Gargi Bhattacharyya (1968) és professori de Teoria i Pràctica Anti/Post/Descolonial a la Universitat de les Arts de Londres i investigadori al centre Sarah Parker Remond, dedicat a l’estudi del racisme i la racialització. La seva recerca s’ha centrat en les injustícies i desigualtats sistèmiques, així com en processos d’imaginació i col·laboració que permetin fer-hi front. Ho planteja des de l’anàlisi del capitalisme racial, que entén el racisme com un element central de l’explotació capitalista. Vam fer aquesta entrevista aprofitant el seu pas per Barcelona, on va participar en unes jornades organitzades pel Sindicat de Llogateres, en les quals va abordar les interseccions entre la lluita per l’habitatge i la justícia racial.
Una pregunta fonamental per començar: què és el racisme?
Se’ns ha fet creure, sobretot en el món occidental, que el racisme és una qüestió de mal comportament, o d’una falsa consciència, que algunes persones tenen una mala opinió d’altres i es comporten malament. Per tant, abordar el racisme seria abordar uns comportaments interpersonals desafortunats. Però no crec que les persones preocupades per l’alliberament puguin pensar així sobre el racisme. El racisme és una força estructuradora que ens posiciona a totes, tant en el context local com en l’internacional, i ens fa explotables pel capital de diferents maneres. Ve d’una llarga història d’esclavatge i colonialisme, i també d’un procés continu de desenvolupament desigual. El capitalisme creix a diferents nivells segons els llocs, perquè alguns siguin menys desenvolupats i més oberts a diferents formes d’extractivisme.
Com és que tendim a pensar en el racisme com una qüestió moral?
Hi ha una campanya molt concertada d’aquells que es fan dir liberals –els agents del capital– i la veiem encara més articulada en resposta al moviment global per les vides negres. Ha estat una erupció global en què la gent, i molta gent diferent, no només negra, ha dit “prou, no podem continuar vivint així; així és com funciona la violència estatal, i el racisme està al nucli de la violència estatal”. Fins i tot si no ets negre, la violència estatal antinegra marca el model per a la violència estatal arreu. Això és el que va dir el moviment per les vides negres, i ja no ho poden silenciar. El que ens trobem a canvi són grans organitzacions, governs i corporacions, que van repetint de forma molt insistent que el racisme és només el seu mal comportament cap a nosaltres: la versió liberal del racisme. És una gran campanya global de propaganda per dir: “Us escoltem, ens sap greu ser tan racistes, però deixeu-nos treballar la nostra fragilitat blanca i els nostres biaixos”. Si tens tota la cultura dominant repetint que el racisme és només això, aquesta idea s’acaba integrant fins i tot en la nostra imaginació radical.
Sovint hi ha dificultats per abordar aquestes qüestions des dels mateixos moviments radicals. Com es pot trencar aquesta dinàmica?
Veig en els moviments socials britànics que hi ha un reconeixement que el racisme és un problema, però també que existeix un desviament cap aquesta idea liberal de racisme i la manca d’acció. Hem de trobar maneres d’explicar a les nostres camarades que la força estructuradora del racisme és la que degrada les nostres vides, i això no és un interès particular de les persones racialitzades. És part de la violència estructural del capital. Quan no pots trobar un lloc on viure, o una feina, o no tens prou diners per alimentar la teva família, encara que siguis això que s’anomena “blanc”, el racisme estructural és part de la causa de la teva situació. Evidentment, és més fàcil per mi dir-ho que fer-ho, però crec que és el punt de partida, i això és el que planteja el marc analític del capitalisme racial.
Què vol dir “capitalisme racial”?
És un conjunt d’idees. Podem pensar lleugerament diferent, però el que tenim en comú totes les persones que escrivim sobre això és que parlem de com el racisme no és accessori al desenvolupament capitalista, sinó que forma part del seu nucli. La manera en què el capitalisme es reprodueix es basa en divisions racialitzades. Se’n poden crear de noves, però serem explotades de maneres diferents. Algunes persones, en els territoris destruïts per l’extractivisme, altres en el cor de l’explotació industrial… Capitalisme racial és un concepte que descriu aquest procés múltiple, que diu que el capital no actua amb una trajectòria, sinó en moltes, i que la racialització diferencia en certa manera com propaga els seus diferents modes d’expansió.
Més enllà dels relats liberals sobre el racisme, també trobem discursos de classe o anticapitalistes que el veuen com una qüestió complementària al capitalisme.
“Parlar de capitalisme racial no és parlar només de racisme, sinó de com podem entendre la classe, afegint-hi la racialització, perquè informi millor com fem política”
Sí, no el veuen en el nucli sinó en la superestructura. Vaig créixer en aquesta esquerra, m’ho conec, i és delicat, perquè pot ser gent molt propera, amb qui estem organitzades i que, sense malícia, realment creuen que només hi ha una lluita de classes. La idea de capitalisme racial em sembla una manera d’entendre la diversitat i la distribució de la classe obrera global. No és fer política sense la classe, però és una política de classe que diu: si creiem que hem de mobilitzar la classe treballadora, analitzem com es construeix la classe a escala global. No puc pensar que visc en un món en què un subjecte proletari imaginari emergirà de la fàbrica i llavors jo hi seré per ajudar-lo a organitzar-se. No és així com s’extreu el valor de totes les nostres vides, sinó que són moltes coses més. Són diferents processos extractius: és la desforestació, és el treball tradicional, però també el treball tradicional combinat amb nous enganys, és el lloguer, és el deute… Tot això són formes en què som proletaritzades, però no totes de la mateixa manera. La meva perspectiva, des de la Gran Bretanya, és que les noves generacions de l’esquerra estan molt més obertes a aquesta conversa. Potser no totes de la mateixa manera, però no em trobo gaire gent més jove que jo que digui que parlar de raça és oblidar la classe. Parlar de capitalisme racial no és parlar de raça en comptes de classe, és dir: quan afegim la racialització, com podem entendre la classe de manera que informi millor com fem política?
I quan pensem en l’habitatge o en les ciutats, quin paper hi juga la segregació racial?
Si vols guanyar diners llogant habitatge, et beneficia que certa gent tingui menys drets per negociar el seu lloguer. Pots tenir pisos en una part de la ciutat en els quals no et gastis ni un duro, i aquesta gent te’ls continuarà llogant, perquè no tenen un altre lloc on viure. En canvi, a altres els pots dir que quina sort tenen de viure en un lloc diferent, i també pots fer més calés amb això. Quan em vaig haver de mudar a Londres, amb dues criatures, hi havia tot un teatre consistent en el fet que trucaves a les immobiliàries i et preguntaven: “Com et dius? Ah, i com s’escriu això? D’on és aquest nom?”. Aquest teatre el que et diu és que potser hi ha cent pisos disponibles, però només uns pocs per tu, i has de llogar allà on pots.
Més enllà de l’accés, quines conseqüències té aquesta segregació en l’habitatge?
“La segregació habitacional estableix els patrons amb què es despleguen la violència i el racisme estatals, dicta on es fan les batudes policials i on es va a buscar la gent per deportar-la”
La segregació habitacional sempre ha format part d’una xarxa disciplinària addicional sobre les treballadores racialment subordinades. Perquè limita a on pots treballar, o com et pots moure per treballar. Els empresaris saben que compten amb un grup de persones semicaptives que han de viure en un lloc determinat. A banda d’això, també estableix els patrons a partir dels quals es despleguen la violència i el racisme estatals. En temes d’immigració, clarament, marca a on es fan les batudes policials, a on vas a buscar la gent per deportar-la, però també en un sentit més ampli del desplegament policial: Qui són les persones que no poden fer festes a casa? A quins bars es fan batudes? Quins són els barris inundats de policia? D’altra banda, aquesta segregació residencial també ha estat un component important de les mobilitzacions i la resistència comunitàries, però aparellada amb la violència i la negligència de l’Estat.
En què consisteix aquesta negligència?
La policia sap on ets, però també totes les altres autoritats saben en quins barris han de prestar serveis i en quins no. Els llums estan malmesos, les escoles tenen menys recursos, els parcs no estan renovats… No és un fenomen nou, però continua present.
Un problema rellevant amb aquesta qüestió és que, per exemple en el cas de l’Estat espanyol, tenim lleis antidiscriminatòries, però com que els propietaris de pisos poden triar lliurement a qui llogar, és difícil demostrar que són racistes.
A la Gran Bretanya fa més de cinquanta anys que la llei diu que és il·legal discriminar a partir de la raça quan estàs llogant, però tothom sap que la llei no funciona. Amb l’afegit que és perillós llogar un pis a un racista, perquè ja estàs subordinada en tant que llogatera. Tenen diners que són teus i, en el cas britànic, quan llogues un pis, normalment necessites referències del teu darrer arrendador, així que fins i tot quan et desnonen els has de somriure, perquè tenen aquest enorme poder desregulat. Així que diria que la gent continua fent el que van fer els meus pares quan van migrar: llogar en certes zones, a gent de la seva mateixa comunitat ètnica o una de similar. I no queixar-se gaire perquè ja poden estar prou contents de tenir un lloc on viure.
Potser sona trillat, però crec que la millor manera d’afrontar aquesta situació és conquerir un millor dret a l’habitatge per a tothom, perquè així et carregues l’incentiu. Difícilment trobarem un truc per abordar cada instància particular de discriminació racista. Però podem incrementar els costos del mal arrendament, tant els econòmics com els polítics i socials. Això implica augmentar la veu col·lectiva de les llogateres, i trobo que això està passant tant aquí com a la Gran Bretanya. I crec que és fonamental per al moviment antiracista.
Aquestes dinàmiques racistes acaben empitjorant les condicions per a totes les llogateres?
Em fa l’efecte que sí. De la mateixa manera que un mercat laboral segregat empeny grups racialitzats a acceptar treballs més mal pagats, i això, en certes circumstàncies, implica empènyer més persones cap a aquests treballs. En l’habitatge trobem un munt de gent, tant individus com empreses, que tenen com a model de negoci ser un mal arrendador. Amb la situació actual de desregulació del mercat, tot el parc d’habitatge degradat que dona rendiments perquè es pot llogar a gent que no té on triar, marca el barem de com són d’acceptables aquests habitatges degradats, i avui veiem gent competint per aquest parc que fa 25 anys mai hauria intentat llogar aquestes cases. En aquest context, les persones que no estan subordinades racialment poden acabar pagant més per un pis de merda en el que abans era un barri negre.
A la trobada on has participat a Barcelona, el Sindicat de Llogateres de Madrid plantejava la importància de posar sobre la taula que les persones racialitzades o migrades estan en condicions encara pitjors davant aquesta desigualtat de poder entre propietat i llogateres.
I crec que tenen raó. Per la urgència en què ens trobem totes en els nostres diferents moviments, sempre som reactives. Sempre és “o fem alguna cosa, o aquesta família se’n va al carrer”, “o fem alguna cosa o aquesta persona serà deportada”… Però hem de crear l’espai per no limitar-nos a la reacció, sinó pensar més enllà, ser creatives i actuar com si ja estiguéssim en un moviment juntes. I el que veiem és que quan actuem totes juntes, passen coses.
Què poden fer moviments que són majoritàriament blancs per construir aquestes aliances?
Diria que és una tensió que existeix a tota Europa i més enllà. Té a veure amb aquesta urgència. Els moviments antiracistes estan tractant amb gent que es queda al carrer, o que està morint en el seu camí cap a Europa, i a aquesta gent els resulta molt difícil traçar una aliança al voltant d’un dels nostres conflictes sindical, per dir alguna cosa. Crec que mai hi ha hagut respostes fàcils a aquesta qüestió, però la meva sospita és que sempre hi ha gent organitzant-se en qualsevol grup, i el primer pas per construir aliances és trobar algú que ja estigui organitzat en l’espai amb el qual vols mantenir un diàleg. Comencem amb un “potser no en sé, però em sembla que allà està passant alguna cosa que em resulta pertinent; qui hi ha allà?”. Aquesta és una habilitat organitzativa importantíssima, però molt difícil d’ensenyar. I en relació amb això hauríem de poder expandir i compartir constantment la nostra capacitat col·lectiva de situar els moviments en el mapa. Has de continuar perquè els moviments continuen movent-se, i has d’assumir que persones que a dures penes has pogut implicar poden ser el contacte clau que et permetrà veure la següent fase.
