un dels problemes de l’esquerra és que està molt dividida. La dreta té el discurs ben travat, va més a la una. Penso que no s’ha de donar veu a aquest tipus de discursos, però se’ls ha blanquejat. La llei d’estrangeria la va aplicar el govern de Felipe González, que suposadament es diu Partido Socialista Obrero Espanyol, però que de socialista té el que jo tinc de blanc. Parlen que són el govern més progressista… My ass! No podem oblidar les devolucions en calent, avalades pel govern. Realment ets progressista o fas seguidisme del que havies criticat?

L.M.: El discurs racista, a més, afecta una part de la població que sovint no pot votar. L’esquerra també és responsable del que està succeint.

Entrevista i retrats a Laia Muñoz i Baharu Dembaga |Sira Esclasans

 

Recentment, el govern català ha desobeït el Parlament i no suspèn de sou i feina els policies que van perpetrar una agressió racista contra Wubi a Sant Feliu Sasserra. Com us impacta la impunitat policial? I en les persones que la pateixen?

L.M.: El fet que hi hagi impunitat demostra la voluntat de mantenir l’statu quo. A Espanya hi ha molta violència policial amb més incidència sobre les persones migrades i racialitzades. Els governs miren cap als Estats Units i lamenten el racisme que va posar fi a la vida de George Floyd, però neguen els assassinats del Tarajal [la mort per l’atac de la Guàrdia Civil d’almenys una quinzena de persones el 6 de febrer del 2014, quan intentaven arribar a Ceuta]. Entre els mossos d’esquadra opera la negació i l’encobriment, i, mentrestant, hi ha molts joves negres que estan patint i a qui ningú es creu si no es denuncia o hi ha una gravació.

B.D.: Caldria també especificar i definir què és exactament un delicte d’odi. Ara mateix, la persona migrada que pateix una agressió pot pensar que el circuit judicial no tindrà efecte i directament no denuncia. Jo sempre dic que si Catalunya vol ser un estat, s’ha de posar fi a aquesta impunitat i a qualsevol brutalitat policial, sigui la de l’1-O o la que s’ha aplicat contra persones que no són blanques; vingui de la policia que vingui.


Hi ha un fil d’impunitat històrica. L’assassinat de George Floyd també ha despertat un debat sobre memòria històrica. La reparació de les comunitats que van patir el colonialisme és una assignatura pendent?

“Empreses i bancs, com el Santander, s’han constituït amb fortunes de l’esclavatge, també a Catalunya”

B.D.: L’eina més important de tota societat és l’educació, i encara tenim pendent poder parlar de tot. Poder parlar de quin paper va jugar Espanya en el colonialisme, en l’esclavisme, a l’Amèrica Llatina, a l’Àfrica… S’ha de revisar el passat per entendre per què s’ha despertat la flama en països que han estat colonitzats. Cal recordar que fa cinquanta anys Guinea Equatorial era província espanyola.

L.M.: Va ser una colònia fins a l’any 1968. Hi ha un vincle estret i això està silenciat, a les escoles no s’explica. Ha d’haver-hi voluntat política per reparar i demanar perdó per tot l’esclavisme dels pobles, també de les colònies de l’Amèrica Llatina. Molts diners de la revolució industrial provenen d’aquest passat esclavista. De fet, empreses i bancs, com el Santander, s’han constituït gràcies a les fortunes de l’esclavatge, també de famílies catalanes. Existeix encara, per exemple, la Fira d’Indians de Begur [té origen en l’espoli a Cuba, aprofitant la força de treball esclava], darrere de la qual hi ha el patiment de moltes famílies, però sembla que no sigui important, s’obvia. Jo soc de Guinea Equatorial i tinc una història que no s’explica. Cal un canvi cultural i educatiu.


Què caldria fer amb aquest passat? S’ha de recol·locar o destruir?

“Les polítiques públiques haurien de tenir una mirada antiracista, així com incorporen la mirada feminista”

L.M.: A la CNAAE hi ha diverses sensibilitats, algunes advoquen per una reforma, altres per una ruptura. Però la crua realitat és que tenim l’estàtua de Colom a Barcelona, que invisibilitza les violacions, l’espoli d’Amèrica i la fortuna que van fer molts gràcies al colonialisme. Mantenim un debat obert amb postures diverses.


Alhora que s’amaga la història, també hi ha una invisibilització de referents de la comunitat negra i afrodescendent?

B.D.: Ens ensenyen que la història és la dels blancs i com les grans potències es van repartir l’Àfrica, però no ens parlen del que era l’Àfrica abans de la colonització, d’Abissínia, de Mandekalu, que va ser un regne de l’Àfrica Occidental –Mali, el Senegal, les Guinees, Mauritània, Ghana… la costa. Aquesta història és important per entendre cap a on va el nostre món.

L.M.: Hi ha presència negra a la península Ibèrica des de fa segles, però allò negre es veu inferior a allò blanc i falten referents que obrin camí i es visibilitzin. Per una banda, hi ha molta riquesa a l’Àfrica i, per l’altra, aquí, moltes persones afrodescendents estan treballant en professions qualificades, hi ha molta gent preparada. Som un col·lectiu divers, però sempre et sents forçada a intentar demostrar les teves capacitats. Hem de treballar perquè els privilegis deixin de ser-ho.


Ningú neix racista, però sembla que alguna gent n’acaba aprenent. Què és fonamental per desaprendre’n?

L.M.: La legislació i les polítiques públiques haurien de tenir una mirada antiracista, així com s’incorpora la mirada feminista. Cal tenir en compte la perspectiva d’origen divers, sobretot a les escoles amb criatures migrades, que no es poden quedar pel camí. Cal posar en valor la diversitat, fer-la visible i entendre-la com una riquesa. Si aquesta perspectiva no es té, hi ha obstacles que comencen a barrar el pas a moltes persones des del principi de la seva vida.

Article publicat al número 505 publicación número 505 de la Directa